Un conte de "Castanyada "

dibuix de la Montse Vendrell i Balaguer

La Maria castanyera tenia dins del seu cistell un munt de castanyes rodones i lluentes, però d’entre totes elles, n’hi havia una de petitona que s’havia guanyat totes les simpaties de la nostra castanyera. Li deia que a ella no la vendria mai, ni a la plaça ni al mercat ni a cap lloc, de tan bonica com era !!

La petita castanyeta contenta que contenta, però a les altres castanyes no els hi feia gens de gràcia tot plegat:

- Carai! Perquè ha de ser ella la preferida !!! no hi ha dret !!! que té ella que no tinguem nosaltres ? 

La mala maror va anar en augment fins el punt de que una nit mentre la castanyeta petita dormia dins el cistell, totes les altres van decidir que a l’endemà, quan la Maria Castanyera anés a la muntanya a collir més castanyes, que sense que ella se n’adonés, que la llençarien del cistell per no veure-la mai més... així ja no n’hi hauria de preferides !!!

I així va ser : en un revolt del bosc, al costat d’una pedra ben grossa, va quedar estirada al terra ben estabornida pel cop, la nostra castanyeta petita, poruga i ploricosa, perquè no sabria pas com tornar dins el cistell de les castanyes !

Però com que a més a més de poruga i ploricosa també era decidida i eixerida, va anar rodolant pel bosc d’un camí a un altre, de corriol en corriol, roda que roda...

I ves per on que la sort la va acompanyar, perquè tot d’una rodolant , es va trobar al davant mateix de la casa de la Maria Castanyera, que era prop de la llar de foc plora que te plora pensant en la castanyeta que creia perduda...

Però es va adonar també que voltava la casa una rata lletja enorme, que aprofitant el disgust de la senyora Maria castanyera, va entrar , va llençar el cistell de les castanyes i les va començar a perseguir per menjar-se-les !!!!

-que algú ens ajudi !!! que algú ens ajudi !!! cridaven totes mentre fugien de la rata que se les volia menjar.

Sense pensar-s’ho dues vegades, la nostra castanyeta va tornar rodolant al bosc. Recordava haver passat pel costat de la casa del Pep moniato... segur que ell les ajudaria !

El Pep moniato va agafar una bossa plena de panellets que s’havia preparat per sopar i va demanar a la castanyeta que l’ajudés a llençar-los sobre la rata .

N’hi havia tants de panellets i van ser tants els pinyons que se li van quedar enganxats a la cara de la rata lletja, que aquesta no va tenir més remei que marxar a casa seva per rentar-se...

Està clar que quan va tornar, totes les castanyes ja eren de nou dins del cistell de la Maria castanyera, que l’esperava amb un bon cop d’escombra.

I el millor de tot va ser que dins del cistell també hi era la petita castanyeta, el Pep moniato i uns quants panellets que havien quedat sencers, tots contents, ben avinguts i el millor de tot : sense cap enveja !!!!!

Des d’aquell dia, sempre que arribava la festa de Tots Sants, va quedar el costum :  tothom es reunia al voltant del foc per menjar castanyes, moniatos i panellets calentons!

I vet aquí un gos i vet aquí un gat, aquest conte ja s’ha acabat !

Glòria Vendrell i Balaguer

Novembre del 2013