L'Elefant trapella
Em van explicar un dia, que al bell mig d’una selva, hi vivia un elefant trapella, que quan s’avorria, començava a córrer i córrer, i com que era tan trapella, no s’adonava, que al seu pas tot ho aixafava i tot ho feia malbé, amb les seves potasses tan grosses.
Els animals de la selva, quan sentien la remor de les seves passes inconfusibles... cames ajudeu-me! ...si tenien temps ,podien salvar-se de quedar esclafits sota les potes de l’elefant, però sovint, els derruïa els caus, els nius i els aixoplucs que havien anat construint amb tanta paciència, durant tant de temps.
Amoïnats pel que els hi passava, van anar a veure al senyor Lleó, que és el rei de la selva , perquè els ajudés.
- Jo no hi puc fer res- va dir el senyor Lleó- cada cop que he intentat d’apropar-m’hi per parlar-hi, m’aixeca la trompa amenaçadorament i me’n vaig amb la cua entre les cames.... bufa!!! Si que sóc el rei.... però és que ell és ....tan gran! ..... i tan gros!...
Els animals van demanar ajuda als rinoceronts, als cocodrils, als goril.les... i fins i tot a les girafes... però no hi va haver res a fer; cap d’ells es volia enfrontar a l’’elefantot trapella.
Quan tots reunits, ja havien decidit marxar d’aquella selva que sempre havia estat casa seva, vet aquí, que una veueta va dir:
- Nosaltres us podríem ajudar si voleu....
Tots els animals, amb la boca ben oberta, van dir a la vegada:
- Vosaaaalllltreeeess????? Les formigueeeeeesssss?
després d’una mica de riota, les formigues, totes ofeses, van girar cua i se’n van anar .
- Els donarem una lliçó! – va dir la reina de les formigues.
Es van organitzar com ningú sabia fer-ho en tota la selva : cada una va anar a buscar una pedreta menuda i les formigues missatgeres van anar a tots els formiguers a demanar que fessin el mateix. Van treballar tot el dia i tota la nit sense parar i en silenci.
Quan es va fer de dia, les formigues havien construït al mig del camí, una paret de pedretes tan alta que tapava la vista i tan gran que semblava impensable !
Quan va arribar l’elefant trapella, en veure la paret de pedres, va dir amb la seva veu xulesca:
- Què us penseu que aquest munt de pedres m’aturarà? Jajajajajaja... ara mateix amb les meves potes, caurà tot a terra...
Amb el que no comptava l’’elefant trapella, és que amb el cop de pota, la paret de pedra es va esmicolar, si!, però es va desfer en cents i cents de pedretes menudes i arrodonides, que van anar lliscant pel terra, de manera que l’elefantot relliscava sobre d’elles com si anés en un patinet, i malgrat els seus esforços, el seu cos gris i grandot, va acabar rodolant pel terra, camí avall, avall... fins que tothom el va perdre de vista.
L’elefant trapella, avergonyit, no va tornar mai més. Les formiguetes van demostrar que no val més, qui té més força, sinó qui té més constància i més enginy, i els animals de la selva mai més es van riure, ni de les formigues ni de ningú altra, per petit que fos.
Vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte s’ha acabat!
Els animals de la selva, quan sentien la remor de les seves passes inconfusibles... cames ajudeu-me! ...si tenien temps ,podien salvar-se de quedar esclafits sota les potes de l’elefant, però sovint, els derruïa els caus, els nius i els aixoplucs que havien anat construint amb tanta paciència, durant tant de temps.
Amoïnats pel que els hi passava, van anar a veure al senyor Lleó, que és el rei de la selva , perquè els ajudés.
- Jo no hi puc fer res- va dir el senyor Lleó- cada cop que he intentat d’apropar-m’hi per parlar-hi, m’aixeca la trompa amenaçadorament i me’n vaig amb la cua entre les cames.... bufa!!! Si que sóc el rei.... però és que ell és ....tan gran! ..... i tan gros!...
Els animals van demanar ajuda als rinoceronts, als cocodrils, als goril.les... i fins i tot a les girafes... però no hi va haver res a fer; cap d’ells es volia enfrontar a l’’elefantot trapella.
Quan tots reunits, ja havien decidit marxar d’aquella selva que sempre havia estat casa seva, vet aquí, que una veueta va dir:
- Nosaltres us podríem ajudar si voleu....
Tots els animals, amb la boca ben oberta, van dir a la vegada:
- Vosaaaalllltreeeess????? Les formigueeeeeesssss?
després d’una mica de riota, les formigues, totes ofeses, van girar cua i se’n van anar .
- Els donarem una lliçó! – va dir la reina de les formigues.
Es van organitzar com ningú sabia fer-ho en tota la selva : cada una va anar a buscar una pedreta menuda i les formigues missatgeres van anar a tots els formiguers a demanar que fessin el mateix. Van treballar tot el dia i tota la nit sense parar i en silenci.
Quan es va fer de dia, les formigues havien construït al mig del camí, una paret de pedretes tan alta que tapava la vista i tan gran que semblava impensable !
Quan va arribar l’elefant trapella, en veure la paret de pedres, va dir amb la seva veu xulesca:
- Què us penseu que aquest munt de pedres m’aturarà? Jajajajajaja... ara mateix amb les meves potes, caurà tot a terra...
Amb el que no comptava l’’elefant trapella, és que amb el cop de pota, la paret de pedra es va esmicolar, si!, però es va desfer en cents i cents de pedretes menudes i arrodonides, que van anar lliscant pel terra, de manera que l’elefantot relliscava sobre d’elles com si anés en un patinet, i malgrat els seus esforços, el seu cos gris i grandot, va acabar rodolant pel terra, camí avall, avall... fins que tothom el va perdre de vista.
L’elefant trapella, avergonyit, no va tornar mai més. Les formiguetes van demostrar que no val més, qui té més força, sinó qui té més constància i més enginy, i els animals de la selva mai més es van riure, ni de les formigues ni de ningú altra, per petit que fos.
Vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte s’ha acabat!
Glòria Vendrell i Balaguer
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada