Aprenentatge significatiu
Sovint llegeixo articles d'opinió sobre el món de l'ensenyament, teories, disquisicions, bromes, acudits... les xarxes en són plenes. Hi ha moltes coses que comparteixo, altres no gaire i altres gens ni mica. Però hi ha una cosa que cada cop tinc més clara, que el fracàs o l'èxit de l'educació a escoles i a instituts, no depèn ni de cap sistema polític, ni de cap mètode innovador, ni de l'enyor del passat, ni de cap teoria per meravellosa que sembli. Al capdavall, al davant d'una aula amb els alumnes, hi ha un professor/a, que és persona, i que per tant, té tot un bagatge personal i acadèmic. És cert i del tot necessari que resulta imprescindible tenir aquest bagatge acadèmic, però no és suficient. No estic parlant que si avui en dia els profes som més psicòlegs, policies, vetlladors abans que altra cosa, no estic parlant d'això no, tot i que seria un altre tema important, parlo de que els éssers humans som més del que sabem, som més del que aprenem, som persones dignes d'estimar i de ser estimades i també convidades a estimar el que fem.
Aquest és el punt. En el món de l'ensenyament, l'èxit, per dir-ho d'alguna manera, si és que se li pot dir així, rau, primer a estimar qui som, segon a estimar el què fem i tercer, estimar els que ens han estat confiats. I puntualitzo que estimar els alumnes no significa deixar passar, ser condescendents i rebaixar expectatives. Significa posar el llistó alt perquè hi puguin arribar els que puguin, significa ajudar a acceptar les limitacions insuperables sense enganyar-los, significa acostumar-los a l'escolta i a l'atenció, al valor de les coses que no tenen nota, a l'esforç tan poc de moda, significa que ells se sentin reconeguts en la mirada de qui els mira, pel que són, no pel que voldríem o pel que imaginem.
Dic tot això, no pas com una teoria o com una reflexió per se, ho dic després d'anys en aquest món i sobretot perquè en el record de la meva experiència com a alumna, que ha passat per mètodes totalment diferents i per professors de tota mena, recordo amb tendresa i amb sincer agraïment, aquell professorat que ha passat per la meva vida deixant empremta de la bona. No sé quin pensament polític tenien aquests professors, ni quina ideologia, ni quin mètode admiraven, solament sé que creien en el que feien, ho transmetien amb veritat i que per tot això van contribuir, juntament amb altres, en el meu aprenentatge de la vida i que ho van fer significativament.
Cito alguns pensaments de la meva estimada pensadora i filòsofa francesa Simone Weil que va reflexionar profundament sobre el paper de la formació intel·lectual i la disciplina en el desenvolupament humà.
L'atenció consisteix a suspendre el pensament, a deixar-lo disponible, buit i penetrable a l'objecte;
L'atenció és la forma més rara i més pura de la generositat
Vint minuts d'atenció intensa i sense fatiga valen infinitament més que tres hores d'aquesta aplicació de celles arronsades que fa dir amb sentiment de deure aconseguit: 'He treballat molt".
Glòria Vendrell Balaguer
Octubre 2026
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada