Venbariarismes

  A mig gas, de tant en tant, va bé , posa les coses al seu lloc i torna la calma, una calma obligada si voleu però torna. A mig gas a vegades és fructífer: deixar passar, esperar, retrobaments interns, el cos que parla... Amb el mig gas  els dies es desacceleren en impasos curts i precisos . Amb el mig gas, a la sala d'espera queden totes les presses, que a les palpentes volen sortir i no poden fer-ho. Endebades tot, quan el cos  xiuxiueja des de dins A mig gas, de tant en tant, una misteriosa gràcia  Glòria Vendrell Balaguer  Novembre 2025

  Moltes fulles amigues havien caigut de l’arbre. Amb el vent i les fortes pluges, no s’hi va poder fer res. Esclafits, torbonades, cel grisenc obrint finestres a banda i banda i l’aigua anhelada que s’havia trastocat. Amb el nou dia va estirar-se tant com va poder sobre la tija seca de tardor i va veure un rastre de mort en el sòl. Malgrat tanta pena fonda, va agrair adonar-se que no era sola, altres fulles esgrogueïdes com ella eren a prop, amb el blau del cel fent capçada.   Plor i dolor, molt. Glòria Vendrell Balaguer Novembre 2024

Quan semblava que guanyava la partida  el moment temut, les roques es van aplanar, van endolcir les arestes i es van ajupir per rebre el mar, que gelós de feia tant de temps de tocar la costa, es va anar fent camí. Entreclarors, anhels pregons i gelosies ocultes, es van anar desfent a poc a poc, escumoses i translúcides.  Alçat com un estendard al vent, el piló de pedra feia honor al present, al passat i al futur, en un recull-rastre de records i de vides esperades. El sol d'hivern s'havia tornat càlid aquell matí i les onades vencedores es van endur totes les pors mar endins. Glòria Vendrell Balaguer Nadal 2021-22

Enguany la tardor ha perdut els seus colors.  Carregada com ve de dolors inexplicables, és com si no fos qui fos, com si les belleses puntuals hagin passat de puntetes  a  la seva vora.  Des de l'angle ocult del jardí, el roig plora la seva absència però contempla el ter ra ple de fulles mortes i emmudeix.  Glòria Vendrell Balaguer Octubre 2020 La deshicha del mundo entró en mi alma (Simone Weil)  He vist l'opressió del meu poble,  conec  els seus sofriments. (Èxode 3) 

Dieu-me “Heidi” “happy” “hippie”, diue-me com vulgueu, però no em digueu que això no és un “chute” de letícia, un oasi de quietud, una treva en aquest temps, una ocasió per a somriure, un gaudi per als sentits?  Roselles, margarides, pa d’àngel, lliris, roses, geranis, malves, olivardes, semprevives, camamirles, calamentes, dent de lleó, aromàtiques i tantes altres, totes elles oferint els seus colors a qui els vulgui. Els grocs de les mans quan el sol marxa, els vermells de les coses quan comencen, els roses de les pestanyes quan s’acluquen, els verds dels dies tendres, els liles dels treballs petits, els blancs de tot allò que s'espera, els morats de les llàgrimes que no són inútils, els marrons de la vinya que desperta i tots els colors sense nom. Quan torno a casa, després d’agrair tenir una germana amorosament boja , que m’ha indicat un dels molts camins bonics que hi ha, i també d’agrair tenir aquests dies, un gos per passejar, m’acompanya un ocell que canta...

 A la vora, en el moment oportú, en el temps de la verema i també quan el cep es marceix, en cadascun dels petits plàcids moments, sempre ens acompanya la vinya. S'han fet tan grans com els records que pocs recorden. Són els sentinelles de la "casa", les columnes, els pilastres i els balustres de la història que més m'importa. Glòria Vendrell i Balaguer Setembre del 2019

El gat ha caminat pel passadís flairant els perfums de l'estiu que ja s'acaba, ha tombat pel pati ensordit i grisenc , ha contemplat el rètol de l'institut una i una altra vegada, fins que les lletres han emprès  el vol, ha deixat secrets dins  les aules buides i alienes al curs que ja comença, li ha plagut sentir en el llom, el contacte duna fulla que bressolava el vent de l'entorn, ha imaginat pinyes d'adolescents petant la xerrada en els bancs, ara solitaris...  Ha fet tot això, absort, absent, melangiós, silenciós ... Però abans de marxar, al veure l'arbre frondós del carrer, el gat ha percebut que alguna cosa d'aquelles tan boniques que a hom li passa a la vida, marxava també amb ell.... i allà, al mig del passadís, en els seus ulls foscos i en la seva pell negra i lluent, he sabut  que estava content. Gràcies Pilar, Empar, Mireia, Raquel, Susanna, les dues Àngels, les dues Mòniques, les dues Carmes, Rosa, Irene, Jordi, Xesca, Roser, Miq...

La cobla pren cadires, en el bullici de la plaça afinen les tenores, els tibles, els flabiols i els tamborins ... Sembla que ningú estigui al cas, però al cap de no res, amb el curt refilar del flabiol i un ràpid retoc de tamborí, ja hi ha algú que s’aixeca ... primer ho fa sol, després dos, després tres agafats per les espatlles... i els peus que no paren i el cos que dringa...i és que en un tres i no res ja s’ha fet la rotllana, ja s’alcen les mans, ja hi ha un cap que compta...el compàs binari marca els dosos i els tresos...les bosses i els jerseis de tothom són al mig... I després la cobla puja el to i les mans s’alcen en triangles de punxa i els peus que puntegen i el salt curt primer i el salt llarg després que la tenora l’anunciï... i amuntttt.....i el contrapunt... i després de nou el salt curt abans del darrer compàs de la darrera tirada dels llargs... els més petits ara entren, ara en surten, ara s’empaiten, passen també pel mig... La cobla toca el darrer acor...

Ha plorat  quan s'ha aixecat el castell, quan ha arribat l'enxaneta, quan ha vist les cares d'emoció, quan ha percebut  la força... Però plora també per la injustícia, quan escolta notícies que diuen que  moren innocents, que les dones són cosificades i maltractades, que els nens pateixen soledat i violència... Plora quan s'enamora  del que veu : la muntanya sobretot, però també el mar i el cel i qualsevol bri de natura viva Plora quan veu vellets sols i abandonats amb la mirada perduda Plora quan llegeix un poema preciós o un text líric Plora quan resa i quan pensa en els seus que tant estima Plora quan la sort i la dissort del món li toca l'ànima Plora quan té mal i quan riu a riallades, quan està trista i quan és feliç Pot plorar per por o per entusiasme, per un nus al coll  o per alegria desbordada Pot plorar a la vista d'una fulla caiguda al terra, a l'acabar una feina ben feta, al so d'una  música suggerent...

Encara que la nit hagi estat molt llarga, encara que el dia anterior hagi sigut complicat i feixuc de portar, encara que faltin hores de son, independentment de trobar-se bé o malament, de que acompanyi la fortuna o la dissort, sempre trobo deliciós el sol. Especialment de bon matí, i veure com foragita les ombres, com treu cap a poc a poc, com imposa la seva llum sense ferir la fosca, i com encomana la il·lusió.  Si el dia és nuvolat i la pluja ha guanyat la partida, el sol pensament de saber que ell està a l’aguait , pendent de poder deixar-se veure, encomana com qui no vol, el millor. Penso aquestes coses molts matins, des del tren que em duu del Baix Llobregat a l’Anoia, en un trajecte preciós, de tren, de riu, de vinya, de ciutat i poble, de Montserrat i de muntanyes. Tinc la sensació que fins i tot els dies que dormo , absent del paisatge, que el sol m’observa i que frisós espera que em desperti per saludar-lo. Glòria Vendrell i Balaguer  ...

Les fulles menudes llisquen entre els seus ditets i ella les mira  Les mira embadalida com qui ha trobat un tresor, sense saber que el tresor ho és ella Les fulles esmicolades juguen i salten entre les seves cuixetes petites Juguen amb els plecs del seu vestit que fa joc amb l’estiu d’aquí Les fulles de colors s’emmirallen al seus ulls, que frisosos i curiosos per mirar coses, no donen abast a veure-ho tot I un gos s’apropa, és un gos amic , però ella recela perquè és petita i encara no sap qui ho és d’amic Un lleu ventijol li fa petonets a les galtes, que enceses pel sol omplen tot el jardí de petiteses dolces, de confidències delicades, de paraules recloses i de totes les coses que solament saben els petits. Les fulles menudes llisquen entre els seus ditets i ella les mira... i per un moment el món sencer es confabula i es torna també , secretament més bonic. Glòria Vendrell i Balaguer Juliol del 2016

-On són iaia les flors? -al teu voltant, tot és ple de flors -per què són totes iguals iaia? -si t'hi fixes no n'hi ha cap d'igual -les agafem iaia? -són més boniques on són, així sempre que volguem les podrem venir a contemplar -però si les portem a casa també les podem veure iaia! -però la seva bellesa dura menys temps El nen camina entre les flors i la iaia l'observa . Ell també és bonic com les flors encara que no ho sàpiga, també és únic entre totes les belleses, tampoc se'l pot agafar ni aprehendre'l,  ni escurçar la seva innocència... - iaia , aquesta flor és vermella! -és una rosella, no la toquis que la faràs malbé El nen i la iaia caminen de la ma i ningú gosa fer malbé la tarda. Glòria Vendrell i Balaguer juny del 2016

Una pedra en crida una altra i entre el cel i la muntanya hi ha un abisme , com un tall.  No sé si els àngels l’han serrat la muntanya, si ha estat el mar fa milions d’anys, si ha estat el vent que bufa i arrossega, però el que si sé és que la muntanya li suposa a l’hora , aixopluc i dolor . Els daurats de la basílica no li fan cap favor. Lluiria molt més entre les roques serrades, a ser possible prop del lloc on diuen que la van trobar.  Segrestada dins de l’urna (per protegir-la sembla ser) plora llàgrimes de cera que les llànties recullen amb pulcritud. Tots els camins hi duen, les escales s’hi enfilen, siluetes arquitectòniques i lluminàries no deixen que ens perdem, sembla fins i tot que les roques s’inclinin per indicar-nos el camí. A l’abric de la pedra, imitant la cova petita, reclosa entre parets que primer van ser romàniques, fa temps que es deleix per sortir.  Hi ha tant desgavell, tanta gent i tantes coses postisses, que s’ha que...