Contes del Regne Unit: L'ànec del Canal de Chichester

Chichester tenia un canal. El van construir l'any 1822 com un de sol: Canal de Portsmouth-Arundel. En un trajecte de 7,2 km des de Chichester fins al port, a  Birdhman, era navegable amb dues rescloses i podia portar vaixells de 100 tones, però com a canal comercial no va ser cap èxit, i el 1892 va abandonar Arundel i va passar a la corporació de Chichester.

Des de l'agulla de la torre de la catedral, un ànec de bec roig distret, demanava ajuda de feia anys i pams per poder baixar al canal. El va portar fins allà una ràfega de vent, un dia que el vaixell de 100 tones passava pel canal i ell, distret com era, no va tenir temps d'esguardar-se  de la seva fúria. Des de llavors, que cada dia nyequejava a l'uníson amb  les campanes de la torre de la catedral, hora rere hora, sense que ningú l'escoltés.

Com que els vaixells van deixar de navegar pel canal, aquest va acabar convertint-se en un deliciós passeig per als veïns i per a tothom qui el venia a visitar. Es va omplir de tota mena d'aus, de nenúfars, de lliris violacis, de flors menudes,  i es va aguaitar sota els joncs cada cop més atapeïts, de manera que la cridòria del pobre ànec passava desapercebuda entre tants parrupeigs, zumzejos, crics-crics i tota mena de piulejades.

Però la nena del nasset arremangat i de cabells groguencs com el sol, que havia anat amb la seva família a passar un dia vora el canal, com que era de mena llesta i com que tenia el sentir dels nens,  va percebre el nyec-nyec de l'ànec que demanava auxili des de la torre del campanar de la catedral i sense pensar-s'ho gaire, va baixar de les espatlles del seu pare que la duia a collibè, i va desaparèixer entre els cignes petits que jeien a la vora gaudint del sol.

La van buscar per tot arreu, sota l'ombra dels arbres gegantins, entre els matolls, pels camins vora del riu Lavant que era més lluny, a la ciutat... van viatjar amb tren per si la veien des de la finestra... però res de res...

Al cap d'hores la van trobar a la desembocadura, allà on les aigües arriben al canal de la mànega, asseguda  prop del mar, a la marina ... Portava un ànec vellet a la falda que nyequejava sense parar...

- ja pots nedar aneguet, neda neda- li va dir la nena

I l'ànec de bec roig, content, després de deixar-se acaronar les plomes per la petitona, va tornar al canal d'on no havia d'haver marxat mai.

Van voler posar nom al canal que encara no en tenia, uns deien "el canal petit de la mànega" altres "el canal de Chichester"... va guanyar aquest últim, però diuen que des de la torre del campanar, de tant en tant, les aus quan volen, escriuen en el cel un altre nom amb el vol... Esbrinar de quin nom es tracta és molt difícil, diuen que solament ho pot fer  l'ànec del bec vermell i els que tenen un cor com el de la  nena.

Glòria Vendrell i Balaguer

Juliol de 2020