Venbariarismes

A les fosques i aprofitant el petit espai entre son i son, obren la porta sense soroll, amb sigil busquen les sabates de cadascú, posen els noms i deixen cada paquet al seu lloc. Ningú s'ha adonat de res, tret de les llums de l'arbre que s'han encès amb la seva sola presència, dels pastors i rabadans que reverents els miren, de la molsa amorosida que els intueix i del nen de l'establia que els somriu, quan d'un en un s'inclinen per adorar-lo. S'ha tancat la porta de nou , tothom dorm, menys l'estrella, la nit fora és molt freda, dins la casa tot és a punt i se senten nadales en la llunyania... Al matí els nens pensen que no han vingut, perquè diuen que no han dormit en tota la nit esperant-los i que no han sentit res, però quan s'acosten a la porta de vidre els hi falten ulls per mirar : el menjador vessa regals , les emocions s'arremolinen,  se'ls  fa un nus al coll , s'han quedat bocabadats i perplexos per la sorpresa....

Feia dies que aquella llum esplendent brillava sense vergonya. Fixa en el cel parpellejava sense parar. Des de que va aparèixer, a ella  li era igual que fos nit o que fos dia, perquè brillava i brillava expectant i preciosa. El seu reflex no en sabia res de les hores ni del pas del temps ni del dia ni de la lluna, ni  de res . De tant en tant alguna petita espurna de llum  baixava fins l'escorça de  la terra i es tornava una delícia pels més petits. La gent gran no tenia temps per  mirar el cel i no s'adonava del bonic espectacle que s'hi oferia. És per això que no escoltaven els nens quan aquests els explicaven coses inverosímils sobre una llum blanca juganera i bonica que de tant en tant els venia a visitar. Però no sempre va ser així. Amb el soroll de la festa,  tips de mirar-se el melic,  un dia es van enfilar a la muntanya buscant trobar-hi el silenci perdut.  I el van trobar entre els matolls i rere els arbres i en el...

Més enllà de la reixa hi ha un món que tot i que no conec se m'insinua millor És més enllà,  però cada dia el miro pel forat i cada nit el somio entaforat en el sospir Més enllà de la reixa he vist i tastat una mica allò que sense tenir nom  m'envolta  portentosament Em deleixo per la reixa i pel matí incògnit i petit Glòria Vendrell i Balaguer desembre del 2016

Josep va pujar de Galilea, del poble de Natzaret , al poble de David que es diu Betlem .( Evangeli de Mateu) I tu Betlem, no ets la més petita de les viles de Judà perquè de tu sortirà un príncep que pasturarà Israel el meu poble (del profeta Miquees) El poble que caminava a les tenebres ha vist una llum gran ( profeta Isaïes) La llum resplendeix en la foscor i la foscor no ha pogut apagar-la (evangeli de Joan) El Senyor ha revelat això no a savis i doctes sinó als senzills ( evangeli de Mateu) Hem vist sortir d'Orient la seva estrella i venim a adorar-lo ( evangeli de Mateu) No tingueu por, us anuncio una gran alegria (evangeli Lluc) Trobareu un nen en una menjadora ( evangeli de Lluc) Després els pastors se'n tornaren lloant Déu pel que havien vist i sentit (evangeli de Lluc) I el verb es va fer carn i va habitat entre nosaltres ( evangeli de Joan) S'acosta el temps que tant estimo i n...

A  la meva germana Lourdes: -Ho he de fer ! ho he de fer ! Sigui com sigui, costi el que costi... Ho repetia cada dia vàries vegades, però aquell va ser un dia diferent perquè va ser el dia que sense saber-ho, ho va poder fer. La càrrega cada cop era més feixuga. Tot el que trobava i que pensava que li podia servir, ho ficava dins d’aquelles maletes desballestades i d’aquelles bosses i paquets que l’acompanyaven arreu. El dia que es va trobar al carrer perquè l’havien fet fora de casa, tenia quatre coses que s’havia endut a corre cuita, però poques i del tot innecessàries, perquè el seu estat anímic no li permetia veure-hi clar. Va ser després, quan conscient de la seva absoluta indigència va pensar que tot era poc i va començar a arreplegar tantes coses com podia i que trobava llençades prop dels contenidors o dins les papereres: un barret, tres paraigües, penja robes, una galleda, una bossa de ma, llibretes, agulles d’estendre, una ràdio petita, plàstics grosso...

A l'escalf de la llum que protegeix les pupil·les, he trobat una espurna de color que s'escapa de la llum que he conegut fins ara L'empaito per l'espai conegut i per l'espai incommesurable, i fuig, no es deixa agafar... M'amago rere l'estela de colors que ens separa per obrir l'escletxa oportuna que ens permeti donar-nos la ma Corro sense mirar altra cosa que la direcció de la llum M'enfilo sobre la claror i m'amago sota la seva ombra... Però mai la puc fer meva. Sempre m'embolcalla Quan cansada desisteixo del meu intent , és ella qui em ve a buscar I m'abraça Glòria Vendrell i Balaguer novembre del 2016

Has caigut de l'arbre i t'has trobat sola i abandonada Quan eres dalt et semblava que hi series sempre que et menjaries el món... El teu voltant és ple de fulles mortes i també arrencades del seu lloc El primer fred en té la culpa, o potser el vent ? L'arbre et mira impetèrrit i no et respon quan li preguntes El vermell lluent t'ha tacat de sang... A poc a poc i al cap de tardors encadenades, t'adones que cal que morin les fulles però que en aquest trànsit sinuós, hi ha un secret inconfesable que solament aprecia qui et contempla i és que el vermell no és pas color de mort. Glòria Vendrell i Balaguer novembre del 2016

Al capdavall són quatre parets, quatre pedres i prou, però passa sovint que resten dempeus tant de temps en el temps, que ens resulten fascinants i embriagadores. Per coses de la vida, a casa , en un salt de temps deliciós, se n’han agermanat dues de masies. Les persones naixem, creixem, ens canviem de lloc de residència, anem d’un lloc a un altre... però les masies no. I passa que un dia, quan les visites, que els records instal·lats en el limb del cervell, ressorgeixen trepitjant-se els uns als altres amb pressa per sortir, i apareixen davant nostre prenent cos i vida, en una taula antiga amb calaixos, en una llar de foc que crema, en un armari adossat a la cantonada de la paret, en un rebost buit, en unes botes de vi gegantines, en els cups de trepitjar raïm, en un pou que té galleda de ferro lligada a la politja, en una finestra petita, en unes flors... Una de les masies està abocada al Penedès i l’altra al mar, però les dues al mateix massís del Garraf-Ordal, ...

No em fa por la mort. Em fa por no saber viure de debò No em fan por els fantasmes, sinó els que no ho semblen però sí que ho són No em fan por els zombies. El que em fa por és quan veig l'ànsia per devorar-nos els uns als altres No em  fan por els vampirs. Em fa por dependre tant d'algú que li xucli el que és seu No em fan por els esquelets. Em fan por les nenes que ho semblen. No em fa por la sang pintada. Em fa por la sang vessada , sobretot quan és innocent Tot i que es vesteix  de festa ingènua, al darrere hi ha una visió negra i obscura  de l'existència que ni m'agrada ni comparteixo. Més enllà de castanyes i panellets que són ben bons,reivindico la festa cristiana,  que no és la festa dels morts, sinó la festa de l'esperança,  perquè crec que el cel no és un lloc sinó  la millor de les benaurances, perquè crec que els meus són vius i no pas morts, És molt el que no conec, però és més el dolor de qui no espera Si t...

Al despertar me di cuenta de que estábamos todos a una según la promesa De tiempo y tiempo en los avatares y en las tormentas a veces no te veíamos pero allí estabas Los murmullos se repetían al unísono a veces como clamores pero a pesar de nuestra sordera te hiciste un lugar Habías escrito nuestro nombre a fuego en las coyundas secretas en la calma y en el viento Y cuando no imaginábamos surgiste y renovaste y la noche nos devolvió la promesa Glòria Vendrell i Balaguer

Ha plorat  quan s'ha aixecat el castell, quan ha arribat l'enxaneta, quan ha vist les cares d'emoció, quan ha percebut  la força... Però plora també per la injustícia, quan escolta notícies que diuen que  moren innocents, que les dones són cosificades i maltractades, que els nens pateixen soledat i violència... Plora quan s'enamora  del que veu : la muntanya sobretot, però també el mar i el cel i qualsevol bri de natura viva Plora quan veu vellets sols i abandonats amb la mirada perduda Plora quan llegeix un poema preciós o un text líric Plora quan resa i quan pensa en els seus que tant estima Plora quan la sort i la dissort del món li toca l'ànima Plora quan té mal i quan riu a riallades, quan està trista i quan és feliç Pot plorar per por o per entusiasme, per un nus al coll  o per alegria desbordada Pot plorar a la vista d'una fulla caiguda al terra, a l'acabar una feina ben feta, al so d'una  música suggerent...

Val la pena : un recinte arqueològic guarnit amb empremtes romàniques, visigòtiques, romanes i iberes, situat  entre dues rieres i a tocar del parc Vallparadís. Recentment ordenat i arreglat per a poder fer-ne una bona i suggerent presentació a qui hi arriba. Les esglésies de sant Pere, sant Miquel i santa Maria han restat sempre a la vista de tothom, però l'anàlisi exhaustiu i acurat del terreny ha tret a la llum els secrets que havien estat ocults durant molts anys. Parlem del període comprès entre el el s.IV-V  i l'any711 de la nostra era. El s.IV-V es va construir una primera basílica  de planta rectangular i d'una sola nau,  que va ser la que un segle després va servir de base per a la nova catedral. El bisbat de Barcino es va segregar i es va fundar el d'Ègara , Ireneu va ser el primer bisbe i el territori que abastava la diòcesi, anava des del Penedès fins el Montseny. Sabem fins i tot que l'any 615 s'hi va celebrar un concili. El 711 v...