Venbariarismes

La formiga Teresina feia dies que caminava desorientada pel Capcir. Va deixar el seu formiguer ben tipa de les companyes que li feien la guitza. Al principi tot li semblava encoratjador, però després de caminar dies i dies ben sola, la seva aventura va acabar sent molt feixuga. Al capdavall, la vida al formiguer i vora d'ell, sobretot sota els troncs dels arbres que havien mort i a l'ombra de les falgueres, sempre hi havia xerinola i el tràfec de les  formigues anant amunt i avall. Però quan va voler tornar no va saber com fer-ho...   Uns bons amics que va trobar, compadits d'ella, van voler ajudar-la i començant al costat del riu Tet, seguint pel camí de les Angles a Balcere i acabant al llac, es van disposar a cercar alguna pista que ajudés la pobra formiga a tornar a casa. Les marques grogues del bosc no ajudaven gaire perquè estaven pensades per a les persones i no pas per a les formigues, els líquens i les flors tenien prou feina controlant  el seu petit espai p...

  Les daines es van adonar que havia arribat a veure-les la nena del llaç rosa. Es van passar la veu les unes a les altres i en un no res, es van palplantar vora la reixa que les separava de la petita. La reconeixien d'una hora lluny pels aldarulls que provocava la seva veu estrident  i la seva alegria desbordada. Feia uns quants anys que les visitava cada mes de juliol. Les daines, una mica atemorides al principi, van acabar comprenent que la nena solament pretenia ser una estona amb elles per posar-les al dia de totes les novetats santboianes des de l'última vegada que s'havien vist. Els altres animals, envejosos i gelosos de les daines, van fer mans i mànigues per retenir la petita, la cabra salvatge amb les seves cornamentes que imposaven, els muflons, els llops, els porcs senglars, el teixó i el linx, des del silenci, jugant amb ella a cuit i amagar, la bonica marmota amb la seva carona simpàtica mentre engolia les hortalisses que li havien portat, els isards amb les s...

Semblava que d'un moment a l'altre el cel s'havia d'obrir i trencar-se en cortines d'aigua. Els lliris vermells frisosos per la negror dels núvols que amenaçaven, van demanar a crits que algú els posés a recés. La taula atrotinada pel pas del temps i les cadires deslluïdes pel sol de l'estiu,  restaven mudes i quietes com si res. Elles sabien que no n'hi havia per a tant, que el vent i la pluja eren del tot necessaris, que al capdavall  solament passaria el que havia de ser.  Van intentar convèncer les flors del  poc fonament del seu temor, però els lliris vermells temien pel seu color i per la seva jovenesa i no les van escoltar. La tempesta va acabar amainant. Va ser intensa però curta. Va passar sense preguntar, ruixant i aventant  sense vergonya. Els joves pètals vermells agosarats i temorosos a la vegada,  van resistir amb prou feines la batuda del vent i del xàfec sobtat, el cel que s'havia obert en flaixos ennegrits, a poc a poc es va anar transfo...

“Nuestro amor tiene arrugas tan antiguas como la Tierra.” — Moses Yuriyvich Mikheyev ( que em perdonin els dermatòlegs si dic alguna bestiesa) EPIDERMIS Tot d'una me n'he adonat. Els solcs són petits però prou evidents.  Segurament els processos biològics naturals estaven fent de les seves. No he estat prou atenta mentre la dermis anava gestant el que havia de ser. Tant de temps a còpia de l'immediat, tant de temps pendent de l'exterior!, sense preocupar-me  de mi mateixa!... ara ja és massa tard. DERMIS L'epidermis  es pensava que ho podia controlar tot i no era ni és així, però la veritat és que hagués fet el que hagués fet, el col·lagen minva i va desapareixent, els fibroblasts es fan vellets i treballen més lentament. He intentat retenir inútilment  el que en quedava de la proteïna,  però ja veig que a poc a poc es va fragmentant. Amb un ingent esforç, l'elastina ha plantat cara durant anys a totes les gesticulacions possibles, però amb la seva trista pèrdua...

Aquell rellotge maleït, impertèrrit, com si res anés amb ell, no deixava de marcar els minuts, un rere l'altre, tic tac, tic tac…la llum de color groc-verd, un pèl fosforescent, que desprenia la seva esfera , se li entaforava entre les parpelles, que lluitaven per agafar el son sense èxit. Havia deixat el mòbil fora del seu abast perquè li provocava angoixa haver d'estar pendent de cadascun dels missatges de whatsapp en aquella nit de llarga espera….- et trucarem- li havien dit - no pateixis-... L'habitació s'havia tornat ben fosca, però no solament per la nit, sinó per les ombres que oprimien els seus pensaments. Mirar el quadre petit de la paret amb la seva imatge de quan era petita, de la mà dels seus germans, riallera i feliç, amb els seus rinxolets amarronats, li servia d'un alleujament indescriptible… i durant uns moments, uns segons possiblement, la ment s'alleujava i es tornava flàccida com un pa de pessic. Però durava poca estona, de nou aquella esper...

La tramuntana va barrar els camins que pujaven des de Vilajuïga al monestir i els que baixaven del monestir fins a la costa nord del Cap de Creus, pins caiguts, pedres que lliscaven carena avall i un foc virulent que avançava despietat ...  Hildesind, el primer abat del monestir de sant Pere, baixava apressat del castell de Verdera on no li havien donat aixopluc la nit abans, quan el vent havia començat a bramar entre les roques de la muntanya. Havia fet nit arrecerat a l'ermita de sant Onofre i estava convençut que el sant l'havia preservat del foc i del mal vent. Quan va arribar al monestir, es va trobar tota la gent que fugia esperitada del llogaret de santa Creu. Li van explicar que alguns s'havien resguardat dins l'esglesioleta de santa Helena, però com que no hi cabien tots, li demanaven poder fer nit dins el cenobi benedictí.  Els dos braços sobresortits del transsepte coberts amb voltes de canó es van omplir de jaços improvisats, també els tres absis i les tres ...

  Cuando el escritor subió al tren, recordó que debía acabar  el relato para el concurso, de manera que le pareció buena  la idea de aprovechar  el largo trayecto que tenía por delante para poder terminarlo. El sueño acumulado por el desvelo nocturno, a causa de aquella pesadilla recurrente, solo le permitía un  estado de alerta muy precario y por ese motivo no advirtió la presencia de  aquella figura acurrucada en un rincón, que parecía una bestia feroz a punto de saltarle al cuello y clavarle las garras sin piedad a cualquiera que se le cruzase. Cuando el escritor se dio cuenta fue demasiado tarde, a derecha y a izquierda, el vagón estaba vacío… con instinto protector, buscó, con avidez y con  la mirada, algún objeto lo suficientemente fuerte como para arrearle un buen estacazo en caso de necesidad, la figura tenebrosa seguía envuelta en su propia sombra, pero al darse cuenta de que dormía, la amenaza le pareció menor. Se tomó un respiro y calibró va...

Un leve temblor en el suelo y las hojas secas en revuelo, provocaron desconcierto en el viejo zorro. El horizonte se enturbió, el aire pareció ralentizarse, las hormigas que hacía unos instantes avanzaban en ordenadas filas, apresuraron la marcha y se escondieron en sus sendos hormigueros… Nada vivo perceptible alrededor, salvo el movimiento intermitente de sus pequeñas orejas, activadas por el instinto de alerta aprendido después de tantos años viviendo en el bosque de coníferas. Con el segundo temblor, esta vez más prolongado, las pequeñas partículas de tierra y polvo friccionaron entre ellas, causando destellos luminosos. El viejo zorro asustado buscó cobijo en la madriguera más cercana y esperó. Después del estrépito, al salir de su escondrijo protector, el viejo zorro vio como el suelo agrietado mostraba estrechas y profundas gargantas de roca caliza y se asustó a la vista de tantos árboles desgarrados y de tanto silencio abrumador… Con la mirada fija en el horizonte difuminado...

La Domus Dei de Pompey està  trista. Li van arrencar la teulada a la Segona Guerra Mundial i des de llavors que no aixeca el cap. Solament s’alleuja quan fa dies de sol que la fan més bella, especialment al capvespre, quan els daurats colpeixen la pedra i la projecten en l’horitzó del port. Diuen que res la consola, ni els cignes de Canoe Lake,  ni la catedral anglicana de sant Tomàs, ni  el South Parade Pier avesat a la festa, ni les flors boniques que tot ho guarneixen, ni l'espinnaker  acostumat a solituds, ni les gavines cridaneres, ni les antigues parets del Soutshea Castle,  ni el pub del port vell, ni els colors de les casetes arrenglerades de la platja, ni els carrers tan antics com ella,  ni els vaixells que arriben de Wight, ni tan sols les petites barques pesqueres prenent rumb amb les últimes llums…    Solament una cosa alegra el seu cor de pedra: dues nenes boniques, una del color de l’or i l’altra del color de la vida, que són més fe...