dissabte, 27 de novembre de 2010

TRENS

Quan era petita els meus avis, que estiuejaven a la Garriga, sovint em portaven fins l’estació del tren. L’objectiu era veure els trens, com arribaven, com sortien, com esperaven pacients a les vies...

I el cas, és que amb el pas del temps, entre tants i tants records d’infantesa, aquest és un dels que no oblido. Recordo perfectament les bardisses i els parterres de flors de colors, que havia a prop de les vies, ( cada cop que veig aquests flors, em recordo de l’estació de la Garriga), la campana que sonava puntual a les entrades i a les sortides, el senyor de l’estació, .... jo jugava per allà al mig, com si es tractés d’una plaça infantil qualsevol, mentre el meu avi Pepe, restava assegut en aquells bancs de fusta, que havia arreu.

Em fascinava veure arribar i marxar els trens i m’embadalien les columnes de fum que sortien d’entremig de les rodes de ferro, sempre rectes, sempre segures, sempre senceres...

Recordo també, quan anys més tard, els meus pares em portaven a mi i a les meves germanes, a la terrassa de l’aeroport del Prat, per veure aterrar i enlairar els avions. I la veritat és que no érem pas els únics: moltes tardes de diumenge, aquell lloc era punt de trobada de famílies que anaven a fer el mateix : “ a veure els avions”, dèiem... els avions s’assemblen als trens perquè també arriben i se’n van, però potser no estan tan ficats dins del nostre inconscient col.lectiu, perquè no deixen de ser relativament “nous”. En canvi els trens estan en la  memòria històrica de gairebé tothom.

Ho he recordat especialment aquest matí de dissabte fred, quan molt d’hora,  era a la meva estació “ del carrilet” de Sant Boi. L’andana solitària, la boca fumejant per culpa del fred, el pont del riu i  el tren perdut que marxava, m’han evocat també, la fascinació que  em va provocar el primer viatge que vaig fer amb el cremallera de Núria, les anades i vingudes per les vies fèrries catalanes, a Montserrat, a Masquefa, a Barcelona... els entrepans del bar de Plaça Espanya que  imaginava boníssims, quan tornàvem cap a casa,  des de casa dels avis i que tant em feien delir... les corredisses per agafar l’últim dels trens que em permetia tornar a casa a la nit, quan tornava de la Facultat , els últims “ autèntics carrilets” que vaig tenir la sort de conèixer encara, embolcallats de fusta, amb vidres que baixaven amb manovella i que permetien treure el cap, amb baranes encerclant les plataformes del final del vagó on la gent  hi anava dreta, i alguns  hi seien penjant els peus...

Està clar que hi ha tota una vida al voltant dels trens. Així doncs, em pregunto : “què tindran que tant atrauen?” ... tot imaginant-me les pel.lícules de Harry Potter, que comencen i acaben amb la imatge d’un tren antic, omplint de fum la misteriosa estació i tenint en compte que a la sèrie se li pot fer una lectura de recerca de sentit ocult, en sembla que  la clau de volta de tot plegat, està en que el tren és una icona de la vida, que posa de manifest la necessitat imperiosa que tenim , de saber d’on venim i on anem.... la realitat que tenim no deixa d’estar moltes vegades,  tota plena de vapors i de fums tènues , que impedeixen veure-hi clar, veiem que hi ha gent que arriba, però també gent que se’n va. Fora de la nostra estació i del nostre viatge, solament podem intuir o esperar. Podem passar tota la vida, veient-los passar,els trens, però un dia o un altre haurem de pujar-hi.

Hi ha qui diu i pensa que qui hi puja, o  no arriba enlloc o que sempre viatja, però jo crec que no és veritat. Quan era petita, a l’estació de la Garriga, la gent que hi arribava sabia molt bé d’on venia i on anava i si havia algú que no ho sabia massa,  perquè era el primer cop que agafava el tren, tant se val ! perquè el tren també el portava a lloc.

Glòria Vendrell i Balaguer
Novembre del 2010

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada