Venbariarismes

Aquell rellotge maleït, impertèrrit, com si res anés amb ell, no deixava de marcar els minuts, un rere l'altre, tic tac, tic tac…la llum de color groc-verd, un pèl fosforescent, que desprenia la seva esfera , se li entaforava entre les parpelles, que lluitaven per agafar el son sense èxit. Havia deixat el mòbil fora del seu abast perquè li provocava angoixa haver d'estar pendent de cadascun dels missatges de whatsapp en aquella nit de llarga espera….- et trucarem- li havien dit - no pateixis-... L'habitació s'havia tornat ben fosca, però no solament per la nit, sinó per les ombres que oprimien els seus pensaments. Mirar el quadre petit de la paret amb la seva imatge de quan era petita, de la mà dels seus germans, riallera i feliç, amb els seus rinxolets amarronats, li servia d'un alleujament indescriptible… i durant uns moments, uns segons possiblement, la ment s'alleujava i es tornava flàccida com un pa de pessic. Però durava poca estona, de nou aquella esper...

La tramuntana va barrar els camins que pujaven des de Vilajuïga al monestir i els que baixaven del monestir fins a la costa nord del Cap de Creus, pins caiguts, pedres que lliscaven carena avall i un foc virulent que avançava despietat ...  Hildesind, el primer abat del monestir de sant Pere, baixava apressat del castell de Verdera on no li havien donat aixopluc la nit abans, quan el vent havia començat a bramar entre les roques de la muntanya. Havia fet nit arrecerat a l'ermita de sant Onofre i estava convençut que el sant l'havia preservat del foc i del mal vent. Quan va arribar al monestir, es va trobar tota la gent que fugia esperitada del llogaret de santa Creu. Li van explicar que alguns s'havien resguardat dins l'esglesioleta de santa Helena, però com que no hi cabien tots, li demanaven poder fer nit dins el cenobi benedictí.  Els dos braços sobresortits del transsepte coberts amb voltes de canó es van omplir de jaços improvisats, també els tres absis i les tres ...

  Cuando el escritor subió al tren, recordó que debía acabar  el relato para el concurso, de manera que le pareció buena  la idea de aprovechar  el largo trayecto que tenía por delante para poder terminarlo. El sueño acumulado por el desvelo nocturno, a causa de aquella pesadilla recurrente, solo le permitía un  estado de alerta muy precario y por ese motivo no advirtió la presencia de  aquella figura acurrucada en un rincón, que parecía una bestia feroz a punto de saltarle al cuello y clavarle las garras sin piedad a cualquiera que se le cruzase. Cuando el escritor se dio cuenta fue demasiado tarde, a derecha y a izquierda, el vagón estaba vacío… con instinto protector, buscó, con avidez y con  la mirada, algún objeto lo suficientemente fuerte como para arrearle un buen estacazo en caso de necesidad, la figura tenebrosa seguía envuelta en su propia sombra, pero al darse cuenta de que dormía, la amenaza le pareció menor. Se tomó un respiro y calibró va...

Un leve temblor en el suelo y las hojas secas en revuelo, provocaron desconcierto en el viejo zorro. El horizonte se enturbió, el aire pareció ralentizarse, las hormigas que hacía unos instantes avanzaban en ordenadas filas, apresuraron la marcha y se escondieron en sus sendos hormigueros… Nada vivo perceptible alrededor, salvo el movimiento intermitente de sus pequeñas orejas, activadas por el instinto de alerta aprendido después de tantos años viviendo en el bosque de coníferas. Con el segundo temblor, esta vez más prolongado, las pequeñas partículas de tierra y polvo friccionaron entre ellas, causando destellos luminosos. El viejo zorro asustado buscó cobijo en la madriguera más cercana y esperó. Después del estrépito, al salir de su escondrijo protector, el viejo zorro vio como el suelo agrietado mostraba estrechas y profundas gargantas de roca caliza y se asustó a la vista de tantos árboles desgarrados y de tanto silencio abrumador… Con la mirada fija en el horizonte difuminado...

La Domus Dei de Pompey està  trista. Li van arrencar la teulada a la Segona Guerra Mundial i des de llavors que no aixeca el cap. Solament s’alleuja quan fa dies de sol que la fan més bella, especialment al capvespre, quan els daurats colpeixen la pedra i la projecten en l’horitzó del port. Diuen que res la consola, ni els cignes de Canoe Lake,  ni la catedral anglicana de sant Tomàs, ni  el South Parade Pier avesat a la festa, ni les flors boniques que tot ho guarneixen, ni l'espinnaker  acostumat a solituds, ni les gavines cridaneres, ni les antigues parets del Soutshea Castle,  ni el pub del port vell, ni els colors de les casetes arrenglerades de la platja, ni els carrers tan antics com ella,  ni els vaixells que arriben de Wight, ni tan sols les petites barques pesqueres prenent rumb amb les últimes llums…    Solament una cosa alegra el seu cor de pedra: dues nenes boniques, una del color de l’or i l’altra del color de la vida, que són més fe...

Una nit que els arbres nus de fulles es batien amb el vent que enfurismat volia emportar-se'n del bosc tants com pogués, vet aquí que una pedra petita, un codolet, va demanar aixopluc a les pedres grans, perquè tenia por que el vent també a ella se l'endugués. Com que les pedres no temien el vent perquè li podien plantar cara amb la seva rigidesa construïda a còpia de temps i temps, ni tan sols es van immutar per la demanda del còdol petit que somicava als seus peus. Els arbres, de mena més sensibles, perquè són vulnerables al fred i a moltes altres coses, li van oferir un llit de fulles on poder amagar-se del vent, de manera que sense pensar-s'ho gaire, va acceptar la invitació.  Pel cansament i la por acumulada, esgotada i sense esma per res més, va dormir i dormir sota les fulles caigudes, malgrat la basarda del fred que les va gelar al matí. Potser castigades per la seva indiferència, la gent de la contrada deia que les pedres grosses es planyien de nit en nit i que els...

  Vora el mar el castell llangueix. Plora pels seus, pels que hi van ser i ja no hi són, però sobretot per les ones de la mar que cada cop són més lluny.  Li han dit que el planeta s'escalfa i que potser un dia l'aigua li arribarà als peus i tornaran a ser ben a prop... però ell no s'ho creu i es lamenta una i una altra vegada per la mar que no li respon de fa temps. A cops de campana somorta ho intenta dia rere dia, recordant el temps que eren amics, ell i l'aigua salada, el temps que la santa Creu era dins l'església, el temps que cavalls i cavallers en feien estada, el temps que els canons el defenien de l'enemic... Les campanes repiquen i repiquen, a vegades com una tènue campaneta i a vegades com un estrèpit metal·lúrgic esverat. Potser un dia l'escoltaran les ones, potser un dia elles abandonaran la sorra i tornaran a ser amics, com abans. Glòria Vendrell Balaguer agost 2022

A la Seu d'Urgell a vegades se sent un clam, un clam que reverbera a les parets del Cadí. Passa a vegades en dissabtes de mercat, quan els carrers són plens de paradetes cridaneres: verdures i fruites de Lleida, testos de flors, formatges del Pirineu embotits d'aquestes comarcades i tota mena de roba per posar-se. Ningú ho sent o fan veure que no ho senten, potser perquè ho ofega la música dels acordionistes d'Arsèguel, que en aquesta època de l'any es reuneixen per fer concerts, però la veritat és que el plany de sant Ermengol és ben eloqüent. Des que va caure a Pont de Bar i des que diuen que el Segre el va dur riu amunt fins allà, cada any, a finals de juliol, torna en forma de llum i de cançó, en forma de retaule d'història, de llum i de so i el claustre de la catedral es torna escenari amb un text literari d'Esteve Albert. L'escenificació és a la nit, "El Retaule de sant Ermengol", li diuen, però a voltes, hi ha qui pensa que també es passeja ...