La Porta petita del Castell dels desitjos


L’Enric, el Tomeu i el Joel eren tres vailets que volien anar al castell dels desitjos. Havien sentit que dins del castell s’aconseguia tot el que un desitjava.
El Lluís era el germà petit del Tomeu, i com l’estimava molt i es preocupava per ell, els va seguir pel camí, a distància, sense que s’adonessin.
Al cap de moltes hores de caminar sota un sol feixuc, a dalt de tot d’un turó , van veure les punxes del castell dels desitjos.
S’hi van acostar a poc a poc i van entrar dins, per una PORTETA MOLT I MOLT PETITA.
Les parets eren blanques i molt altes, tan altes que no es veia el sostre, no havia cap moble, ni res penjat a les parets ,ni res de res. Solament havia una senyora velleta que els donava l’esquena . Els va donar les instruccions per poder aconseguir els seus desitjos, i després va desaparèixer :
- Heu de posar-vos al mig de la sala, mirar cap a dalt i cridar ben fort, el vostre desig. Espero que sigui acomplert. Però hi ha una condició : penseu molt bé el vostre desig, perquè se us en concedirà un de sol.
Va començar L’Enric, que va demanar ser molt i molt fort, per poder ser el millor i guanyar en totes les picabaralles de l’escola....
Al cap d’uns segons, la sala es va omplir de llums de colors, i tot seguit, l’Enric es va convertir en un noi moooooolllllltttt grrrrraaaaaannnnnn . Tenia les cames i els braços durs i forts com una pedra....

El Tomeu , com que era molt golafre, va demanar llaminadures i pastissos per a tota la vida...
Segons després, la sala es va començar a omplir de sacs i fardells de llaminadures, paquets de pastissos i bosses plenes de pastissets. I El Tomeu va començar a menjar, sense esperar sortir fora.

Finalment, el Joel, que sempre desitjava totes les joguines que tenien els altres nens, i no li agradaven mai, les que ell tenia, , va veure bocabadat com se li anaven enganxant al seu cos, caixes i caixetes , totes plenes de les joguines cares i sofisticades que sempre havia somiat.

Però va passar una cosa: L’Enric era tan gran, les seves cames i braços eren tan immensos, que al intentar sortir del castell, com que LA PORTA ERA TAN PETITA, doncs l’Enric no hi passava . No podia sortir, per més que ho intentés.
Va passar el mateix amb el Joel, que cada cop que creuava la porta, quedava travat per les caixes de joguines que li impedien sortir .
El Tomeu havia menjat tantes llaminadures i pastissos, que la panxa se li va inflar. Se li va posar grossa , com no us ho podeu imaginar! .... tampoc passava per la porta petita, però a més a més tenia un empatx tan gran com la seva panxota.
- Ai ai ai ai .....que malament em trobo- repetia estirat al terra, panxota amunt.

El Lluís que havia vist tot el que passava, va entrar dins el castell per ajudar-los a sortir, però per més que estirava dels tres vailets, esbufegant i amb totes les seves forces, no podia fer-ne sortir, de cap d’ells, ni una sola cama , ni una ma, ni un peu ni res de res.
- Desitjo que el meu germà i els meus amics puguin sortir del castellllllll!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!- va escridassar el Lluís amb urgència, mirant cap a dalt.

Uns segons després, l’Enric, el Tomeu i el Joel van ser fora del castell, sense cames i braços forts, sense llaminadures i sense caixes de joguines cares. Van abraçar el Lluís i se’n van tornar a les seves cases.

Van passar anys i anys, però per més que en passaven, l’Enric, el Tomeu i el Joel, mai més van desitjar res més , que no fos tenir sempre prop , un bon germà i amic, com el LLuís

Vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte s’ha acabat!

Glòria Vendrell i Balaguer

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El conte de la bola de l’arbre de Nadal

La cicatriu d'en Roc

Portsmouth natura

Tolerancia i especificitat

Santa Maria de Refet i EL LLOC

Un conte d'hivern

Valle de Bujaruelo

NENS

?????

El país que no tenia princesa