El petit pardal



La mare li va dir “bon dia Mireia!” , va pujar les persianes, va fer-li un petó a la galta i li va fer enrere els llençols.
La Mireia que era una nena molt espavilada, es va llevar tot seguit, es va rentar , vestir , esmorzar i rentar les dents, i quan ja era apunt de sortir de casa, li va cridar l’atenció un desconsolat “ piu piu piu piu” ...que se sentia des de la finestra que donava a la terrassa.
Un pardalet menut , amb la boca ben oberta, cridava la seva mama pardal, que el vingués a buscar.
- deu d’haver caigut d’algun niu- va pensar la Mireia
Després de mirar per tota la terrassa, pels balcons del voltant, per les finestres i els arbres que eren a prop, veient que no podia fer res pel trist pardalet, que encara no sabia volar, va decidir ajudar-lo. Així que de moment el va posar dins una caixeta tota farcida de cotó fluix, fins que tornés de l’’escola.
Cada dia , totes les vegades que podia, la Mireia agafava el pardalet, se’l posava a les mans, l’insuflava el seu alè, perquè estigués calentó i li donava a menjar molla de pa sucada amb llet.
- Jo et cuidaré fins que siguis prou gran per volar-
li deia sempre la Mireia.

Sempre que arribava a casa, el pardalet que ja coneixia la veu de la nena, així que la sentia, ja es posava a piular, però aquella tarda, quan ella va arribar de l’escola, l’ocellet no piulava. Per més que el va buscar per tots els racons, no el va trobar.
- Ja deu haver après a volar- va pensar la Mireia-
I es va posar molt trista de pensar que ja no el veuria més

Però l’endemà pel matí, després del “bon dia” i del petó a la galta , de la seva mare, de nou un “piu piu piu” molt insistent i molt viu, que venia de la seva finestra, va fer saltar la Mireia del llit, tota emocionada.

Allà estava el seu pardalet, que ja era tot un pardal, amb els ullets petits i brillants pel sol del nou dia. Volava en cercles petits davant de la nena. Ella li va parar la ma... el pardal s’hi va posar a sobre i hi va fer saltironets.


Des d’aquell dia, cada matí, tot just es llevava la Mireia i obria la finestra per veure el nou dia, el seu amiguet pardal, la venia a visitar . Ell li deia : “ piu piu!” i la Mireia li contestava : “ Bon dia!”

Una formiga i un escarabat, aquest conte ja s’ha acabat!

Glòria Vendrell i Balaguer

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El conte de la bola de l’arbre de Nadal

La cicatriu d'en Roc

Portsmouth natura

Tolerancia i especificitat

Santa Maria de Refet i EL LLOC

Un conte d'hivern

Valle de Bujaruelo

NENS

?????

El país que no tenia princesa