Venbariarismes

La taula és a punt el menjador de moment és buit l'escudella fumeja a la cuina la melodia de " santa nit" arriba des de dalt ahir la nit va ser clara i avui el dia és més gran el sol acompanya... D'aquí poca estona tot s'omplirà i segur que caldran més cadires després traurem clarinet i guitarres i alguns cantaran ha fet cinc anys que la iaia ens va deixar... Però hi ha un racó que il·lumina i que tot ho omple a vessar és el pessebre de molsa que amb la seva saviesa petita  em té el cor ben robat Glòria Vendrell i Balaguer Nadal 2015-16

www.ara.cat PAPA FRANCESC. Evangeli Gaudium,33   (...) Convido tothom a ser audaços i creatius en aquesta tasca de repensar els objectius, les estructures, l'estil, i els mètodes evangelitzadors de les pròpies comunitats. La concreció de les finalitats sense una adequada recerca dels mitjans per assolir-les, està condemnada a convertir-se en mera fantasia (...) PAPA FRANCESC. Educar per al diàleg intercultural a les escoles (...) Educar no és una professió sinó una actitud, una manera de ser ; per educar cal sortir d'un mateix i estar enmig dels joves, acompanyar-los en les etapes del seu creixement posant-se al seu costat. Doneu-los esperança, optimisme per al seu camí pel món. Ensenyeu-los a veure la bellesa i la bondat de la creació i de l'home, que conserva sempre l'empremta del Creador (...) Faig del tot meus aquests dos textos del papa Francesc, convençuda de que l'ensenyament de la religió és quelcom molt valuós, de que avui en dia és tot un

Se qui sóc conec les meves branques i la fusta del meu tronc Se qui sóc reconec el meu cos eixut quan es doblega Se qui sóc de terra i de fulla caduca Se qui sóc d'arrels gruixudes que no em deixen emprendre el vol És clar que sé qui sóc però se també que quan em quedo despullat de fulles que el blau del cel és més a prop Glòria Vendrell i Balaguer Novembre del 2015

Li feia por el mar , especialment quan  sortia de casa i el cel estava enterbolit amenaçant tempesta perquè se'n recordava del dia que les ones van engolir la barca. Cada matí hi tornava  al mar i  des del llindar de la sorra el mirava de fit a fit amb temor.... era tan gran ! tan majestuós ! ... l'acovardia no veure'n el fons ni cap  horitzó definit, no gosava ni la vela ni el motor ni el rem, els seus peus estaven lligats i aferrats a la terra ferma. Cada migdia s'enfilava a les fulles més altes de la palmera del passeig per si veia  tornar algú del mar, però tots els que havien marxat, no havien tornat mai més. Deien que algunes nits es sentien les cançons dels mariners més agosarats, que la melodia dels seus cants  vivia i creixia al compàs de la marinada. Quan es feia de nit, aprofitava la fosca per parlar amb les petxines buides perquè deien que tenien dins la remor del mar, però mai responien , remorejaven i remorejaven sense parar i ja està.

asiaoriental.blogs.uoc.edu Hi ha qui criminalitza tot canvi per se i també hi ha qui voldria viure contínuament canviant les coses perquè mai està content, però el que és cert és que a grans trets som molt i molt reticents als canvis. No hi ha cap mena de dubte que estem assistint a un gran canvi degut a les noves tecnologies i que aquest ha irromput implacablement i sense vergonya en totes les esferes de la vida. És molt fàcil criticar, que si estem lligats a un mòbil, que si no ens esforcem per trobar la informació perquè la tenim servida en safata, que si les xarxes socials són virtuals i que tenen poc a veure amb la realitat, que els llibres estan perdent pistonada etc És veritat que amb internet el món s'ha fet petit i que s'ha fet petit per a tot, pel bo i pel dolent, però això no és ni bo ni dolent, és simplement una realitat i pretendre viure-hi d'esquenes és com pretendre voler viure en el fons del mar sense mullar-se. Fent-ne ús o no, les noves tecno

blog.bettyboop.cat Hi ha una colla d'ocells que a primera hora del matí omplen de piulades i cridòria l'arbre que hi ha al costat de les escoles. En tot el tram, des del carrer Nou fins l'institut de Vallbona, el piulet i la gatzara avícola sona i ressona de tal manera, que és del tot impossible que passi desapercebut. Mai havia vist tal concentració d'ocells en un sol lloc i tan petit. I jo que acostumo a venir sentint la ràdio, cada dia em trec els auriculars  de les orelles i em quedo uns segons sota l'arbre per veure'ls i escoltar-los. Però he de dir que es solament un privilegi de primera hora. A mida que el dia avança, en la mateixa mida el so dels ocells va perdent vigor. Avui quan marxava al migdia, veient l'arbre buit d'ocells, m'he adonat de quant m'agradaria ser sempre a punt, en el lloc adient i amb els auriculars fora de les orelles. Glòria Vendrell i Balaguer octubre del 2015

Pau bonic, quan en facis quatre seràs més gran , però mai t'agafaran perquè sempre seran més petites Maria rinxolets, ara que n'has fet un i que ja quasi camines, ets un petit terratrèmol cridaner , divertit i bonic com cap Abril galtones dolces, quan en tinguis uns quants més de mesos, els empaitaràs i no et deixaràs prendre la pipa... Sou un trosset de cel i una boja alegria Cada dia, cada cop, cada moment Un instant us ha fet present l'abraçada, però n'hi ha tants que s'escapen ! Un bocinet tan sols d'aquests ulls tendres encara, i el món seria més fàcil i més planer. Glòria Vendrell i Balaguer octubre del 2015

Quan va baixar del tren, amb el vent fresquet del matí que acabava de llevar-se, es van llevar també totes les ganes que havien estat tímides, però que ara s’havien tornat de sobte il·lusionades i expectants. Mitja volta de clau i era dins: aules, sales, patis, llibres, ordinadors, despatxos , professors i molts i molts adolescents que ni es van adonar de la seva entrada. Entre mòdul i mòdul, un tros d’Anoia treia cap.  Va ser curiós perquè si per una banda l’embargava una certa por per la desconeixença i la novetat, també és veritat que per altra, es sentia com a casa, com si aquell lloc sempre l’hagués estat esperant. I com qui no vol, un grapat de nois i noies, i ella al davant. Quan tornava amb el tren, embadalida amb la silueta de la muntanya serrada, es va adormir agraïda i diu que va somiar que l’endemà la porta s’obria sola i que entre mòdul i mòdul, que un tros d’Anoia treia cap. Glòria Vendrell i Balaguer Setembre del 2015 Setembre del 20

El Jou des de les cingleres El Jou o les quadres del Jou és un hotelet de muntanya al bell mig del Berguedà. Forma part del municipi de Guardiola, però és a tocar de sant Corneli de Cercs. Un lloc ideal on perdre's un cap de setmana sense ganes de fer res més que mirar i contemplar i sentir ben a prop tot allò que no acostumem a tenir a l'abast. A més a més de boniques excursions i passejades, és un lloc ideal per anar-hi amb nens, ja que poden estar en contacte amb cavalls, ànecs i cignes, conillets i fins i tot bisons ! el Jou vista des del wc ànecs al Jou castell del moro i ermita al Jou cincleres de Vallcebre flors i cingleres  del grau del Jou al Tossal de Llissol ( la Baells al fons)  el grau del Jou El sobrepuny treu cap el grau del Jou el grau del Jou cingleres de Vallcebre Tossal de Llissol Tossal de Llissol el Pedraforca des del Tossal de Llissol boscos de Peguera boscos de Peguera

La maripinsi s'acomiada de tots i cadascun dels petits que ha conegut en aquests gairebé deu anys. Anomenar-los a tots resulta impossible i no seria just perquè no se'n vol deixar ni un de sol però ella guardarà sempre en el seu cor de plàstic:  una pila d'ullets expectants, un mar d'abraçades i petons, un grapat de llàgrimes recollides, un munt de picabaralles consolades, una pila de rabietes necessàries, un cúmul de contes i cançons, un pilot de culleretes i forquilles, una colla d' aliments que s'han fet amics a poc a poc... tot plegat una tropa de petresos que s'han fet grans al costat d'ella. La Maripinsi s'acomiada, però velleta i tot, l'he posat a la meva taula  perquè cada  cop que la vegi, em vinguin a la ment tots aquests bons records que m'emporto i tot el que he après, que no és poc. Gràcies ! Glòria Vendrell i Balaguer setembre del 2015

Es diu que hi ha amors que maten, però no és el cas perquè els de la foto són amors que donen i que extreuen vida. Els néts venen a ser com el regal colofó després d'una vida entregada als fills, com la cirereta del pastís, el repòs després del combat de la jovenesa, la placidesa després del neguit del futur, el delit, la dolça descendència, l'allargament de l'amor... Des que vaig saber que era iaia perquè la incipient vida del Pau petit ja donava senyals en el ventre de l'Anna, doncs que cada cop que els veig, cada cop que penso en ells ( que ja són tres), se'm dibuixa un somriure de galta a galta impossible d'esborrar. A vegades em passa això quan sóc en públic i me n'adono perquè algú em mira amb cara de sorpresa, segurament pensant : " per què somriu aquesta ?"... hi ha coses que brollen de dins sí o sí. Primer va ser orgull de mare, ara orgull de iaia... no serà que és també orgull de filla per la vida rebuda? no serà orgull

www.mnat.cat J.Otón en el llibre “ El silenci de Déu”  explica : Dos presoners reclosos en dues cel·les veïnes es comuniquen colpejant el mur comú. El mur que els separa els permet, alhora, comunicar-se. De manera que tal com he dit, tota separació és alhora una mena de comunicació.  Bruno Forte en el seu llibre “L’essència del cristianisme”diu també  : És en el respecte d'aquesta dignitat del fet de no creure, apareguda en tota la seva llum, després de l'embriaguesa tràgica de l'ateisme ideològic i de la seva fi, que el creient és cridat a preguntar-se sobre la seva fe i, en la fe pensada, a trobar els abismes del no creient que hi ha en ell. Les noves religiositats obliguen a fer un treball de discerniment en una doble vessant : una a l’interior del mateix cristianisme, que com hem dit en altres ocasions ,li fa el favor de despullar-se de tot el que no és indispensable, i una altra en relació al món, en diàleg amb tot el ventall d'ofertes religioses o p

es.dreamstime.com El temps que ens toca viure després de la modernitat, entesa aquesta com la supremacia de la raó i el menysteniment del fet religiós, és un temps peculiar i divers. Hi ha qui el valora positivament dient que es tracta de la religió, que com que no pot morir perquè li és inherent a la persona, doncs que ressorgeix, reapareix , es reformula etc amb cares noves ( pervivència del sagrat ) Però hi ha també qui pensa que es tracta dels últims senyals llastimosos de vida que li queden ( decadència del sagrat ). El que està clar és que vivim en una mena de “ Disneylàndia espiritual”, tal com diu F. Savater. De la mateixa manera que la informació a la qual avui tenim abast és gran i diversa, també ho és (prescindint de la qualitat) l’oferta en el mercat religiós. Però en els dos casos la qüestió de fons, tal com diu J.A. Marina, no és que estiguem en l’era de les informacions ( “ofertes religioses “), sinó en l’era de l’avaluació de les informacions ( “ avaluació

capella sixtina  M .Eliade afirma  que el hombre arreligioso ha perdido la capacidad de vivir conscientemente la religión y, por tanto, de compenderla y asumirla, pero en lo más profundo de su ser, conserva aún su recuerdo.  És per això que penso que  tot aquest seguit de manifestacions pseudo-religioses que afloren en espectacles de tot tipus, en festes i celebracions de tota índole, en la literatura, en el cinema, en els moviments polítics , en els profetismes socials, en les diferents tècniques modernes i fins i tot en pensaments i moviments que es proclamen radicalment laics, no fan altra cosa que bastir noves ( o no tant noves) formes d’aquest “record religiós” del que parla M.Eliade. Però si el fet religiós és veritable, doncs passa que aquest serveix més enllà de qualsevol servei [1] . I quin és aquest servei fonamental que fa la religió, o en aquest cas la religiositat profana ? no creure implica adonar-se del punyent dolor de l’absència i experimentar el sentit d’una

Començo la meva reflexió a partir d'unes reflexions de X. Marin: o bé el món és natural i li donem un bany de sacralitat ? o bé és un món sagrat i volem convertir-lo en totalment natural? Per a mi aquesta és la qüestió de fons. És veritat que si parlem de “desencantament” en tant que pèrdua d’importància del fet religiós en la vida, doncs a priori podem pensar que ens movem entre dues realitats alternatives: allò natural ( o profà) i el sagrat, com si es tractés de dues realitats diferents. No crec que haguem d’escollir una de les dues possibilitats que diu X. Marin perquè penso que no són antagòniques, sinó tot el contrari. Ambdues caminen de la ma. Déu no pot fer notar la seva transcendència en una manera de veure el món i en una altra no. Si fos així no seria Déu. Hereus de la sempiterna mentalitat grega dualista, sense voler o sense adonar-nos, acabem fragmentant la realitat. Hi ha una inscirpció en l’oracle de Delfos que diu : “ se l’invoqui o no, Déu hi serà

claustre de la Seu vella Lleida és i ha estat sempre lloc de pas. Passant per l'autopista,  anant o venint de la península, s'albira la silueta inconfusible de la Seu vella . Els de Barcelona ho tenim tant a prop, que hom sempre pensa que qualsevol dia s'hi pot anar. M'avergonyeix una mica dir-ho, però encara no havia trobat el dia adient fins el passat diumenge. Un error imperdonable, la veritat. De totes totes ha estat molt més bonic del que em pensava i del que m'havien dit. Malgrat els efectes demolidors a causa de l'ús impropi que ha tingut la Seu, cal dir que alberga un encant irrefutable, atorgat no solament per les pedres, els detalls de les voltes, la barreja d'estils i les pintures, sinó també pel seu enclavament, precís i sobirà.   Però la Seu vella fa companyia al castell de la Suda , que gràcies a les acurades tasques de reconstrucció i recuperació, ha deixat a la vista els vestigis del que va ser residència reial, ja que pel que