La Casa Llarga i el Mas Roig

Al capdavall són quatre parets, quatre pedres i prou, però passa sovint que resten dempeus tant de temps en el temps, que ens resulten fascinants i embriagadores.

Per coses de la vida, a casa , en un salt de temps deliciós, se n’han agermanat dues de masies.

Les persones naixem, creixem, ens canviem de lloc de residència, anem d’un lloc a un altre... però les masies no.

I passa que un dia, quan les visites, que els records instal·lats en el limb del cervell, ressorgeixen trepitjant-se els uns als altres amb pressa per sortir, i apareixen davant nostre prenent cos i vida, en una taula antiga amb calaixos, en una llar de foc que crema, en un armari adossat a la cantonada de la paret, en un rebost buit, en unes botes de vi gegantines, en els cups de trepitjar raïm, en un pou que té galleda de ferro lligada a la politja, en una finestra petita, en unes flors...

Una de les masies està abocada al Penedès i l’altra al mar, però les dues al mateix massís del Garraf-Ordal, les dues de pagès i les dues arrelades en la memòria. I ha estat precisament aquesta memòria la que ha fet sorgir el Lluís i la Maria. Els seus noms s’insinuen entre les pedres... i no se perquè, però tinc la impressió de que generacions senceres somriuen des de la llunyania.

Glòria Vendrell i Balaguer

novembre del 2016