Les Joguines avorrides
Havia un país, on els nens i les nenes s’havien oblidat de jugar amb les joguines, perquè estaven molt capficats i capficades amb tota mena d’aparells electrònics, que s’havien posat de moda, ja feia temps.
- Potser quan arribin les vacances, es tornaran a recordar de nosaltres- li va dir el cavall de cartró a la nina de cues-
- Espero que sigui així, que jo ja m’estic rovellant!- va cridar, la bicicleta-
- Si no em fan córrer aviat, les rodes em grinyolaran- va afegir el tren de vagons.
Però van arribar les vacances i tot va seguir igual. Després van venir les festes de Nadal i les de setmana santa.... i tot seguia igual....
Les joguines avorrides van decidir anar a un altre país, on haguessin nens i nenes que volguessin jugar amb elles.
- Segur que en trobarem algun!- van dir els peluixos tot convençuts
Quan es va fer de nit, sense que ningú s’adonés, a poquet a poquet, d’una en una, totes les joguines avorrides, van marxar del país. Totes menys una.
Va passar molt de temps. Ningú sabia perquè, però els nens i les nenes del país tenien un color de pell molt trist, els seus ulls no brillaven com abans i a les places i els carrers , ja no es sentia ni cridòria ni res. Tot era trist. Quan arribava l’’hivern i feia fred, tampoc ningú sabia perquè, però els nens i les nenes es posaven molt i molt malalts, trigaven molt a curar-se, estaven tristos i ploraven quan es feia de nit.
Tot plegat era tan i tan trist, que un dia, tots els pares i les mares es van reunir per trobar alguna solució al problema , i per esbrinar quina maleïda cosa, passava als seus fills.
Llavors es quan es van adonar, de que totes les cases eren buides de joguines, i que tampoc en podien comprar perquè les botigues de joguines, eren totes tancades.... quina cosa més estranya!
¿Us recordeu que la nit que van marxar les joguines avorrides, que una d’elles no ho va fer?.... doncs va passar que la caixa de peces de construcció, com que era molt gran i molt pesada i li costava molt caminar, va decidir quedar-se al bagul.... tota sola encara estaria més avorrida, però va pensar que potser es podria fer amiga de la pols...
Doncs, la caixa de peces de construcció, que va veure tot el que passava, va tenir molta pena dels nens i les nenes del seu país. Així que, aquella nit de la reunió dels pares i les mares, va desenganxar-se de la pols i va caminar, arrossegant-se, fins la torre més alta del país. Un cop allà va cridar ben fort:
- TORNEU!!!!!!!!! QUE ELS NENS I LES NENES US NECESSITEN!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
A l’endemà, amb la primera llum de l’albada, una caravana de joguines contentes i decidides, entraven de nou al país. Van entrar a totes les cases i els ulls dels nens i les nenes es van omplir de llum.
Cada dia, a la tarda, els nens i les nenes es reunien a la plaça, i amb la caixa de peces de construcció, aixecaven castells i places i cases i vaixells i torres i infinitat de coses més ....
Tot el país, a poc a poc, es va anar omplint de petites construccions de fustes de colors, que eren l’alegria de tothom.
Una formiga i un escarabat, aquest conte s’ha acabat!
- Potser quan arribin les vacances, es tornaran a recordar de nosaltres- li va dir el cavall de cartró a la nina de cues-
- Espero que sigui així, que jo ja m’estic rovellant!- va cridar, la bicicleta-
- Si no em fan córrer aviat, les rodes em grinyolaran- va afegir el tren de vagons.
Però van arribar les vacances i tot va seguir igual. Després van venir les festes de Nadal i les de setmana santa.... i tot seguia igual....
Les joguines avorrides van decidir anar a un altre país, on haguessin nens i nenes que volguessin jugar amb elles.
- Segur que en trobarem algun!- van dir els peluixos tot convençuts
Quan es va fer de nit, sense que ningú s’adonés, a poquet a poquet, d’una en una, totes les joguines avorrides, van marxar del país. Totes menys una.
Va passar molt de temps. Ningú sabia perquè, però els nens i les nenes del país tenien un color de pell molt trist, els seus ulls no brillaven com abans i a les places i els carrers , ja no es sentia ni cridòria ni res. Tot era trist. Quan arribava l’’hivern i feia fred, tampoc ningú sabia perquè, però els nens i les nenes es posaven molt i molt malalts, trigaven molt a curar-se, estaven tristos i ploraven quan es feia de nit.
Tot plegat era tan i tan trist, que un dia, tots els pares i les mares es van reunir per trobar alguna solució al problema , i per esbrinar quina maleïda cosa, passava als seus fills.
Llavors es quan es van adonar, de que totes les cases eren buides de joguines, i que tampoc en podien comprar perquè les botigues de joguines, eren totes tancades.... quina cosa més estranya!
¿Us recordeu que la nit que van marxar les joguines avorrides, que una d’elles no ho va fer?.... doncs va passar que la caixa de peces de construcció, com que era molt gran i molt pesada i li costava molt caminar, va decidir quedar-se al bagul.... tota sola encara estaria més avorrida, però va pensar que potser es podria fer amiga de la pols...
Doncs, la caixa de peces de construcció, que va veure tot el que passava, va tenir molta pena dels nens i les nenes del seu país. Així que, aquella nit de la reunió dels pares i les mares, va desenganxar-se de la pols i va caminar, arrossegant-se, fins la torre més alta del país. Un cop allà va cridar ben fort:
- TORNEU!!!!!!!!! QUE ELS NENS I LES NENES US NECESSITEN!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
A l’endemà, amb la primera llum de l’albada, una caravana de joguines contentes i decidides, entraven de nou al país. Van entrar a totes les cases i els ulls dels nens i les nenes es van omplir de llum.
Cada dia, a la tarda, els nens i les nenes es reunien a la plaça, i amb la caixa de peces de construcció, aixecaven castells i places i cases i vaixells i torres i infinitat de coses més ....
Tot el país, a poc a poc, es va anar omplint de petites construccions de fustes de colors, que eren l’alegria de tothom.
Una formiga i un escarabat, aquest conte s’ha acabat!
Glòria Vendrell i Balaguer
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada