Paradoxa




Cada cop la mirada és més lliure


M’agrada especialment una frase de Berman: “ envellir és com escalar una gran muntanya. Les forces van minvant, però la mirada, cada cop, és més lliure, més ampla i més serena”. A la muntanya, quan he fet una ascensió, per petita que sigui, sempre se’m fa present aquest pensament.

Contemplar el que anem deixant enrere i veure el que tenim encara per davant, és una experiència a la vida que solament pertany a qui la viu . En la mida que experimentem la pròpia debilitat i la limitació del tipus que sigui, en la mateixa mida, esperem i demanem auxili a l’únic lloc d’on pot venir. L’autèntica llibertat, neix de l’ experiència de feblesa més pregona. Convençuts de que poca cosa podem, gastades ja totes les forces que teníem, solament ens queda ( sortosament ) demanar ajut a qui tot ho pot i tot ho estima. La mirada “ cada cop és més serena”, perquè no cal tenir por, perquè l’assoliment de la Vida autèntica, no depèn solament de nosaltres. És una bona notícia saber i experimentar, que no estem sols.

Alço els ulls a les muntanyes: d'on em vidrà l'ajuda? L'ajuda em vindrà del Senyor,del Senyor que ha fet cel i terra.
Salm 121

No sentiu com crida la saviesa? Com aixeca la veu la intel.ligència?. Dalt les altures, dominant la ruta, a la cruïlla dels camins es planta. 
Prov. 8, 1-2


El Senyor té els ulls posats en els qui l'estimen, és un protector poderós, un ferm suport, un refugi contra el vent xardorós, una ombra contra la calor del migdia, una protecció per a no ensopegar, una ajuda per a no caure; ell enlaira l'esperit i fa resplendir la mirada, ell dóna la salut, la vida i la benedicció. 
Sir 33,19-20

Per això vaig pregar a Déu, i ell em donà l'enteniment, vaig invocar-lo i em vingué l'esperit de Saviesa.
Sv 7,7

Em vaig adonar, però, que mai no arribaria a posseir la Saviesa si Déu no me la donava: saber que aquesta gràcia ve de Déu
Sv 8,21

Amb tu hi ha la Saviesa, que coneix les teves obres i era present quan creaves el món: ella sap què et complau i què és conforme als teus manaments. Envia-la des de les altures santes del cel, fes-la baixar del teu tron gloriós, perquè treballi fent-me costat i jo conegui allò que et plau. Ella, que ho sap tot i ho comprèn tot, em guiarà assenyadament en les meves empreses i em guardarà amb la seva presència gloriosa
Sv 9,9-10

Quan crido invocant el Senyor, ell em respon des de la santa muntanya.
Salm 3,5

No em rebutgis, doncs, al temps de la vellesa; ara que decau el meu vigor no m'abandonis,(...) I ara que sóc vell, amb cabells blancs, no m'abandonis, Déu meu, fins que proclami el teu poder a aquesta generació, la teva força a tots els qui vindran. La teva bondat, Déu meu, arriba fins al cel; 
Salm 71,9.18-19a.

Perquè allò que sembla absurd en l'obra de Déu és més savi que la saviesa dels homes, i allò que sembla feble en l'obra de Déu és més fort que no pas els homes.
I Co 1,25

Feliços els pobres en l'esperit: d'ells és el Regne del cel! Feliços els qui ploren: Déu els consolarà! Feliços els humils: ells posseiran la terra! Feliços els qui tenen fam i set de ser justos: Déu els saciarà! Feliços els compassius: Déu se'n compadirà! Feliços els nets de cor: ells veuran Déu! 
Mt 5,3-8

Jesús ho va sentir i digué: El metge, no el necessiten els qui estan bons, sinó els qui estan malalts. Aneu a aprendre què vol dir allò de: El que jo vull és amor, i no sacrificis. No he vingut a cridar els justos, sinó els pecadors. 
Mt 9,12-13

Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi. 
Mc 8,34

Glòria Vendrell i Balaguer

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El conte de la bola de l’arbre de Nadal

La cicatriu d'en Roc

Portsmouth natura

Tolerancia i especificitat

Santa Maria de Refet i EL LLOC

Un conte d'hivern

Valle de Bujaruelo

NENS

?????

El país que no tenia princesa