Venbariarismes

Petita i vulnerable  però arrecerada a l'ombra de la pedra  que li dóna la força que a ella li manca.  Fora de temps ,a l’abric d’intempèries i gelades,  però arrelada en la pedra , que tot i que muda, l’abraça.  Temorosa de perdre el poc verd que li resta,  però de totes les pedres que l’envolten,  la seva no li roba el color, com fan altres...  Insignificant i poruga, esquifida i vergonyosa,  però sobre la pedra, bonica i dolça, coratjosa i amable.  Feia molt de temps que somiava ser altra cosa més que molsa,  però ha decidit quedar-se per sempre amb la seva pedra de l’ànima . Glòria Vendrell i Balaguer gener del 2013

La Griselda era la princesa del país del bon menjar. Des de sempre , nens i nenes d’arreu del món anaven a les places del seu país per comprar pa, hortalisses , verdures, carns i peixos, ous, llet, llegums, arrossos , macarrons, fideus, espaguetis  fruites i postres de tota mena. Però va  passar que al costat del seu país   hi va anar a viure el Roderic, que es va fer dir “ el príncep dels menjars més bons” i va construir al seu voltant unes cases de color gris on es feien aliments variats, igual que els del país del bon menjar.... Però tot era de tacte tou i enganxifós i era tan ple de sucre, que al capdavall tot semblava el mateix perquè tenia el mateix gust.... Ves per on que als nens i a les nenes els va agradar molt tot el que el Roderic feia dins les cases de color gris !...  cada cop hi van anar més i més,  i les cases de color gris es van omplir de gom a gom de nens i nenes que escridassaven i es barallaven per acaparar-ho tot. D...

Dios es tan grande que tiene tiempo también para nosotros (...)  Hablar de Dios significa, ante todo tener claro lo que debemos brindar a los hombres y mujeres de nuestro tiempo. No un Dios abstracto, no una hipótesis, sino un Dios concreto, un Dios que existe, que ha entrado en la historia y está presente en la historia, el Dios de Jesucristo como respuesta a la pregunta fundamental del por qué y cómo vivir (...) Hablar de Dios quiere decir dar espacio a Aquél que nos lo hace conocer, que nos revela su rostro de amor; significa expropiar nuestro propio yo, ofreciéndolo a Cristo (...) Para hablar de Dios, tenemos que dejarle espacio en la esperanza de que es Él quien actúa en nuestra debilidad: dejar espacio sin miedo, con sencillez y alegría, en la profunda convicción de que cuanto más lo pongamos en medio, y no a nosotros, más nuestra comunicación será fructífera (...) Hablar de Dios, por lo tanto, significa comprender con la palabra y con la vida que Dios no e...

"Siento que todas las estrellas brillan en mi;  el mundo irrumpe en mi vida, como en una inundación;  todas las flores se abren en mi cuerpo;  la juventud entera de la tierra y de la mar  humea en mi corazón, como un incienso;  y el aliento de todas las cosas hace cantar,  como flautas mis pensamientos" Rabindranath Tagore

foto de l'Anna Bosch S'ha fet tard i la sorra ja ni crema, com els dies que comencen trepidants i que acaben esmorteïts. S'ha fet tard i l'aigua es torna escuma com les hores del matí que se'ns escapen entre els dits S'ha fet tard i les ombres vermelloses han revestit les quimeres i a nosaltres... S'ha fet tard, però no dormiran les ombres per sempre i la tardança és bellesa i demà de nou  tornaran les ones Glòria Vendrell i Balaguer gener del 2013

Catacombes de Priscila Aquests personatges procedents d'Orient no són els últims, sinó els primers de la gran processó d'aquells que, a través de totes les èpoques de la història, saben reconèixer el missatge de l'estrella, saben caminar pels camins indicats per la Sagrada Escriptura i saben trobar, així, a Aquell que és aparentment feble i fràgil, però que en canvi és capaç de donar l'alegria més gran i més profunda al cor de l'home. Benet XVI

https://www.facebook.com/montserratvisita?fref=ts Isaies 9,2-5 El poble que caminava en la fosca ha vist una gran llum; una llum ha resplendit per als qui vivien al país tenebrós. Tu, Senyor, els has multiplicat, els has omplert d'una alegria immensa. S'alegren davant teu com la gent a la sega, com els vencedors que es reparteixen el botí. El jou que els afeixugava, la barra que duien a l'espatlla, el garrot del seu opressor, tot ho has trossejat com el dia de Madian. Les botes dels soldats que sotraguejaven la terra i els mantells rebolcats en la sang, tot crema alhora, el foc ho devora. Perquè ens ha nascut un infant, ens ha estat donat un fill que porta a l'espatlla la insígnia de sobirà. Aquest és el seu nom: «Conseller prodigiós», «Déu heroi», «Pare per sempre», «Príncep de pau».

http://www.arteydibujo.com No hi puc fer més : cada any em miro i remiro el pessebre, de dia i de nit. El primer que faig quan em llevo és obrir les llumetes de colors i mirar-me’l amb placidesa. També és l’últim que faig abans d’anar a dormir. Em sento com una nena, com el meu nét quan s’asseu al terra embadalit i contempla cadascuna de les figures i de les escenes. Hi ha alguna cosa que m’enamora. No hi puc fer més. Per més coses que en digui, sempre són més , les que queden per dir, però un tema recurrent en aquest ventall de motius nadalencs, sempre són “ els pastorets”. M’alegra ser com ells : mediocre i petita, amb la vida feta a força de treballs i quotidianitats, anar per feina pel món, pensar en “ les garrofes” i en “ el bestiar”, buscar el caliu del foc per sobreviure, anar tantes vegades com calgui al pou a buscar aigua , perquè se m’acaba i sempre tinc set, cuidar dels meus, viure entre cassoles prop de la llar , sentir la molsa als peus i les estrelles...

Emmanuel : Déu amb nosaltres Emma : amb  Nu : nosaltres  El : Déu Si somric i m’alegro, Emmanuel  si m’aixeco amb el color de la nit que no marxa, Emmanuel  si visc a glopades de felicíssimes petiteses, Emmanuel  si de tant en tant treuen cap les cabòries, Emmanuel  Quan hi som tots, Emmanuel  quan sembla que falta quelcom o algú, Emmanuel  quan el món és gran i no ens hi cap, Emmanuel  quan la vida se’ns fa petita, Emmanuel  Quan tot ho espero, quan tot ho penso,  quan tot ho desitjo, quan tot ho estimo, Emmanuel  quan desespero, quan no se  quan no se que vull, quan res m’agrada, Emmanuel   sempre Emmanuel :  Déu amb nosaltres Glòria Vendrell i Balaguer desembre del 2012

Vaig néixer a ciutat, a Barcelona. De fet mai he viscut a Ordal, perquè quan els pares hi van tornar, jo ja no vivia amb ells. Normalment tots estem arrelats a llocs ben diferents, perquè tots som fills de pare i mare, d’avis i besavis que difícilment són del mateix lloc, però malgrat tot això i amb respecte i tendresa per totes les arrels que no menciono, he de dir que no se per quina raó, que en mi han predominat les arrels de pagès. I em passa que no puc anar a Ordal a veure els pares, sense arribar-me a aquest bosc del Penedès que embolcalla tants records guardats en la memòria. Estimo molt endins , una casa vella i enrunada que en els meus primers anys de vida em va veure arribar moltes vegades. Però no hi vivien solament els meus avis, que eren de cal Llop. També hi vivien els de cal Bitxo, els de ca la Pastora i els de cal Rei. Els meus records es redueixen a un safareig on jugava a firetes amb una nena mes gran que jo, al calaix de fusta de la taula on es gua...

No us podeu imaginar com m’alegra de veure com el Pau, el meu nét petit, s’entusiasma sobremanera amb tot el que veu, amb el que mira, amb el que descobreix, amb el que li ensenyem, amb el que aprèn... és tota una lliçó de vida. En cada un dels seus “uuhhhhhhss!!!!!” hi ha un desig grandíssim, però secret, de voler abastar tot el que l’existència li regala... i tot ho vol, i tot ho espera i tot li il·lumina la cara, i tot li riu... i és que tot plegat és tan gran! i ell tan petit !... El seu primer any, el primer de molts segurament, està frisós per saber-ho tot, més enllà de perquisicions intel·ectuals, socials, polítiques, psicològiques i filosòfiques... i el cas és que el que mou aquest desig de petiteses immenses , al darrere dels seus ullets d’estrella, hi ha una alegria trepidant que tot ho omple i que tot ho fa vessar a dolls. És una alegria fresca i sense prejudicis que ningú li pot robar , perquè viu dins d’ell, és seva. I aquesta tarda, quan passejava ...

Vull fer un pessebre de nit i d’estrelles  que fagi olor de molsa i de boix.  Vull fer un pessebre de cases menudes,  de rius i muntanyes, de menta i de bosc  Vull fer un pessebre on brillin els núvols  on geli la neu i on escalfi el foc  Vull fer un pessebre amb reis i pastors,  amb camells i ramades,  amb cistelles daurades i amb mocadors de colors  Vull fer un pessebre de mel i mató  de sucre i de terra, de vidre i de sol  Vull fer un pessebre amb camins i dreceres  amb pedres petites i amb troncs  Vull fer un pessebre amb un estel lluminós  que fagi una llum tan neta i tan clara  que pugui entrar a les coves més fondes  que espanti les ombres del cor  per poder veure la cova, tan bella  i el pare i la mare  i els ullets del nadó Glòria Vendrell i Balaguer Nadal del 2012

La Cecília, la monitora del menjador, havia explicat als nens i les nenes que farien un mural amb dibuixos d’aliments, per penjar-lo al menjador de l’escola... El pebrot , la mar de content es va oferir el primer de tots per deixar-se pintar.... Com que va quedar tan bonic, la patata s’hi va afegir...  -ep!!!! No et colis !!! que estava jo primera- va dir la ceba  -Estava jo mentidera !- Va contestar la patata  -mentidera ho seràs tu!!! Va replicar la ceba... L’albergínia va intentar  posar una mica de pau i d’ordre: -vinga, vinga, sense enfadarse.... mmhh.... podríem ordenar-nos per famílies : primer les hortalisses, després les fruites etc.... que us sembla? -No hi estem gens d’acord- v an dir a l’una els espaguetis i els macarrons-  el que han de fer és pintar-nos  primer a nosaltres,  que com que en som molts,  tindran molta feina  i si ens deixeu pels últims,  com que...