Venbariarismes

Al petit Pol que encara plora de tant en tant, perquè se li ennuega la cullera abans de posar-se-la a la boca, a la Meritxell vergonyosa i a l’Israel recelós, al David bonic que omple el menjador amb el seu somriure de sol, a l’Iker bessó del David que també omple el menjador amb la seva tossuderia, al Lucas rosset, a l’Iker galtones, al Darío que mai para quiet i que s’ha fet estimar molt, al Biel tan sentit, al Joan tan content, a l’Aitor i al Sergi trapella, al Víctor bonic i a l’Eitan mimós, a l’Eloy que s’ha fet gran a poc a poc, al César que mai té la cadira contenta, a la Maria de rínxols dolços , a la Dàmaris que té fixos a la carona els foradets de la simpatia , a l’altre Joan que és feliç com un gínjol, a la Júlia que no és gens amiga de la forquilla, al Ramón tan simpàtic, al Martin tan gran i al Xavi petit... Cada dia aconseguiu convertir la rutina en aventura i la inèrcia en il·lusió... i si em deixeu que us doni un consell, doncs que no perdeu mai la innocèn...

Des de molt jove he estat envoltada de nens : primer els fills, després nebots, fills d’amics i coneguts que no han deixat de passar per casa, ara un nét i des de fa uns anys, una classe de menjador plena de menuts que riuen, juguen,  ploren i  s’escridassen . Hom pensa que ens prenen temps i altres coses, però m’he adonat de que és just el contrari : creiem que hem d’ensenyar, educar, donar, oferir als nens.... i és veritat, clar que sí!  però si hagués de posar en una balança, tot el que crec que ofereixo i tot el que he rebut i rebo... no sé pas cap a on es decantaria la balança! He après a fer el pallasso sense complexos, a inventar històries llarguíssimes, que tenen finals diferents depenent del dia i de la situació, a crear personatges imaginaris que no hagués imaginat mai,  sense l’ajuda de tants ulls expectants, he après a somriure encara que no en tingui ganes, a gaudir d’un tros de paper, d’una mirada dolça, de cançons senzillíssimes... he aprè...