Venbariarismes

http://filosofia.idoneos.com Cassirer :   E l mismo lenguaje se forma en la experiencia ante lo sorprendente, ante la fuerza de lo incomprensible  Néstor O. Miguez :   El text del món  vindria ser " el sentit del món"  (...)    L'hermenèutica és una gosada indagació de l'inaccessible que s'encarna en les paraules i els textos (...)     " Allò real" precedeix la Paraula que ho simbolitza. Gadamer :  Un text és viu perquè té lectors, no pas perquè té autor. R.M. Boixareu. :   Quan parlem de text parlem fonamentalment del text escrit. Però el concepte de text és molt més ampli. Un text no és solament allò escrit, un text és una mirada, un gest, un esdeveniment...(...)    El coneixement del sentit del text passa per una seqüència de preguntes i repostes infinites, perquè “el sentit” ens sobrepassa (...)    El text proposa el sentit. L’acte de la interpretació és doncs una proposta...

Bonhoeffer: Déu és impotent i dèbil en el món,  solament així està Déu amb nosaltres i ens ajuda... La religiositat humana remet l’home necessitat,  al poder de Déu en el món. La Bíblia el remet a la debilitat i al sofriment de Déu.

Al otro lado de la pared hay un muchacho que llora tu ausencia. Creo que más que tu ausencia, llora la suya… Más allá de sus dudas,  va a menudo a visitarte. Y por respuesta, el silencio. El tuyo, el suyo, el nuestro… Me gustaría ser viento que pasa sin ser visto y acariciarle  la nuca en secreto. Me gustaría ser parte del suelo para hacérselo firme y hacerle  más llevadero el duelo. Un duelo que no acaba, que no quiere acabar nunca, que se debate entre la vigilia y el sueño… Me gustaría que rasgases el segundo que nos aparta y lo rescatases. Me gustaría que cortases el hilo que nos ata y que trenzases el lazo que nos ama. Me gustaría, me gustaría, me gustaría…. Pero mi deseo llora al lado del muchacho… esperando, esperándote… hombro con hombro, sin ser visto por él. Cuando llegue el día en que se abra el cielo y derrame sobre él miles de besos, no sé en que lado de la pared estaré    ¡ pero me alegraré tanto de ve...

La geganta Palminora era al mig de la plaça escoltant  les gralles i el repic dels tambors,  impàvida, impertèrrita, com si res, amb aquella cara de somriure forçat i  immòbil. La multitud i la xerinola l’ajudaven una mica a gronxar-se , tota pesada ella, en balancejos maldestres i intermitents :... turururú... turururú... tururururu ... tururururu Els més petits s’embadalien en veure-la, els més grans dansaven al seu voltant i picaven de mans al so de la música que any rere any, per més anys que passessin, sempre era la mateixa. La geganta Palminora era la més gran de les gegantes de la comarca i n’era l’orgull de tota la gent del poble. No solament sortia per la Festa Major, sinó que també anava a les festes dels altres pobles acompanyada de tots els que tant l’estimaven i que la aclamaven sense parar: Palminoooora!! ...  Palminooooooora!!!!.....  Palminooooooooooooooraaaa!!!!!!.... turururú... turururú... tururururu ... tururururu S’havia...

Un puñado de polvo podía ocultar tu seña cuando yo ignoraba su sentido. Ahora que sé más, la leo en todo lo que antes la escondía. Está pintada con hojas de flores,  la destellan las olas en espuma, los montes la levantan sobre sus cumbres. Como yo no te miraba, leía las letras al revés y no sabía su secreto. Rabindranath Tagore

Quan va començar a ploure després de tot aquell estiu tan eixut, el cargol  Ximet , que estava una mica trist perquè ja era una mica vellet, va treure una banya per la finestreta de la seva casa i com que va veure que sí que plovia de debò, va decidir pujar a la muntanya per saludar els seus amics. Abans però, hauria de beure de l’aigua fresqueta tot just caiguda del cel, ja que el seu cos que sempre havia estat ben tovet, ara semblava una tija seca. Així doncs , entre miquetes d’aigua i  esbufecs, perquè era molt vellet, puja que pujaré... A mig camí, com que ja estava una mica tip d’aigua, es va trobar cansat perquè era vellet, es va aturar al costat d’una pedra i va decidir, que faria una capcinadeta  abans de continuar el camí muntanya amunt. Necessitava reparar les forces ... Es va despertar dins de la closca al sentir el soroll d’unes passes... - -mira avi ! un cargol bové! - Va dir una nena - -Deixa’l estar que deu haver sortit a beure aigua ! -...

http://www.photocase.es Feia dies que les pedres s’estremien   per la set i la gent ja no es movia de casa, perquè la calor espantava i la xafogor havia arribat fins el cor.  Tot d’una el cel va enfosquir i al capdavall del carrer es cargolaven les fulles seques que portava el vent,   apressat   pel que havia de succeir. I va passar que els núvols es van obrir de par en par i la terra es va omplir d’una mena d’aigua neguitosa que es barallava amb el cel , a cop de ràfegues ventoses i d’espetecs de llamps i trons. Quan tot va ser ben ple d’aigua, va arribar la calma. Després de la calma, en fer-se de nit, a poc a poc, tothom va anar sortint encuriosit de les cases i en veure aquell mar d’aigua que s'havia vessat del cel i que tot ho havia cobert, van tenir por de que la fredor humida els arribés al cor i van tornar on eren, com si res. Quan tothom va quedar ben ple de son, va arribar l’esperança. I va passar que les pedres que abans s’...

El rostre de Déu és Jesucrist .  Jesucrist és la Revelació cristiana  :  qui m’ha vist a mi ha vist al Pare  ( Joan 14,6 )  Amb Ell l’eternitat ha entrat en el temps, perquè el temps pugui entrar en l’eternitat. Al voltant d’aquest eix fonamental hi gira tot, com si es tractés d’un pal de paller. Si perdem de vista aquesta centralitat, servint-me de l’exemple, tot cau com la “ palla”.  Sense perdre doncs aquest cristocentrisme, veiem que en realitat, els dogmes fonamentals del cristianisme són desigs del cor realitzats : l’essència del cristianisme és l’essència de l’home ( Bruno Forte ) La Revelació cristiana no és ni una filosofia, ni un moralisme ni tan sols una religió, sinó que és fonamentalment una Bona notícia, i com a tal pot ser viscuda o no viscuda i anunciada o no anunciada. Aquesta és l’originalitat i l’especificitat que la situa en un terme dispar de tot i a la vegada immers en tot. És ben cert però, que deixar-se amarar ...

NARCÍS COMADIRA: Res del món no existeix fora d'això, fora d'aquesta lentitud aparent           amb què se'n van les coses GABRIEL FERRATER : Ho diré a l'inrevés. Diré la pluja frenètica d'agost,  l'agut salt de llebrer  que fa l'aroma  dels lilàs a l'abril,  els braços fins.... Diré el que em fuig.  No diré res de mi. MIQUEL MARTÍ POL: Voldria tenir un llagut i una casa a la muntanya; poder encendre un flam al vent i un altre flam a la calma; Voldria ser tan divers, tan lliure i divers com l'aire, conèixer tots els camins i jeure en totes les cales.                    JORDI SARSANEDAS: Aquella felicitat, i la ferida. Aquest goig assassinat, per sempre més ferida. I el goig tan alt, encara i encara. GUERAU DE LIOST : Al punt de mitja nit l'espai s'omplí de bruixes. Són llurs pupil.les xiques, ...

Feia molt de temps que la Serabelleta no estava gaire contenta. Tenia un no sé què que no la deixava estar tranquil·la. Havia anat a molts metges i ningú li trobava res – tot està bé- li deien, però ella no s’ho acabava de creure.  Per les nits , ella que sempre havia estat una marmota, va començar a despertar-se sense motiu aparent i en el silenci de la nit rumiava i rumiava... i ningú se n’adonava. La Serabelleta  tenia moltes il·lusions  guardades secretament dins  la seva capseta . Ningú sabia que existia la capseta, tret d’ella. A tot arreu on anava se la posava sota les faldilles i ningú se n’adonava. No acostumava a obrir la caixeta, no fos que les il·lusions fugissin com qui no vol. Un dia va pensar que potser la culpa de tot ,era  precisament de la seva capseta , de manera que una mica atemorida però valenta, la va llençar per la finestra qui sap a on i va decidir emprendre un llarg viatge. Mira que hi havia coses boniques en el seu via...

Eriste: poble i llac Un arriba i veu un llac, com molts d’altres, però cal aturar-se i prendre’s temps i sense pressa donar-hi la volta.... i et sorprens de cada punt de mira, de cada racó i raconet, de cadascuna de les coses que t’esperen en el passeig... Com en altres ocasions, m’he adonat de que passa com a la vida, que pot ocórrer que les coses a priori no semblin especialment ni interessants ni suggerents, però això succeeix perquè solament tenim una mirada concreta, la del moment concret i la nostra. Però si  gosem “ donar la volta “, ens quedem sorpresos de tantes perspectives i de tantes mirades que no sabíem i que no haguéssim sabut,  si no l’haguéssim fet. He fet fotos, moltes fotos, per tal de fixar cada mirada i cada angle del llac : blaus, verds, cel, núvols, muntanyes, bancs, passejants, ciclistes, troncs , pedres , plantes , flors, colors , olors, mig aigua i mig muntanya, el poble , perspectives i detalls etc... no acabaria mai !...  el que ...

Avui ha sigut el dia de les boires i de les marmotes. Una mica moixos perquè el sol no acabava de sortir, però després de tot, les boires tenen el seu encant. No deixen de ser bells els clarobscurs pel fet de ser-ho.  Els cims i els horitzons s’insinuaven contínuament en un joc de seducció intermitent. Quan la boira llepava les vores del camí, era com si ens acaronés el misteri de la naturalesa, sempre viva i sempre canviant. L’Ibón de Basibé ha arribat després d’un llarg trajecte en ascensió continuada, primer per pista i després per corriols, com una taca verdosa de calma enmig de la muntanya  folrada de verd. Tot era silenci . Abans i després de l’ibon, primer han estat els xiscles de les marmotes, després els caus innumerables i  de tant en tant la seva presència peluda, simpàtica i de cua molsuda.  Elles són les habitants de la muntanya. Nosaltres no. cel en sèpia boires clarobscurs entre el cel i la terra ...