Nadal. El silenci de Zacaries
Amb l’anunci del naixement de Joan Baptista, el seu pare Zacaries quedà mut durant un temps…
Sempre em crida l’atenció aquesta mudesa sobtada. No sé ben bé que en diuen els grans exegetes al respecte, però jo en faig la meva relectura :
Per una banda, penso que té a veure amb el pas de l’Antic al Nou testament. L’última paraula ja ha estat donada, ja no hi cap res més que el silenci. La paraula definitiva estarà en Jesús, que està apunt de venir al món. Ell és la Paraula definitiva.
I per altra banda, dit això, i tenint en compte que el Nadal de debò, passa per l’experiència viscuda dins del cor, penso que el fet espectacular, de poder fer coixí a Déu mateix, dins la realitat personal de cadascuna de les persones, passa irremeiablement per la necessitat prèvia del silenci:
Silenci, quan l’última paraula ja ha estat donada,
silenci, quan ja no ens queden arguments , ni per a nosaltres ni per a res,
silenci quan tot el que estava a les nostres mans ja ha estat fet i treballat,
silenci quan se’ns acaben les respostes,
silenci quan la pregunta és tan gran, que no sabem ni tan sols formular-la
silenci quan les paraules no ens acompanyen,
silenci quan les forces es fan petites i fugideres,
silenci quan les incomprensions són grans , fora i a dins del cor,
silenci quan la vida es torna espectacle
silenci quan el que es vol explicar no troba la manera de fer-ho,
silenci quan no tenim més remei, que fer-lo...
Zacaries, recupera la paraula després del naixement del seu fill Joan, i ho fa per anunciar la cosa més gran , mai ocorreguda, impensable, fora de l’abast del nostre enteniment , que és Déu fet nadó, Déu nat de Déu, ficat, inserit dins les nostres coordenades, assumint voluntàriament la nostra humanitat: Per l'amor entranyable del nostre Déu, ens visitarà un sol que ve del cel, per il•luminar els qui viuen a la fosca, a les ombres de la mort, i guiar els nostres passos per camins de pau.
Al davant i al darrera, d’aquesta Paraula definitiva, solament hi cap el silenci. Totes les altres coses em sobren.
Però no és un silenci absurd, ni un silenci al qual si arriba perquè no tenim res més, es tracta del silenci que neix de la pregonesa de l’anima, del silenci que omple i fa vessar el cor ,de la més bonica i plena de les fragàncies.
Sempre em crida l’atenció aquesta mudesa sobtada. No sé ben bé que en diuen els grans exegetes al respecte, però jo en faig la meva relectura :
Per una banda, penso que té a veure amb el pas de l’Antic al Nou testament. L’última paraula ja ha estat donada, ja no hi cap res més que el silenci. La paraula definitiva estarà en Jesús, que està apunt de venir al món. Ell és la Paraula definitiva.
I per altra banda, dit això, i tenint en compte que el Nadal de debò, passa per l’experiència viscuda dins del cor, penso que el fet espectacular, de poder fer coixí a Déu mateix, dins la realitat personal de cadascuna de les persones, passa irremeiablement per la necessitat prèvia del silenci:
Silenci, quan l’última paraula ja ha estat donada,
silenci, quan ja no ens queden arguments , ni per a nosaltres ni per a res,
silenci quan tot el que estava a les nostres mans ja ha estat fet i treballat,
silenci quan se’ns acaben les respostes,
silenci quan la pregunta és tan gran, que no sabem ni tan sols formular-la
silenci quan les paraules no ens acompanyen,
silenci quan les forces es fan petites i fugideres,
silenci quan les incomprensions són grans , fora i a dins del cor,
silenci quan la vida es torna espectacle
silenci quan el que es vol explicar no troba la manera de fer-ho,
silenci quan no tenim més remei, que fer-lo...
Zacaries, recupera la paraula després del naixement del seu fill Joan, i ho fa per anunciar la cosa més gran , mai ocorreguda, impensable, fora de l’abast del nostre enteniment , que és Déu fet nadó, Déu nat de Déu, ficat, inserit dins les nostres coordenades, assumint voluntàriament la nostra humanitat: Per l'amor entranyable del nostre Déu, ens visitarà un sol que ve del cel, per il•luminar els qui viuen a la fosca, a les ombres de la mort, i guiar els nostres passos per camins de pau.
Al davant i al darrera, d’aquesta Paraula definitiva, solament hi cap el silenci. Totes les altres coses em sobren.
Però no és un silenci absurd, ni un silenci al qual si arriba perquè no tenim res més, es tracta del silenci que neix de la pregonesa de l’anima, del silenci que omple i fa vessar el cor ,de la més bonica i plena de les fragàncies.
Glòria Vendrell i Balaguer
Nadal del 2009
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada