Westfàlia, un petit anàlisi des de la fe

Ara que estic preparant classes de l'època dels Àustries, m'he entretingut a pensar-hi una mica des de la perspectiva de la fe, que sempre va bé. 

Es diu que molts dels principis vigents a la cultura occidental, van ser germinats, d’alguna manera, en la Pau de Westfàlia, pel que fa al nacionalisme, al subjectivisme, a l’antropocentrisme, etc. ... Que tot plegat va fer coixí dins la cultura europea, de cara a tots els canvis que van anar esdevenint imparablement, en els segles posteriors, tant en l'àmbit polític, com social, com cultural i com religiós, per descomptat.

Crec que en aquest moment de la història de l’Església, cal fer una recapitulació i des de la fe, intentar veure com ens parlen els moments històrics: és veritat que la Pau de Westfàlia ve a ser, com una mena de moment paradigmàtic, que va suposar un trencament important amb una manera de fer de l’Església, que per motius comprensibles o menys comprensibles, i d’una forma més o menys clara, d'ençà que l'Emperador Teodosi va declarar el cristianisme religió oficial de l'imperi, s’havia aliat amb el poder terrenal, passant a ser “perseguidora” en lloc de "perseguida", quan en realitat, l’estat natural de l’Església és el de la persecució.

Des del 1648, en moments diferents i sota formes distintes, la mateixa temptació, la d’aliar-se amb el poder civil, ha continuat marcant la història de l’Església arreu. En tenim un exemple prou clar , al nostre país, en el temps del franquisme, amb el “nacionalcatolicisme”. No podem identificar Església amb “Cristiandat”. Penso que són antagòniques.

Convençuda que l’Esperit Sant ha assistit l’Església sempre, i que ho continuarà fent, crec humilment, que va intervenir a Westfàlia i en els canvis ocorreguts fins a l’actualitat, a manera de correcció i de purificació, perquè enmig de la societat pugui resplendir, l’autèntic rostre de Crist. Solament en el desert de la història, apareixen les coses que valen de debò la pena. Penso que era necessari Westfàlia, igual que són necessaris els temps que vivim, per retornar l’Església a l’espai que li pertoca: el de la humilitat. És per això que em va agradar tant la cita de Benet XVI, quan vaig llegir el seu llibre Jesús de Natzaret “ : En el curso de los siglos, bajo diversas formas, ha existido esta tentación, de asegurar la fe a través del poder, y la fe ha corrido siempre el riesgo, de ser sofocada precisamente por el abrazo del poder. La lucha por la libertad de la Iglesia, la lucha para que el reino de Jesús no pueda ser identificado con ninguna estructura política, hay que librarla en todos los siglos.

Glòria Vendrell Balaguer

febrer 2026