Vallsera
Al bell mig de les muntanyes a vegades hom es troba amb vestigis històrics ben curiosos. Això ha estat el dia d'avui. Hem agafat la ruta de "les iglesiettes" que surt del llac Balcere o Vallsera o Vallserra, que condueix a les ruïnes d'un poblat medieval amb la seva església romànica dedicada a Santa Maria, de la qual solament en queda dempeus, i amb prou feines, l'espadanya.
El camí ha començat deliciós, serpentejant al costat del rec de Vallserra en un suau descens fins als prats oberts on reposen les empremtes del poble que va ser, i de l'esmentada església; des d'allà el camí es torna a enfilar suaument pel bac de Balcere, fins el llac.
Del poble de Vallserra, a 1650 m d'altitud i avui anomenat "esglesieta", tot i que actualment és un centre d'investigació arqueològica, se'n sap poca cosa. Ens hem de remuntar a la història de la zona per situar-lo i comprendre'l.
De fet, del Capcir se'n coneix ben poc o res, anterior a l'arribada dels carolingis, el 793. Una de les primeres dades que tenim de la vall és la construcció de l'església de Formigueres l'any 833 i que a poc a poc l'indret es va anar poblant. Sabem també que el 965 Sunifred, comte de Cerdanya- Besalú, va donar per testament, la vall amb el poble de les Angles i la seva església dedicada a sant Miquel, a l'abadia de sant Miquel de Cuixà, la qual, a principis del s. XI, va dominar tot el Capcir. Sabem també que en aquest temps, al poble de Vallserra se'l menciona com "vallem ursariam".
El que diu la tradició és que va ser la pesta negra la causant de la desfeta i de l'abandó. Solament dues monges van sobreviure i van ser acollides a Les Angles. Es diu també que va ser des de llavors que el poble va deixar de pertànyer a Formiguera per passar a formar part del territori de les Angles.
Això és el que té la història més antiga, que ens arriben petites engrunes del que va ser. Contemplar un poble deshabitat, provoca una sensació molt potent, com la que vaig sentir a Montgarri i a Peguera, per exemple. Qui sap què va passar a les gents que vivien aquí, no en tenim ni idea, però m'agrada pensar que, malgrat el clima, la duresa de la vida de camp i les feixugues càrregues de la societat medieval, serien feliços de viure al fons d'una vall de vessants empinats, envoltats de pradelles, de densos boscos i arrecerats per la remor de les aigües del riu Lladurra i el rec de Vallserra. Digueu-me romàntica si voleu, però sempre prefereixo quedar-me amb la part millor.
Al final del recorregut, què millor que deixar-se embadalir per la vista de la plana del Capcir!
Beneïu el Senyor muntanyes i turons, Beneïu fonts el Senyor, que la Terra beneeixi el Senyor, que li canti lloances per sempre. (Càntic de Daniel. laudes del matí)
Glòria Vendrell Balaguer
Juliol 2026









Comentaris
Publica un comentari a l'entrada