L'Ernest cuc i l'Ernest nen

Dibuix del Lluís Inarejos i Vendrell

En una vorera del carrer,en un foradet minúscul , al costat de l’escola del poble, hi vivia el cuc Ernest. Feia molt de temps que hi vivia i com que era tan petit, ningú mai se n’havia adonat de que estava sempre sol.

Cada matí es posava al costat del foradet de l’entrada de casa seva per veure com arribaven els nens i les nenes amb les seves motxilles a l’escola. Havia de tenir molta cura , no fos que si treia massa el cap, l’aixafessin !

Un matí d’aquells en que el cuc Ernest mirava des del foradet, després que s’haguessin tancat les portes de l’escola, va sentir algú que plorava... 

Assegut a la vorera hi havia un nen amb el semblant ben trist...

- Què et passa alguna cosa ? – va preguntar una mica temorós el cuc Ernest

El nen va alçar el cap per veure qui li feia aquella pregunta i es va quedar totalment sorprès de que fos un cuc qui li parlava...

- Els cucs parlen ???????.... no ho hagués dit mai! no ho sabia!!!!.... com et dius ?

- Ernest- va contestar el cuc- com que ningú mai parla amb mi , ningú sap que parlo... i tu com et dius ?

- Apa ! jo també Ernest com tu !!!

Allò va ser motiu suficient perquè l’Ernest nen deixés de plorar . Li va explicar que plorava perquè no volia entrar a l’escola, perquè es sentia sol, perquè no tenia amics; Li va explicar que li deien “orellut “ perquè tenia les orelles massa grosses... 

- I tenen raó- va dir l’ Ernest nen amb el semblant baix... són les més grosses que he vist mai !

- Doncs a mi m’agraden- va dir l’Ernest cuc- són divertides , rodones i tovetes. Ja m’agradaria a mi tenir-les com tu... buf! si més no, així no passaria desapercebut !

Van parlar hores i hores, l’Ernest nen de les seves penes i l’Ernest cuc de com n’estava de sol en el seu foradet dia rere dia... I van quedar que cada matí es trobarien abans de que obrissin les portes de l’escola. Així parlarien de les seves coses i ja mai més es sentirien sols.

Va passar que un matí d’aquells, l’Ernest cuc no hi era. L’Ernest nen el va buscar per tot arreu amb desfici, però no el va trobar. Finalment va posar l’ull en el foradet on vivia el seu petit amic i va cridar ben fort : - Erneeeeesssttttttt !!!!!!!!!!!!!.....i després hi va posar una de les seves orelles grans per si s’escoltava alguna cosa... En el fons del foradet el pobre cuc respirava amb dificultat ; estava malaltó i gairebé no li sortia la veu... – no em trobo bé- va mussitar... Si no fos perquè l’Ernest nen tenia les orelles ben grosses, no l’hagués sentit pas i no hagués sabut que el seu amic estava allà !

En un tres i no res, amb l’ajuda d’una cordeta ben fina, el va treure d’allà, el va dur a casa seva, el va cuidar i acompanyar durant alguns dies i algunes nits, donant-li aigua fresca a glopets i posant-li drapets mullats perquè li baixés la febre, fins que l’Ernest cuc es va curar i va poder tornar a casa seva.

Encara que a la gent li semblava estrany, ells van continuar sent amics sempre. Se les enginyaven per jugar junts, per trobar temps per explicar-se les seves coses i per ajudar-se en el que fos !

I el millor de tot és que l’Ernest nen no va plorar mai més per tenir les orelles grosses : gràcies a elles s’havia salvat el seu amic ! ... i com que ja no plorava per això, els nens que abans es mofaven d’ell, ja no ho van fer mai més.

I vet aquí un gos vet aquí un gat, aquest conte ja s’ha acabat !

Glòria Vendrell i Balaguer

setembre del 2013