Venbariarismes

Seguint el costum de la festa pagana  Lemuria , que se celebrava el mes de maig, el s.VII , Bonifaci IV va instituir  la festa de Tots els Sants, canviant el significat del Panteó romà, de “tots els déus” a “tots els sants”.  Celebrar la festa a la primavera, en el context pasqual, segurament era el millor, però la forta influència celta per la festa de Samhaim, origen de l'actual Hallowen, va fer que tornés a la tardor. Gregori III al s IX va estendre la festa a tota l'esglèsia i els monjos de Cluny, un segle més tard,  van establir el dia 2 de novembre, com el dia  dels  difunts, per recordar especialment els nostres, els més íntims. Dic tot això per contextualitzar una mica el temps que visc, tan climàtica i estacionalment com experiencialment. Avui que soc a casa dels pares, ara que el sol se'n va en un prodigi de llum i veient el vermell lluminós i suggerent de les fulles del jardí, tenint de fons el Pere que se'ns en va, el pare a l'hospital, la mare ...

L’eremitisme va ser el primer model de vida monàstica cristiana. Prové del grec eremos, que significa desert, per tant, una persona eremita (ermitana) és algú que viu sol, aïllat del món i en un lloc apartat, al bosc, muntanya, desert... Són persones ascetes, és a dir, persones que renuncien a tot plaer per dedicar-se completament a Déu. El monaquisme, del grec monakhós , que vol dir solitari, amb el temps va passar a ser el cenobisme, que prové de koinós i biós (comú, vida) és a dir, vida en comunitat. En aquest punt, el s.V apareix Sant Benet de Nursia i els benedictins. Sant Benet va fundar la  primera comunitat monàstica i cenobítica, un monestir benedictí a Monte Cassini i va escriure la famosa regla de Sant Benet. Un estil de vida que compagina la pregària, l'estudi i el treball ( Ora et labora) Dissabte passat vam anar a l'església romànica de Sant Ponç de Corbera, antic monestir benedictí. Contemplar-la amb la seva bellesa atàvica, em va suggerir tres coses que m...

La meva mare que té alzheimer, a la nit es desperta sovint demanant pel seu pare o per la seva mare, que evidentment fa anys i pams que van morir. A vegades és solament un murmuri, un sospir... però a vegades és un lament, un desconsol i no és gens fàcil tranquil·litzar-la. Encara que la meva mare tingui les neurones trasbalsades, el que ella fa, en realitat és més rellevant del que pugui semblar a priori, i jo que soc de mena de rebuscar sentit a les coses, em vaig adonar que la seva demanda és també la meva i la de tota persona. Necessito saber que la meva vida no és una casualitat, que no estic sola en el món, malgrat la meva gran família, necessito tenir la certesa que la vida m'ha estat donada, que res és absurd, necessito en definitiva un pare i una mare, però no la mama que està malalta d'alzheimer i el papa de cor feble i cansat, sinó que és una altra paternitat i maternitat transcendent la que necessito com a primera cosa, la que em dona seguretat, la que em comunica c...

  Quan vaig a un lloc nou, sovint em passa, tot i que no sempre, que m'agrada saber-ne coses a posteriori. A priori no té el ganxo que té "el després". La història i l'arqueologia són especialment fascinants quan hi has estat, quan has tocat i has vist, quan les històries prenen cos i forma en els sentits. Percebre, olorar, imaginar reconstruir dins la ment, sentir com batega la vida transcorreguda a cavall dels segles... Els llibres són útils i necessaris, les guies turístiques, els reportatges, els estudis... tot ho és, segur!, però fins que tot aquest material no agafa ales, no pot volar ni transcendir, necessita ser complimentat amb el més important: ser-hi. És per això que per a tantes religions i en el meu cas el cristianisme, és importantíssima la geografia, són indispensables les peregrinacions, fer nostre el topos on el logos  s'ha fet carn, saber que el que creiem no és una utopia, sinó que la història té noms i cognoms, que els esdeveniments són concre...

  "Un gran silenci embolcalla la Terra," diu una homilia antiga. El dissabte Sant és una Paraula portentosa que any rere any em toca el moll de l'ós. És la Paraula que necessito, la que asserena dins meu l'anhel constant del descans del cor. Dissabte Sant és el temps de viure abscòndita en Ell, és el temps de la paciència que no tinc, el temps del silenci que plora per fer-se lloc...  "El Rei dorm" diu també l'antiga homilia.... Que s'adormin amb ell totes les urgències, tots els calendaris, totes les preocupacions, totes les coses a fer... Tot Glòria Vendrell Balaguer Dissabte Sant 2024

Ara que ja som al llindar de la Setmana Santa, després de la bonica celebració de Rams, malgrat els mals presagis que auguren alguns pel nostre món, malgrat les guerres, malgrat tants innocents massacrats i malgrat tantes altres incomprensions que m'envolten, confesso que crec en la Vida Eterna, que l'esperança que em mou no és qualsevol cosa i que sé molt bé de qui em refio. Any rere any, les litúrgies de les festes d'aquesta setmana em capbussen en el millor dels misteris, en la certesa que ni cap mort ni cap altre mal passa inadvertit, perquè totes les llàgrimes estan recollides en el clot de la seva mà. Gràcies pel Marc, el nou net, per l'esperada pluja que avui amara el jardí i per la Pasqua que arriba, portentosa com sempre! Glòria Vendrell Balaguer Abril 2024

  "Les portes de l'aurora i del crepuscle, s'omplen de goig" salm 64 Aquesta és la imatge de l'últim crepuscle de l'any 2023. Gràcies al "súper macro" de la càmera del mòbil, els rajos vespertins s'han convertit en centenars de cercles de llum de tots els colors possibles que té la gamma del sol, i tots ells entaforats entre un dels xiprers del jardí d'Ordal, mentre la mama-iaia-besàvia dormita somiant ves a saber què!, mentre el papa-avi-besavi medita i resa, conscient que li ha estat regalat un altre any, mentre a la cuina fumeja el tiberi d'avui i de demà, mentre el David i el Lluc juguen amb la terra , mentre la casa es prepara per rebre tots els que encara han de venir, mentre el gos respira amb dificultat perquè ja és molt vellet... Captar una mil·lèsima dels seus matisos, m'emociona, em fa pensar que s'assembla una mica a la seva llum, a la llum de Qui estimo més que res, a la llum que s'ha fet carn  entre nosaltres aqu...

  Hi ha notícies de tota mena, algunes tendencioses, altres amigues i altres no gaire, però pels que hi som, està sent un regal.    No per casualitat el parc del Tejo ha estat reanomenat com "camp de gràcia". Una gràcia ser a prop del Papa Francesc, no per la seva persona sinó pel que representa, una gràcia acompanyar els joves, una gràcia ser-hi, escoltar, viure.   En aquestes macros trobades, per poder arribar al lloc, és del tot necessari seguir alguna cosa que ens guiï, en aquest cas la senyera amb la "moreneta" i el nom de la nostra parròquia. És una bona paràbola de la nostra vida: pots caminar lent, ràpid, amb ulls  més o menys atents, estar cansat o no, fins i tot pots despistar-te i perdre't ... Però cal sempre tornar i buscar l'estendard que ens mostra per on caminar, cal no perdre mai de vista Crist, Ell és el camí, la veritat i la vida, la millor referència.   Feliç de ser enmig d'un "poble que marxa en festa" com resava el salm de...

Passar la fe és un deure, entenent aquest deure, no com una imposició moral sinó com voler passar als fills el millor que hom té. De la mateixa manera que pensem i procurem per a ells la que creiem millor escola possible, millor alimentació possible, millors vacances possibles etc, igualment doncs pensem i procurem per a ells la millor vida espiritual possible.   Està demostrat que els nens, per la seva capacitat simbòlica, per la seva altíssima dosi d’admiració i de sorpresa i per la seva innocència, són especialment aptes per acollir la transcendència, de manera que aquest és el millor acompanyament que podem fer. Els nens no són “tontos”, on hi ha veritat, l’ensumen i s’hi “apunten”. Altra cosa és el camí que faran i què acabaran decidint en la seva llibertat, però si més no, hauran rebut alguna cosa valuosa i això no els hi podrà prendre ningú. Educar en llibertat és oferir i ensenyar perquè coneixent puguin decidir. De fet tothom ofereix i ensenya el que creu, no...

Tot té el seu moment, sota el cel hi ha un temps per a cada cosa Coh 3,1 Si et trobava pel carrer, et besaria, i ningú no m’ho podria retreure. Ct 8,1 A la cruïlla dels camins, es planta Pr. 8,2 Per a mi ets penyal i plaça forta encamina’m, guia’m per amor del teu nom, Slm 31,4 Des d’ara faig de tu una plaça forta, una columna de ferro, una muralla de bronze Jer 1,18 L’alegria que tingueren en veure l’estrella va ser immensa. Mt 2,10 Llavors l’estrella que havien vist sortir a l’Orient començà a avançar davant d’ells,  fins que s’aturà damunt el lloc on era l’infant Mt 2,9 Hi anaren, doncs, de pressa i trobaren Maria i Josep, amb el nen posat a la menjadora Lc 2,16

  Els tres Reis Mags, en realitat no eren reis ni eren mags. Eren savis, probablement astròlegs i sacerdots del zoroastrisme. "Magauno" era el nom dels sacerdots del zoroastrisme en els seus orígens iranís. Els grecs van considerar  Zarathustra, com l'inventor de l'astrologia i de la màgia com a tal. Aquesta  derivació de la paraula, ha fet que el concepte arribés fins a nosaltres amb l'afegit de "màgics", que ja ens va bé per a tot el bonic misteri que els envolta.   Segons la Dra. Cayetana H. Jhonson, l'any 1614 Kepler ja va treballar sobre el cel de Betlem del s. I. i sabem que es va produir l'alienació de dos planetes, Saturn i Júpiter. Segons una creença compartida per moltes cultures, quan això es produïa suposava el naixement d'algú molt i molt important, Fent calendaris comparats, l'arqueoastronomia diu que a la Xina es va detectar que alguna cosa important s'estava produint en el cel. S'han trobat  similituds en calendari...

Conec aquest jardí pam a pam, l'he vist canviar, evolucionar, modificar-se adaptar-se. He vist els arbres quan eren petits i com s'han fet grans, els he vist pletòrics a l'estiu, caducs a la tardor, despullats a l'hivern, desvetllant-se en el temps de flors...  He vist aquest jardí amb avis que ja no hi són, amb pares que aviat no hi seran, amb fills, que com els arbres, eren petits i després grans, hi he vist néts nadons i néts enjogassats, germanes, nebots, cunyats...  Però hi ha una cosa que sempre hi és, variable i distinta segons el dia, segons el temps i el moment, però immutable i segura com res, l'amor delicat en la més pura essència del Déu que també estimo, tot i que necessàriment menys que Ell a mi, revelat en la bellesa petita de cada dia, de cada moment i de cada jardí.  Amb orgull em confesso cristiana creient, enamorada de Crist, els que em coneixen ja saben de mi, de com gira la meva vida al voltant d'això i de com de feliç em fa.  Una sola cosa ...

Diuen que al cap del dia rebem uns 1500 missatges, en siguem conscients o no i que l’objectiu d’aquesta publicitat és provocar satisfacció de cara a tenir interès i finalment consumir allò que es publicita.  Em crida poderosament l’atenció això,  com a mínim trobo interessant adonar-me que el que necessito consumir de veritat, entre tants missatges rebuts a diari, no forma part de cap marketing especialitzat. Té a veure amb el missatge implícit de la vida, do de Déu, amb la llavor rebuda, té a veure amb tantes experiències de vida eterna viscudes en la finitud material.   I passa sovint que aquests missatges reveladors de vida, inicialment no provoquen satisfacció com la publicitat, ans al contrari, parteixen del dolor, caminen amb ell i en ell es manifesten, però la paradoxa és que solament ells em provoquen el desig  de consumir la vida autèntica i anhelada  des del més pregó de l’ànima. No dic això per fer intel.lèquies i teories sinó que ho dic perquè ho han...

Quan arriba l'advent, de lluny estant penso en tantes coses que he de fer per preparar les festes, per acabar d'avaluar amb seny, per comprar, per organitzar.... a vegades m'atabalo ,però en el meu afany per fer-ho tot,  hi ha una cosa que mai podria faltar: fer-te un lloc. Mentre vaig buidant les caixes de figures nadalenques,  mentre oloro la molsa tot just recollida a la muntanya, mentre miro l'entranyable Tió, mentre engalano l'arbre, mentre distribueixo les felicitacions i les llums de colors, però sobretot mentre vaig posant les fustes i les escorces que seran el nostre pessebre i mentre col·loco amb cura cadascuna de les peces fonamentals, el Nen, Maria, Josep, els Reis, Pastors i Rabadans, l'àngel, l'Estrella... sento que et faig un lloc a casa, un lloc necessari, el millor, el que dóna sentit a tot, i el cas és que fent-te un lloc a casa, també te'l faig en el meu cor. Glòria Vendrell Balaguer Desembre de 2021

Al LLOC on es diu que la Mare de Déu es va aparèixer a un pastor, el s. XII es va construir una ermita amb una talla romànica de fusta de la mateixa època.  En l'actualitat no hi ha ni la primitiva ermita ni la primera talla romànica. L'edifici actual és el resultat del pas dels anys, avui convertit en santuari-monestir- casa d'acollida, emparat per dues monges jerònimes que han optat per la vida contemplativa i pel silenci. La imatge venerada en el seu interior és una còpia de l'original romànica, que es troba a l'església parroquial de Seró. De manera que solament queda EL LLOC. La tradició popular sempre ha relacionat els LLOCS amb l'espiritualitat que els identifica. Fa pensar... Es tracta del "TOPOS" grec, que no és un espai solament, sinó un espai prenyat de significació. ELS LLOCS són inamovibles, són testimonis eloqüents i són vida  arraulida i preservada dels d'estralls de l'oblit. Però "TOPOS" també és l'espai vital que ...

Tinc la sort i el plaer de formar part del grup dels que creiem en la força de la litúrgia, en la veritat  de la Paraula  i en el Do de Déu amarant cada moment del dia, per insignificant que sigui.  Deixo aquí  una petita mostra d'aquesta Setmana Santa, sempre particular però  portentosa  i sorprenent. Glòria Vendrell Balaguer abril 2021

No goso dir que ha estat un Nadal dolent, prefereixo dir un Nadal diferent. Ho ha estat a escala mundial, en l'àmbit familiar i en el personal,  això és un fet irrefutable, però malgrat tants problemes i tantes foscors, la llum ens ha acompanyat sempre en qualsevulla de les seves múltiples variants lluminoses i totes elles, les naturals i les que no es veuen,  estretament relacionades: La llum de cada bombeta espurnejant del  pessebre de molsa, que em recorda el temps que som i em condueix la mirada a allò que de debò importa. Les llums de l'arbre, arrelat a terra i apuntant sempre al cel, que en el seu lleu dringar dansaire,  ens fa més dolça la nit. La llum de Saturn i de Júpiter, que alineats han evocat l'estel de Nadal que possiblement van seguir els Savis d'Orient fa dos mil anys. La llum de la "Paraula feta carn", la de l'Emmanuel, el "Déu amb nosaltres", la que en la litúrgia de la Nit Santa travessa cor i raó i es fa present portentosamen...