La guerra civil a la Casa Llarga

La Casa Llarga
Després de sentir històries des de petita al voltant de la guerra en aquestes contrades, penso que ha arribat el moment de posar-hi una mica d’ordre i de coherència, i res millor que sigui ell, el meu pare qui me’n faci cinc cèntims. 
No és pas una crònica rellevant per al gruix de la gent que la va viure ni pels qui s’hi interessen científicament , però per a mi que tinc ulls de filla i néta, és més que suficient i entranyable. 

La iaia Roseta Gallart i Julià (1900-1963 ) es va casar primer , l’any 1923 amb el Josep Alemany i van tenir una nena, la tieta Maria ( 1924 -1980 ) . Vivien a cal llop de la Casa Llarga d’Ordal. Però va enviduar i es va tornar a casar l’any 1928, aquest cop amb el meu avi Josep Vendrell i Vendrell ( 1900-1972 ) , amb el qual va tenir cinc fills més : el Joaquim ( 1929-2007 ), la Teresina ( 1930), l’Antonieta ( 1932 -2013 ), l’Eudald- el meu pare- (1934) i la Rosa (1940). Menys la tieta Rosa, tots ells van viure la guerra. 

Glòria Vendrell i Balaguer

barraca on cuinava la iaia Roseta
Parla el meu pare: 

Els dos o tres últims mesos després de la batalla de l’Ebre , Ordal estava ocupat pels soldats republicans i es deia que aquí s’acabaria la guerra. La Casallarga també estava totalment ocupada per soldats. N’hi havia a la casa i també a fora l’era. Van buidar els pallers i s’hi van posar dins. Entre ells hi destacava una mena de “ passionària” que es deia Remedios que va fer agafar tots els animals que teníem per anar-se’ls menjant . Encara em recordo de com rostien un cabrit sencer com un pollastre a l’ast. Els soldats cuinaven ranxo a sota de la Casa Llarga en una esplanada d’avellaners de la vinya de cal Bitxo i després ens en donaven. Si més no teníem alguna cosa per menjar ! 

El comitè republicà d ’Ordal es va apoderar de cal Ravella ( Un d’ells era un germà de la mare. No era gaire sanguinari ) Van agafar les coses de valor ( dit per una minyona del marquès ) al marquès i a altres cases bones; entre elles dos pianos : un el van requisar els de Sant Pau i l’altre, fins el dia d’avui, es va quedar a Ordal. 

Van cremar l’església...El dia que es va fer foc ( no sé si a l’església o a les imatges) vam veure que un grup de milicians es dirigien cap a la Casa Llarga... Com que vam tenir por, tots els veïns en massa vam fugir corrents amb el Carlos de cal Quim , cap al fondo de la fornera i des d’allà veiem les flames de l’església.... Algú va dir: “ ai si en sortim vius d’aquesta, ho hem de venir a celebrar aquí !”

barraqueta de les gallines
Per preservar les imatges, la gent creient en va amagar moltes. La imatge del sant Crist gran, la van amagar en uns cubs a cal Met . La van restaurar i ho van celebrar , el 18 de març del 1956. Ho recordo perquè era uns dies abans de jo marxar a la mili. La imatge del sant Crist petita, que tot i essent petita feia 3 m. estava amagada a una cosconera al darrera la Casallarga, tapada amb una borrassa. Encara avui en dia en diem “ la cosconera del Sant Crist” ( allà també hi vaig enterrar la sang de la mare quan li van haver de fer una sangria, el desembre del 1962 ) ...La imatge de sant Esteve la van amagar per allà on ara hi ha la depuradora . He sentit a dir també que qui va maltractar la imatge de santa Llúcia, que després més tard es va quedar cec....

El meu pare va guardar a casa tots els llibres de l’Església ( els missals etc) els va ficar dins d’un bidó. El van descobrir i els republicans el van venir a buscar ( potser per això o perquè va havia desertat de fer la guerra ) però ell va saltar pel darrera i va fugir a la muntanya. De fet n’hi havia bastants que no van voler anar a la guerra i estaven amagats per les muntanyes. Altres van anar a la guerra i no van tornar...

El mossèn es va escapar també per les muntanyes. El van ajudar a escapar-se els mateixos del comitè d’aquí a Ordal. En canvi el comitè de Vilafranca va ser qui va matar els avui beats d’Ordal, Josep Casas Ros i Joaquim Ros Julià. Els delators van ser dos picapedrers , pare i fill. Els dos es deien Cintet. Després de la guerra, els de ca la Magdalena, que eren els pares del Josep Casas Ros seminarista, no solament els van perdonar sinó que també els van ajudar econòmicament.

cisterna on es va amagar la família
L’església havia servit de camp de refugiats, possiblement dels escapats de la batalla de l’Ebre. Del fum dels refugiats encara en queden restes. Avui en dia hi ha una sala a l’entrada del campanar que està exactament igual que com va quedar després dels fets. I suposo que va ser arrel de la marxa dels refugiats que tothom anava a l’església a buscar mobles. Jo recordo que nosaltres vam agafar una mena de llit plegable i una tauleta de nit. Em costava molt enfilar amb ella cap a la casa llarga, perquè pesava més la tauleta de nit que jo ( deien que era del marquès ) ....

Es van fer trinxeres. Davant de la casa llarga n’hi havia una de gran . Ens hi posàvem dins quan tiraven bombes, amb un tronc a la boca perquè no se’ns trenquessin les dents. En realitat però, el que recordo no sé si eren els assajos en cas de bombes o si eren bombes de veritat...

Doncs sí, deien que sí, que aquí s’acabaria la guerra. Els republicans pretenien anar per Les Planes i per Mas Granada fins a dalt a la creu, a trobar les tropes franquistes i aturar-les, però la veritat és que van haver de fugir... Van volar el pont de l’hostal i el pont del Lledoner perquè els franquistes no els perseguissin. Així doncs, com que havien volat el pont de l’hostal, recordo veure passar el cotxe de línea i la cavalleria des cal Met fins la Serra per sota de la carretera. El pont del Lledoner va estar molts anys reconstruint-se. El cotxe de línea i els altres cotxes baixaven fins el fons del barranc i tornaven a pujar. Jo hi vaig passar moltes vegades després de la guerra.

Es deia que Franco, a la vora de Vilafranca, que havia començat a tirar canonades i que els soldats s’havien donat a la desbandada... Els últims dies, per por, tot el poble va buscar refugis més segurs... 

De fet recordo que per la Fontenta , camí de l’Església en van matar molts. A l’alzina de sobre la Casa Llarga, un soldat ( encara sembla que ho vegi) li va dir al pare : “ acabamos de matar a uno. Si queréis recoger la manta...” El meu pare durant molt de temps va guardar en un calaix de la calaixera de casa, la documentació que arreplegava dels soldats morts... no sé que se’n va fer de tot aquest material !

La Pepita del cal bitxo, que llavors tenia 18 anys, amb una altra amiga en va enterrar uns quants de morts a la nostra vinya. No els van posar gaire fons i quan va néixer el blat, la planta va sortir més ufana que de costum.

Així doncs el pare també va decidir fugir. Després d’amagar totes les coses de casa, les olles, utensilis de cuina, la bicicleta etc dins del femer tot ben tapat amb fems ( les tropes franquistes però ho van veure i ens ho van acabar prenent tot ) va dir que anéssim al Masset a refugiar-nos. El Masset estava ple de gom a gom. Encara recordo un foc a terra molt gran. No ens hi vam poder quedar. Era finals de gener del 1939 (entre el 26 i el 28). El pare ens va agafar a tots i ens va dur cap al corral nou. Recordo que jo que era petit ( 4 anys acabats de fer) que el pare m’agafava pel braç i em feia saltar pels marges. Probablement a l’altre braç hi duia l’Antonieta però no n’estic segur...

Vam arribar al corral nou . Allà hi teníem una vinya treballada i més amunt en un turó, hi havia una esplanada no treballada on havia una barraca i una cisterna. El pare va buidar la cisterna ( 12 m. quadrats aprox) a cop de galledes ( no sé si ho va fer el mateix dia o ja ho havia fet abans ) i ens hi vam ficar dins. Hi vam estar dos o tres dies amagats i pujàvem i baixàvem per una escala de fusta feta amb branques de pi. 

La mare cuinava a la barraca i ens portava el menjar a la cisterna. També ens vam emportar, suposo que per menjar alguna cosa, unes quantes gallines que teníem i les vam amagar a una barraqueta petitona, però cantaven i teníem por de que ens descobrissin.

Un dia des de dins de la cisterna, vam sentir les tropes republicanes ( les que anaven per Mas Granada a trobar els franquistes) , ens vam enfilar per l’escala de la cisterna que havíem fet amb fusta de branques de pi, i les vam veure passar.

Un dia la mare sortia de la barraca amb el menjar i es va trobar als nassos amb un moro i la mare ( dit per ella) va dir “ ja som morts!”. El moro li va preguntar que fèiem allà ( no sé en quin idioma ) però li va dir que tot i que ell no ens faria res, que per allà en voltaven molts de moros i que si ens trobaven ens matarien. Vam agafar els quatre trastos i vam marxar. No sé si era matí o vespre, però sé que era fosc i que teníem por... mentre marxàvem es va sentir el carro del Manelet.... Quan passàvem per un camí, vam sentir dos moros que ens venien de cara, vam saltar a una mena de cuneta i ens vam amagar entre els matolls, sense fer soroll, perquè s’hi fèiem una mica de soroll, ja érem morts. 

Quan vam arribar al carrer de cal Rial va sortir una dona dient “ acaben de matar al meu fill “ Era la Rosa de l’Escala. Efectivament era allà mort. Havia sortit de casa seva per celebrar que havia acabat la guerra i dos moros li van tirar un tret. Jo però no recordo haver vist el mort. 

Va ser el final de la guerra.

Eudald Vendrell i Gallart
agost del 2013
Enllaços :

Comentaris

  1. Unknown8 de novembre del 2015, a les 12:05

    M'ha agradat molt la Historia de la guerra civil de la Casallarga !! de part de la Nuria de cal Bitxu .

    ResponElimina
  2. Unknown6 de desembre del 2015, a les 11:53

    La Monserrat i la Jusafina de cal rei de la casallarga mol cuntestas del escrit....

    ResponElimina
  3. Anònim20 de març del 2023, a les 6:34

    Soc el Joan de cal Serafín Nosaltres en netajar la barraca a on se amaganen

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

El conte de la bola de l’arbre de Nadal

Imatge
Havia una vegada una bola , posada en un arbre de Nadal , al bell mig de la plaça de la ciutat. La boleta era menuda i daurada i l’arbre era moooollltttt graaaannnnn..... La boleta estava posada al capdavall de l’arbre, i com que aquest, tenia tantes branques i tantes altres boles i guarniments de colors, doncs passava que la pobra boleta daurada, per més que s’esforçava, no podia veure l’estrella lluminosa ,que li havien dit que estava dalt de tot de l’arbre, just a la punxa... - Aixx..... si la pogués veure només una miqueta- sospirava la boleta-  Però per més que ho intentava no podia alçar-se ni un centímetre del lloc on era : es donava impuls, tot contant fins a tres, amb totes les seves forces, però com que no tenia cames per saltar, no hi havia res a fer... A vegades aconseguia girar-se una micona i aixecant els ulls tan amunt com podia, arribava a veure l’espurneig de l’estrella blanca i lluminosa. - Com en deu de ser de bonica, si fa aquesta llum!!!! Tota la gent
Més informació

La cicatriu d'en Roc

Imatge
En Roc era un home que no feia honor al seu nom, ja que era de mena feble i poca cosa. Feia molt de temps que vivia sol sense problema (“millor sol que mal acompanyat”, deia sovint) llevat de quan se li esgavellava alguna cosa i de quan es trobava malament, que llavors tot eren nervis i complicacions.  Quan era encara jove , un vespre al tornar a casa, un xicotet no gaire més gran que ell, l’havia acorralat, amenaçat amb unes tisores i robat la cartera amb els pocs diners que hi duia. Primer s’hi va resistir una mica, però després a la vista del metall punxegut, no va tenir esma per a res més. No va dir res a casa. Durant molt de temps no va dir res a ningú. Va ser mesos més tard, quan davant la insistència d’amics i companys per sortir a fer unes copes, es va veure obligat a confessar que tenia por de sortir a causa del succés ocorregut. I sí que és veritat que allò el va alleujar una mica, però no va ser suficient.  Al Roc li passava una cosa ben curiosa : a l’alç
Més informació

Portsmouth natura

Imatge
Enveja d'ocells que volen que toquen terra quan volen que passen de puntetes sense gairebé mullar-se, lliscant el llac quan volen Enveja de parcs que no tanquen, que es desfan en colors estacionals, que acceleren la desídia i apaivaguen les urgències Enveja d'aigua plàcida i d'espai que s'obre en catifes verdes Enveja Glòria Vendrell i Balaguer Maig 2019
Més informació

Tolerancia i especificitat

Imatge
http://valoreserika.blogspot.com.es/ J.Corominas:  retalls de   " Tolerancia y oscurantismo en la sociedad mundial": La Tolerància La tolerancia, como los mejores ideales, fácilmente se convierte en una especie de ideología. A veces puede designar una especie de desinterés e indiferencia (...) otras veces la defensa de la tolerancia esconde la defensa del fanatismo (...) también apreciamos fácilmente como son los grupos de poder los que más hablan de tolerancia, frente a las víctimas, que al no tener más que el grito, son encima consideradas " intolerantes "(...) Frente a estas diversas ideologías de la tolerancia, se podría hablar de una tolerancia crítica que mediante la fuerza de la razón sentiente, busca el diálogo y la crítica correctora, pero también busca determinar dónde termina el respeto a la diferencia y donde comienza la indiferencia y la irresponsabilidad por la situación del otro. La tolerància en l'àmbit de les religions i
Més informació

Santa Maria de Refet i EL LLOC

Imatge
Al LLOC on es diu que la Mare de Déu es va aparèixer a un pastor, el s. XII es va construir una ermita amb una talla romànica de fusta de la mateixa època.  En l'actualitat no hi ha ni la primitiva ermita ni la primera talla romànica. L'edifici actual és el resultat del pas dels anys, avui convertit en santuari-monestir- casa d'acollida, emparat per dues monges jerònimes que han optat per la vida contemplativa i pel silenci. La imatge venerada en el seu interior és una còpia de l'original romànica, que es troba a l'església parroquial de Seró. De manera que solament queda EL LLOC. La tradició popular sempre ha relacionat els LLOCS amb l'espiritualitat que els identifica. Fa pensar... Es tracta del "TOPOS" grec, que no és un espai solament, sinó un espai prenyat de significació. ELS LLOCS són inamovibles, són testimonis eloqüents i són vida  arraulida i preservada dels d'estralls de l'oblit. Però "TOPOS" també és l'espai vital que
Més informació

Un conte d'hivern

Imatge
       Una tarda molt freda d’hivern, el cel es va començar a omplir de núvols grisosos, carregats de pluja i de neu. I la neu va començar a caure, primer poc a poc, però després molt de pressa, i tot el bosc es va quedar de color blanc com la llet. E n el bosc hi havia una casa, on vivia L’Aleix i el seu germanet petit  , amb els seus pares. E l germanet petit dormia plàcidament i no s’adonava de res. E n canvi L’Aleix, mirava encisat per la finestra, mentre nevava i nevava.... La mare de l’Aleix , que havia de sortir a comprar algunes coses, li va dir al seu fill que no es bellugués de casa , que a fora feia molt de fred, i que a més més, havia de cuidar del seu germà petit, mentre dormia, no fos cas que es despertés i plorés per trobar-se tot sol.   -d’acord mama..... va  remugar l’Aleix Però l’Aleix, que era una mica trapella, tan bon punt va marxar la seva mare, va sortir per les escales del darrera de la casa,
Més informació

Valle de Bujaruelo

Imatge
Avui ha estat un dia fantàstic, un dia top. Ser feliç i ser-ho molt, és quelcom bastant aproximat a dies com avui. Coneixia la vall solament d’oïdes però mai hi havia entrat. Imagino que com que és la paral.lela a la vall d’0rdesa, entre les dues, hom prefereix la reconeguda com a parc nacional... Què voleu que us digui? comparar indrets del Pirineu em costa perquè tot ell m’agrada, en sóc una fan, però el trosset de Bujaruelo que hem fet avui m’ha enamorat. Ja de camí, a Linás de Broto hem trobat l’Església de sant Miguel, que tant per la seva bellesa arquitectònica com per l’arrelament en el magnífic entorn que l’esguarda, ha resultat ser la primera de les sorpreses d’avui. Hem començat a caminar a sant Nicolàs de Bujaruelo, avui dia refugi i càmping, però en el seu origen hospital de l’ordre dels hospitalaris. Encara queden les despulles de l’església i de l’hospital i dempeus el preciossíssim pont romànic. El lloc és una “Reserva de la Biosfera” (Ordesa-Viñamala) ,
Més informació

NENS

Imatge
Des de molt jove he estat envoltada de nens : primer els fills, després nebots, fills d’amics i coneguts que no han deixat de passar per casa, ara un nét i des de fa uns anys, una classe de menjador plena de menuts que riuen, juguen,  ploren i  s’escridassen . Hom pensa que ens prenen temps i altres coses, però m’he adonat de que és just el contrari : creiem que hem d’ensenyar, educar, donar, oferir als nens.... i és veritat, clar que sí!  però si hagués de posar en una balança, tot el que crec que ofereixo i tot el que he rebut i rebo... no sé pas cap a on es decantaria la balança! He après a fer el pallasso sense complexos, a inventar històries llarguíssimes, que tenen finals diferents depenent del dia i de la situació, a crear personatges imaginaris que no hagués imaginat mai,  sense l’ajuda de tants ulls expectants, he après a somriure encara que no en tingui ganes, a gaudir d’un tros de paper, d’una mirada dolça, de cançons senzillíssimes... he après a ballar al compà
Més informació

?????

Imatge
Què mires? de què t'estranyes? .... no havies vist mai un pop en un test oi?  ja sé, ja sé que els pops viuen al mar, amagats entre les roques, que són recelosos i tímids, i que surten a caçar per les nits , però com que tinc tres cors i un cervell petit  en cadascuna de les meves vuit  potes connectat a un cervell principal, doncs he decidit fer servir tot el potencial que se m'ha donat ,de cara al que fa tant de temps que desitjo saber : com es viu fora del mar ? ... Saps? estic content perquè he après moltes coses : amb les meves ventoses xuclo l'aigua del test, com que la planta i jo ens hem fet amics, a ella no li importa gens ni mica cedir-me-la, com que sóc invertebrat necessito el test perquè em sostingui, com que sóc carnívor, alimentar-me solament amb els nutrients de l'aigua, la veritat és que em resulta una mica complicat... Però el millor de tot ha estat el sol . Des del mar la seva visió és esmorteïda, els rajos de llum han de salvar molts obstac
Més informació

El país que no tenia princesa

Imatge
Havia una vegada un país que no tenia princesa i li van demanar a Sant Jordi que els ajudés a trobar-ne una. Van enviar missatgers per totes les contrades, demanant a totes les noietes que volguessin ser princeses, que es presentessin al castell de la ciutat gran del país. La primera que hi va anar va ser una noieta molt bonica, que es deia Agnés : les galtones li brillaven com maragdes , la seva pell era rosada , tenia els ulls grans com ametlles i una boqueta de pinyonet que feia delir. Sant Jordi li va dir que calia la prova, de passar un dia al castell, per saber si tenia o no tenia, cor de princesa. L’endemà, quan es va llevar, l’Agnés va anar , corre que corre, fins la cuina, per veure que hi havia per esmorzar, i tant bon punt la va veure la cuinera, que estava fent xocolata desfeta, se li va tirar al coll per fer-li dos petons: - Vine cap aquí xicoteta bonica.... aixx..... a veure si seràs tu la nostra princesa! - Ai no em petonegis!!! Que m’embrutes la cara
Més informació