Agnòstics i creients: vuit qüestions




Quan parlo de la creença en Déu, parlo també de la creença en la seva gràcia, que vol dir del seu do d'amor radical i absolut, perquè parlo d'una creença que no es queda en el discurs teològic-intelectual, sinó que necessita fer-se experiència.  Dit això, m'agradaria molt que aquests vuit punts servissin, no solament per a pensar una mica, sinó també per a fer-los experimentalment propis:

1.- L’agnòstic pretén que el discurs cristià sigui racional, però com que la racionalitat sempre es queda a les portes de la realitat, ja que solament pertany a una de les parcel·les del coneixement, cal oferir un discurs raonable i que no solament racional. Cal desemmascarar les falses apreciacions que tenim del fet de creure, ja que tota la nostra vida és plena d’actes de fe :

· La creença en ser fills dels pares que ens han dit que ho són ( La majoria de la gent no ho ha comprovat científicament, perquè te prous indicis raonables de que certament puguin ser-ho) 

· La certesa de la història tal i com se’ns ha explicat, des dels albors de la humanitat (normalment confiem en els que sí que han investigat i fem un acte de fe en el que ens diuen ) 

· La certesa de anècdotes i històries viscudes en el si de la família, que no posem en dubte, perquè qui ens les explica no ens vol pas cap mal, ans el contrari. 

· Tenim molts avantpassats dels quals potser no en tenim cap “evidència científica”. La seva existència no està pas lligada a la “comprovació”, és independent de la ciència empírica. 

· La confiança en un diagnòstic metge, malgrat no ho puguem comprovar personalment. 

· La suposada confiança en que els mitjans de comunicació ens comuniquin veritat i no mentida. Tret d’algunes excepcions, ningú va a buscar les persones i els fets in situ, per comprovar la veracitat del que ha ocorregut. 

· La creença en l’existència d’ones de so ( ràdio, telefonia, imatge...) malgrat no les haguem vist mai. 

· Etc etc etc.... hi ha una llarga llista d’etcèteres que no acabaríem mai. Així doncs l’existència humana està marcada per la creença a tots els nivells... per què doncs hauria de ser diferent, pel que fa a la creença en Déu i en el seu amor? 

2.-L'agnòstic està marcat per una vida en lluita en Déu, per tal de creure o no creure. Malgrat el que hom pensi, hi ha un punt d’unió entre l’agnòstic i el creient, que és el sofriment i el combat per tal de creure o de no creure. El punt de separació és molt petit. En realitat hi ha més coses que ens uneixen que no pas les que ens separen. 

3.-En la mecànica agnòstica de insatisfacció i recerca contínua, no hi ha altra cosa que un desig implícit de plenitud. En la línea de Sant Agustí, tot desig ha de respondre forçosament a una realitat. Si tenim set és perquè existeix aigua que la calmi, si volem progressar és perquè existeix la possibilitat de fer-ho, si tenim gana és perquè existeixen aliments, si desitgem que ens estimin és perquè hi ha algú que ens pot estimar encara que sigui amb limitacions.... així doncs, si cerquem respostes al sentit de la vida és perquè existeix un sentit. 

4.-Tal com afirma Max Sheller, l’animal té consciència, però no té autoconsciència. Tenir autoconsciència dons, ja ens indica quelcom molt important: autoconsciència.. per a qui ? i per a què?.... si no hagués resposta possible, no caldria tenir-la. Així doncs, Si l’autoconsciència ens condueix inexorablement a la recerca de respostes,és perquè són respostes existents.

5.-V.Frankl ho afirma en el seu llibre “ La presencia ignorada de Dios”. Hi ha un potencial de gràcia en l’home, de manera que tot amor és el reflex de l’ésser de Déu en nosaltres. En la mateixa direcció apunta L.L.Ruiz de la Peña, dient que " Tot l’amor que hi ha en el món  és marca de la real presència de Déu en la història, se’n sigui conscient o no se'n sigui "

6.-La capacitat de renúncia, de no acollir... en definitiva la llibertat, és una capacitat solament humana. Els animals són éssers mimètics, no es poden qüestionar sobre si mateixos i no són capaços d’optar . L'amor de Déu, en tant que amor, solament pot ser acollit des de la llibertat.

7.-L'existència de Déu  no es pot ” demostrar “, però sí que es pot “mostrar”. L’Escriptura és plena de testimonis que malgrat no poden “demostrar” Déu i la seva gràcia, no fan altra cosa que “mostrar-lo”i “ mostra-la” existent. En la línea abans esmentada, de llibertat i d’autoconsciència, la certesa de Déu i del seu amor com a do gratuït, mai pot ser una evidència, ja que atemptaria a la llibertat. L’evidència s’imposa per ella mateixa. Els camins de la gràcia de Déu forçosament han de ser velats i discrets, tot i que prou suggerents. 

8.-No es viu igual acollint la gràcia de Déu que sense acollir-la. Això té implicacions serioses. Encara que existeixi el marge del dubte, sempre serà més saludable i més sa ,creure que no creure. Creure salva, però no creure no salva de res, ans al contrari : angoixa.

Glòria Vendrell i Balaguer
febrer del 2012

Comentaris

  1. malgrat que ja saps que penso que s'ha d'anar amb compte amb les opinions sobre l'agnosticisme i l'ateisme, tot això que dius és pur i vertader. El que, com bé dius, l'amor de Déu només es pot acollir des de la llibertat, per això no seria "just" que un agnòstic se sentís atacat per inferioritat o menys privilegiat pel sol fet de no saber o no poder creure, perquè com bé dius també, hi ha molt poca diferència amb el Cristià, ja que aquest es fa dir així, però en el fons, ser Cristià no és més que una lluita diària i una actitud de cor de voler posar-se cara a Déu perquè en algun (o molts) moments de la teva vida, has pogut certificar que existeix. Penso que el Cristià viu fases. Fases de fe, fases d'agnosticisme i fases d'angoixa. La única diferència entre l'un i l'altre, molt probablement és que un d'ells ha tingut consciència d'experimentar una trobada íntima, i l'altre l'hagi tingut d'igual manera, però sense consciència. En canvi l'ateu es nega a tot i la negació ens tanca tant que en la llibertat que se'ns dóna no podem veure-hi més... o si. El de dalt ho sap tot.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

El conte de la bola de l’arbre de Nadal

La cicatriu d'en Roc

Portsmouth natura

Tolerancia i especificitat

Santa Maria de Refet i EL LLOC

Un conte d'hivern

Valle de Bujaruelo

NENS

?????

El país que no tenia princesa