El bosc en flames i el bosc feliç

Al costat del poble dels follets feliços, havia un bosc també feliç. Era feliç, perquè dins d’ell hi vivien arbres de tota mena, plantes que feien olor, flors i floretes, molsa, pedres grosses i lluentes pel sol i un munt de coses boniques, que feia les delícies de tothom, especialment dels follets del bosc , que hi anaven cada dia, a recollir pinyes, bolets, maduixetes, mores i altres fruits .... també hi vivien tota mena d’animalons : esquirols, ratolins, conillets i llebres, pinsans, caderneres, pardalets, senglars, cucs de colors, serps, cargolins, abelletes juganeres, papallones i molts altres més...

Però vet aquí, que a l’altre costat del bosc havia un altre poble : el poble dels murris morruts, que sempre estaven tristos i enfadats , i el cas és que mai sabien per què. I com que eren de mena així, els molestava molt veure com cada dia, els follets anaven al bosc i eren d’allò més feliços.

Un dia d’estiu se’ls va acudir que si desaparegués el bosc, doncs que els follets ja no estarien contents mai més...
- Si ! cremem el bosc! - va dir un dels murris morruts- i els follets no tindran altra remei, que estar tristos com nosaltres...
- Sí! Sí!- van cridar tots a una- apa! fem-ho ara mateix!

Així doncs, al cap d’una estona, el cel era tot de color vermell, un fum espès i negre pujava amunt, amunt... van començar a fugir tots els animalets del bosc: els ocellets deixaven els seus nius, les mares senglars corrien esparverades amb els seus senglatons ... els conillets, per més que corrien i corrien no sabien on amagar-se, les papallones i les abelletes seguien els ratolins, que deien que coneixien el camí per sortir... tot era caos i esglai....

Els follets feliços miraven estabornits com els arbres es doblegaven i es tornaven de color fosc. No podien fer res pel seu amic el bosc que era tot ple de foc.

Però nens i nenes, va passar una cosa, amb la qual els murris morruts, no hi comptaven: amb l’escalfor del foc, les pinyes dels pins més grans, s’obrien i sortien empeses cap el terra amb un estrèpit que ningú sabia el què era. Era com si les pinyes es trenquessin de una en una, a poc a poc...
Doncs va passar, que de cada pinya en sortien molts pinyons que es quedaven al terra enterrats i quietets.... va passar l’estiu, i després la tardor, i després de les pluges de la primavera, a cada lloc on havia caigut un pinyó, HI VA NÉIXER UN PI!....

El bosc es va fer més gran , més feliç i més bonic, perquè tothom venia a veure com n’eren d’eixerits i de macos els nous pins del bosc... i van tornar als animalons, i van tornar a lluir les pedres amb el sol, i cada dia, al matí i al vespre, hi tornaven els follets, que mai havien deixat de ser feliços...
i estaven tan i tan contents, que mai més es van recordar de que els murris morruts, un dia, havien cremat el bosc.

....i una formiga i un escarabat, conte comptat, ja s’ha acabat!
Glòria Vendrell i Balaguer

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El conte de la bola de l’arbre de Nadal

La cicatriu d'en Roc

Portsmouth natura

Tolerancia i especificitat

Santa Maria de Refet i EL LLOC

Un conte d'hivern

Valle de Bujaruelo

NENS

?????

El país que no tenia princesa