Venbariarismes

Dibuix del Pau: La família a la muntanya El Pau, la Maria i els seus pares va anar a la muntanya a buscar maduixetes de bosc, però com que feia un dia preciós, van decidir que ja les collirien a la tornada i que primer pujarien fins el cim per contemplar el paisatge, sense saber que el llop de la Caputxeta s'havia escapat del conte i que els seguia de ben a prop... des de que el caçador el va fer fora de casa de la iaia, com que li costava molt atipar-se per menjar, va decidir canviar de conte... a veure si aquest cop tenia una mica més de sort!... Però quan el llop ja era a prop de la família, disposat a menjar-se algú, ve't aquí que es va sentir cridar la cosineta Abril:      - Espereu-me que jo també vull anar amb vosaltres! Quan va arribar on eren, els va ensenyar la caixa que havia construït, "per posar insectes", deia tota emocionada Dibuix de l'Abril: capsa màgica on es poden guardar uns insectes que mai has vist Així que el llop es va fer enr...

La formiga Paminya acabava de sortir del seu forat , volia anar a la cabana dels “nitos” ( enanitos) on hi havia les seves amigues, les altres paminyes ( formigues) , però per sorpresa seva, a la porta de la cabana es va trobar el Caiot (el Pocoyó) , que era un nino blau petit, que de feia dies que el veia a la ma d’un remenut simpàtic que corria per allà amb un bastó i que es deia Quim. Com que les paminyes són bones amigues dels nens, van aplegar-se entre elles i van empènyer amb força el caiot dins la cabana, sota uns petits matolls, no fos que qualsevol animalot del bosc, se l’emportés... Ara solament calia esperar que el Quim petit tornés a la cabana dels “nitos” , que elles ja s’encarreguerien de que el petit veiés el Caiot. No va trigar gaire a succeir, perquè just a l’endemà, el Quim petitó que després de ploure havia anat a buscar cargols amb la seva germaneta Abril i amb els seus cosins Pau i Maria, al passar pel costat de la cabana, les formigues paminyes v...

Havia una vegada un nen i dues nenes que van imaginar un joc ... El Pau, que era el més gran, el dirigia . Consistia en trobar o escollir  el nen o nena més bonic. La condició era que havien estar els tres d'acord, la decisió havia de ser unànime, sí o si! Per a aconseguir-ho havien de valorar com tenia els ulls i el cabell, com de ben fetes tenia les cames i les mans, com de bé sabia enraonar i bellugar-se, si eren brillants els seus cabells, si somreia, si.... un grapat de coses que ja els tenia ben tips, cansats i atabalats! La Maria , com que no la deixaven manar i fer les coses com ella volia, va deixar el joc i se'n va anar a fer la seva pel món l'Abril seguia el Pau al principi, però se'n va cansar del joc i es va quedar entretinguda guarint amb tiretes les ferides que s'havia fet als peus de tant caminar  Al Pau, que no li agradava que no li fessin cas i pobret, com que es va trobar sol,li va semblar que el millor seria desertar d'...

Havia una vegada un nen d'ullets d'estrella,  que estava una mica confós perquè a vegades es pensava que era gran i a vegades es pensava que era petit. Com que no en treia res en clar perquè a vegades li deien una cosa i a vegades una altra, va decidir preguntar-ho al mag Endeví. Havia una vegada una nena bonica com l'or que a vegades es posava una mica trista perquè la nina de cabell roig li prenia un rinxolet i se l'enduia qui sap on. Com que n'hi prenia sovint, va decidir preguntar al mag Endeví on s'amagaven els seus cabells daurats. Havia una vegada una nena  petitona i dolça com la mel,  que s'enrabiava perquè li deien que no semblava que tingués un any. Com que per més que s'enfilava a la trona, no podia estirar-se ni una engruna,  va decidir preguntar al mag Endeví si sabia quan es faria gran per fi . Però com que cap dels tres va trobar el Mag Endeví per separat, van decidir marxar plegats a buscar-lo. El nen d'ullets d'e...

Al Pep pallasso no li agradava gens el soroll. És per això que acostumava a viure reclòs dins d’un triangle de cartró. Solament sortia quan la monitora li assegurava que tots els nens i nenes estaven en silenci, atents i esperant que ell els saludés. De tota manera no se’n refiava gaire perquè algun cop quan havia sortit, la cridòria havia estat tan forta que no ho havia pogut suportar i s’havia hagut de tornar a ficar endins. -Em surten patates a les orelles quan sento soroll- deia sempre el Pep pallasso  I el que no entenien els nens i nenes és que si li sortien patates a les orelles, doncs que les patates creixen i creixen... I com que als nens i nenes se’ls oblidava el problema del Pep pallasso i com que van seguir parlant fort i a vegades cridant més fort encara, doncs això és el que va passar : li van créixer tant les patates dins de les orelles que encara que volgués ja no podia sortir del triangle de cartró on s’havia ficat....  Quan els nens i ...

Havia una vegada un país que no tenia princesa i li van demanar a Sant Jordi que els ajudés a trobar-ne una. Van enviar missatgers per totes les contrades, demanant a totes les noietes que volguessin ser princeses, que es presentessin al castell de la ciutat gran del país. La primera que hi va anar va ser una noieta molt bonica, que es deia Agnés : les galtones li brillaven com maragdes , la seva pell era rosada , tenia els ulls grans com ametlles i una boqueta de pinyonet que feia delir. Sant Jordi li va dir que calia la prova, de passar un dia al castell, per saber si tenia o no tenia, cor de princesa. L’endemà, quan es va llevar, l’Agnés va anar , corre que corre, fins la cuina, per veure que hi havia per esmorzar, i tant bon punt la va veure la cuinera, que estava fent xocolata desfeta, se li va tirar al coll per fer-li dos petons: - Vine cap aquí xicoteta bonica.... aixx..... a veure si seràs tu la nostra princesa! - Ai no em petonegis!!! Que m’embrutes la cara ...

Havia una vegada un país petit que vivia  en pau i harmonia: cada cosa era al seu lloc, tothom sabia el que havia de fer, el sol lluïa cada matí sense escatimar cap raig de llum i la gent era feliç. El rei en tenia prou amb que la gent del seu país estigues contenta de viure-hi. Passava tan desapercebut que molt pocs sabien que existia, ni ell ni el seu castell , on hi passava els dies al costat de la seva filla que tenia un nom estrany : "princesa del cor endins ".  El castell i tot el país l'havia construït ell mateix amb les seves mans, però tampoc ho sabia quasi ningú. De fet a ell no li importava gens ni mica, era tan bonic el seu país ! i tant feliç la seva gent ! Però va passar el que el rei no hagués volgut mai : el drac ferotge que rondava la terra feia temps, va acabar trobant el camí del petit país, i va omplir el cel de foc i les cases d'ombra i la gent de por... La princesa del cor endins va ser la primera víctima. El drac sa...

No recordava com hi havia anat a parar al lloc on feia tant de temps que hi vivia, a més de 6000 m de profunditat. Com que era molt avorrit viure allà amb tota aquella aigua fosca a sobre, perquè mai no hi arribava la llum i com que sempre estava sola, tret d’alguna medusa despistada que de tant en tant arrossegava el corrent , ja feia temps que havia decidit deixar el seu petit forat a la roca marina per trobar altres estrelles de mar. Havia sentit a dir que algunes d’elles vivien en el seu mateix mar a 1000 m. de profunditat, alimentant-se de plancton en esculls de coral.. Però des que aquestes li havien dit que potser el mar no era el seu lloc, que la pobreta estrella no sabia on anar... -sóc una estrella de mar... per tant el meu lloc és el mar- es repetia una i una altra vegada, la petita estrella . El dofí gris i la gran balena li van dir el mateix... ho va preguntar a la tonyina i al musclu i amb cara perplexa no van saber que respondre... així que una ...

dibuix de la Montse Vendrell i Balaguer La Maria castanyera tenia dins del seu cistell un munt de castanyes rodones i lluentes, però d’entre totes elles, n’hi havia una de petitona que s’havia guanyat totes les simpaties de la nostra castanyera. Li deia que a ella no la vendria mai, ni a la plaça ni al mercat ni a cap lloc, de tan bonica com era !! La petita castanyeta contenta que contenta, però a les altres castanyes no els hi feia gens de gràcia tot plegat: - Carai! Perquè ha de ser ella la preferida !!! no hi ha dret !!! que té ella que no tinguem nosaltres ?  La mala maror va anar en augment fins el punt de que una nit mentre la castanyeta petita dormia dins el cistell, totes les altres van decidir que a l’endemà, quan la Maria Castanyera anés a la muntanya a collir més castanyes, que sense que ella se n’adonés, que la llençarien del cistell per no veure-la mai més... així ja no n’hi hauria de preferides !!! I així va ser : en un revolt del bosc, a...

Dibuix del Lluís Inarejos i Vendrell En una vorera del carrer,en un foradet minúscul , al costat de l’escola del poble, hi vivia el cuc Ernest. Feia molt de temps que hi vivia i com que era tan petit, ningú mai se n’havia adonat de que estava sempre sol. Cada matí es posava al costat del foradet de l’entrada de casa seva per veure com arribaven els nens i les nenes amb les seves motxilles a l’escola. Havia de tenir molta cura , no fos que si treia massa el cap, l’aixafessin ! Un matí d’aquells en que el cuc Ernest mirava des del foradet, després que s’haguessin tancat les portes de l’escola, va sentir algú que plorava...  Assegut a la vorera hi havia un nen amb el semblant ben trist... - Què et passa alguna cosa ? – va preguntar una mica temorós el cuc Ernest El nen va alçar el cap per veure qui li feia aquella pregunta i es va quedar totalment sorprès de que fos un cuc qui li parlava... - Els cucs parlen ???????.... no ho hagués dit mai! no ho sabi...

D’ençà que va néixer que sempre li deien que era un peixet eixerit . Era de color taronja i una mica trapella. Sempre s’embadalia contemplant els peixos més grans i esperava amb delit el dia en que seria com ells. Un dia mentre jugava a l’acuit amagar amb els seus amics, es va trobar amb un papagall, que com que és un peix que feia una mica de por de mirar-lo i com que li va dir que no se’l volia trobar mai més per aquell tros d’oceà, que ja n’hi havia prou d’anar amunt i avall remenant la cua i destorbant la calma del fons del mar ! ... doncs el petit peixet de color taronja va tornar a casa seva una mica tremolós i esporuguit... - Què t’ha passat que fa dies que no surts a voltar amb els teus amics ?- li preguntava la seva mare mentre tenia cura de rentar-li la cua i les escates... Però el peixet murri que murri , no li volia explicar que tenia por del papagall . Es pensava que si es mostrava temorós a la seva mare peixeta, que se’n riuria d’ell, perquè ja...

Una nit de Sant Joan, quan la Mariona era molt petita, mentre els seus pares menjaven coca i bevien cava amb els amics, ella que era mig adormida sobre una gandula de la terrassa, va obrir els ulls de poma que tenia i va veure brillar en el cel una estrella.  Com que l’estrella feia pampallugues de llum, la Mariona va pensar que li volia dir alguna cosa...es va desempallegar de la manteta que la tapava i es va alçar apressada per respondre-li. Primer li va somriure, després la va saludar amb la ma, després li va parlar fluixet i finalment la va cridar amb totes les forces, però l’estrella impàvida al cel , no parava de fer altra cosa que pampallugues i la Mariona estava cada cop més enrabiada perquè no la podia comprendre. - Si pogués pujar fins el cel amb un d’aquests coets que s’enlairen !...- va pensar la petitona.... Dit i fet ! d’un salt i sense pensar-ho dues vegades, la Mariona es va agafar ben fort a un d’aquells coets de cartró que havia a l...

La Griselda era la princesa del país del bon menjar. Des de sempre , nens i nenes d’arreu del món anaven a les places del seu país per comprar pa, hortalisses , verdures, carns i peixos, ous, llet, llegums, arrossos , macarrons, fideus, espaguetis  fruites i postres de tota mena. Però va  passar que al costat del seu país   hi va anar a viure el Roderic, que es va fer dir “ el príncep dels menjars més bons” i va construir al seu voltant unes cases de color gris on es feien aliments variats, igual que els del país del bon menjar.... Però tot era de tacte tou i enganxifós i era tan ple de sucre, que al capdavall tot semblava el mateix perquè tenia el mateix gust.... Ves per on que als nens i a les nenes els va agradar molt tot el que el Roderic feia dins les cases de color gris !...  cada cop hi van anar més i més,  i les cases de color gris es van omplir de gom a gom de nens i nenes que escridassaven i es barallaven per acaparar-ho tot. D...

La Cecília, la monitora del menjador, havia explicat als nens i les nenes que farien un mural amb dibuixos d’aliments, per penjar-lo al menjador de l’escola... El pebrot , la mar de content es va oferir el primer de tots per deixar-se pintar.... Com que va quedar tan bonic, la patata s’hi va afegir...  -ep!!!! No et colis !!! que estava jo primera- va dir la ceba  -Estava jo mentidera !- Va contestar la patata  -mentidera ho seràs tu!!! Va replicar la ceba... L’albergínia va intentar  posar una mica de pau i d’ordre: -vinga, vinga, sense enfadarse.... mmhh.... podríem ordenar-nos per famílies : primer les hortalisses, després les fruites etc.... que us sembla? -No hi estem gens d’acord- v an dir a l’una els espaguetis i els macarrons-  el que han de fer és pintar-nos  primer a nosaltres,  que com que en som molts,  tindran molta feina  i si ens deixeu pels últims,  com que...