Venbariarismes

Havia una vegada un país que no tenia princesa i li van demanar a Sant Jordi que els ajudés a trobar-ne una. Van enviar missatgers per totes les contrades, demanant a totes les noietes que volguessin ser princeses, que es presentessin al castell de la ciutat gran del país. La primera que hi va anar va ser una noieta molt bonica, que es deia Agnés : les galtones li brillaven com maragdes , la seva pell era rosada , tenia els ulls grans com ametlles i una boqueta de pinyonet que feia delir. Sant Jordi li va dir que calia la prova, de passar un dia al castell, per saber si tenia o no tenia, cor de princesa. L’endemà, quan es va llevar, l’Agnés va anar , corre que corre, fins la cuina, per veure que hi havia per esmorzar, i tant bon punt la va veure la cuinera, que estava fent xocolata desfeta, se li va tirar al coll per fer-li dos petons: - Vine cap aquí xicoteta bonica.... aixx..... a veure si seràs tu la nostra princesa! - Ai no em petonegis!!! Que m’embrutes la cara ...

Havia una vegada un país petit que vivia  en pau i harmonia: cada cosa era al seu lloc, tothom sabia el que havia de fer, el sol lluïa cada matí sense escatimar cap raig de llum i la gent era feliç. El rei en tenia prou amb que la gent del seu país estigues contenta de viure-hi. Passava tan desapercebut que molt pocs sabien que existia, ni ell ni el seu castell , on hi passava els dies al costat de la seva filla que tenia un nom estrany : "princesa del cor endins ".  El castell i tot el país l'havia construït ell mateix amb les seves mans, però tampoc ho sabia quasi ningú. De fet a ell no li importava gens ni mica, era tan bonic el seu país ! i tant feliç la seva gent ! Però va passar el que el rei no hagués volgut mai : el drac ferotge que rondava la terra feia temps, va acabar trobant el camí del petit país, i va omplir el cel de foc i les cases d'ombra i la gent de por... La princesa del cor endins va ser la primera víctima. El drac sa...

No recordava com hi havia anat a parar al lloc on feia tant de temps que hi vivia, a més de 6000 m de profunditat. Com que era molt avorrit viure allà amb tota aquella aigua fosca a sobre, perquè mai no hi arribava la llum i com que sempre estava sola, tret d’alguna medusa despistada que de tant en tant arrossegava el corrent , ja feia temps que havia decidit deixar el seu petit forat a la roca marina per trobar altres estrelles de mar. Havia sentit a dir que algunes d’elles vivien en el seu mateix mar a 1000 m. de profunditat, alimentant-se de plancton en esculls de coral.. Però des que aquestes li havien dit que potser el mar no era el seu lloc, que la pobreta estrella no sabia on anar... -sóc una estrella de mar... per tant el meu lloc és el mar- es repetia una i una altra vegada, la petita estrella . El dofí gris i la gran balena li van dir el mateix... ho va preguntar a la tonyina i al musclu i amb cara perplexa no van saber que respondre... així que una ...

Una plata de fuites és a punt : poma, plàtan, taronja i prunes.  Gairebé mai ningú les té en compte...van directes de l’arbre al cistell, del cistell a les caixes, de les caixes a la botiga, de la botiga a les cuines, de les cuines al plat, del plat a la boca i de la boca a la panxa. És per això que avui estan ben cofoies : aquest cop tothom les veurà sense gosar tastar-les de tan boniques com són !  S’han posat dins d’un quadre, acolorit per manetes petites , emmarcat per retalls i cartolines i arrodonit amb quadradets, rodonetes, estrelletes i triangles de gomets...  La poma, el plàtan, la taronja i les prunes tenen son... però no es poden adormir, no sigui que vingui algú i com qui no vol, les converteixi en deixalla... Però els nens que les han pintat i guarnit, saben molt bé que elles no són pas fruites de l’arbre! Glòria Vendrell i Balaguer Juny 2013

La Cecília, la monitora del menjador, havia explicat als nens i les nenes que farien un mural amb dibuixos d’aliments, per penjar-lo al menjador de l’escola... El pebrot , la mar de content es va oferir el primer de tots per deixar-se pintar.... Com que va quedar tan bonic, la patata s’hi va afegir...  -ep!!!! No et colis !!! que estava jo primera- va dir la ceba  -Estava jo mentidera !- Va contestar la patata  -mentidera ho seràs tu!!! Va replicar la ceba... L’albergínia va intentar  posar una mica de pau i d’ordre: -vinga, vinga, sense enfadarse.... mmhh.... podríem ordenar-nos per famílies : primer les hortalisses, després les fruites etc.... que us sembla? -No hi estem gens d’acord- v an dir a l’una els espaguetis i els macarrons-  el que han de fer és pintar-nos  primer a nosaltres,  que com que en som molts,  tindran molta feina  i si ens deixeu pels últims,  com que...

  Mentre encara no havien arribat la Fina i la Mercè, les monitores del menjador , a la cuina de l’escola semblava que tothom s’havia tornat ximple.  La ceba intentava posar una mica d’ordre ,però no havia manera d’aconseguir-ho:  - feu el favor de no cridar tots a l’hora, que això sembla una olla de cols !!! - la culpa és del pa- va dir l’albergínia- diu que ell és el més important de tots, perquè cada dia hi és en el menjar dels nens i les nenes !!!!!..... bbbrrrrr ....  ÉS UN CREGUT !!!!! sóc jo la més important!!!!!!!!!!! -va dir la llet, tot escridassant . Sóc l’aliment més complert ! de mi se’n fan els iogurts, i estareu d’acord amb mi que els iogurts són els postres que més agraden als gats i als gossos de p-4 !!!.... o no???? eh??? o no ??? -Ni tu pensis això! -va dir la maduixa tota ofesa- tot i que jo solament hi sóc a la primavera, sóc la més desitjada de les fruites!! El plàtan i les peres també e...

 A la cuina de l’escola tot era gresca i emoció : havia arribat el gran dia ! els més petits de l’escola es quedaven al menjador !!!! La sopa estava emocionada imaginant-se dins les panxetes dels petitons... -sabran agafar la cullera ? - va pensar Els macarrons i els espaguetis haurien d’esperar el seu torn . Es barallaven i discutien a veure quin dels dos aniria primer a saludar els nens i les nenes... -serem nosaltres !!!- deien els macarrons- que som més fàcils de menjar... - nooo!!! serem nosaltres !! els petits s’ho passen d’allò més bé, donant-nos voltes amb la forquilla- deien els espaguetis El calamar picava de mans amb cada una de les seves manetes i aplaudia sense parar... -diuen que m’arrebossaran i em convertiran en anelles ...mmmh...que xulo !!! ....  L’enciam ja s’havia posat ben estiradet a sobre de la fusta de la cuina, a punt per a que el tallessin a trossets... -a trossets ben petits ! –repetia se...