Palminora i Palminoreta
La geganta Palminora
era al mig de la plaça escoltant les
gralles i el repic dels tambors, impàvida,
impertèrrita, com si res, amb aquella cara de somriure forçat i immòbil.
La multitud i la
xerinola l’ajudaven una mica a gronxar-se , tota pesada ella, en balancejos
maldestres i intermitents :... turururú... turururú... tururururu ...
tururururu
Els més petits s’embadalien
en veure-la, els més grans dansaven al seu voltant i picaven de mans al so de
la música que any rere any, per més anys que passessin, sempre era la mateixa.
La geganta
Palminora era la més gran de les gegantes de la comarca i n’era l’orgull de
tota la gent del poble. No solament sortia per la Festa Major, sinó que també anava
a les festes dels altres pobles acompanyada de tots els que tant l’estimaven i
que la aclamaven sense parar: Palminoooora!! ... Palminooooooora!!!!..... Palminooooooooooooooraaaa!!!!!!.... turururú...
turururú... tururururu ... tururururu
S’havia acostumat a
viure sempre entre sorolls , música de gralles i repics de tambors , de tal
manera que quan es feia de nit i la calma tot ho arrecerava, la Palminora es
convertia en ningú, en un enorme ninot vestit de senyora amb barret de llaços i
colors, però com si fos morta, sense ànima....
Una nit d’aquestes
de Festa Major, quan la Palminora restava inerta dins un magatzem de caixes,
cadires i serpentines, vet aquí que es
va despertar per un sorollet que semblava d’algú que somicava....
Per més que va
intentar desplaçar-se per l’estança, les cames no li responien. Ho va intentar
un cop i un altre, sense parar, però va ser en va. Solament va aconseguir
desplomar-se sobre el terra brut del magatzem , en un trencadís de caixes de begudes i un escampall
de serpentines, gots i plats de paper....
Un cop al terra es
va adonar de qui havia algú sota les seves faldilles. Era la Palminoreta, una
noieta esfilagarsada d’ulls plorosos , que li va dir que plorava perquè tenia por de
sortir de sota de les seves faldilles, que feia tant de temps que hi vivia
allà, que ja no sabia ser ningú ni fer altra cosa que fer bellugar i dansar
la geganta.
La Palminora i la
Palminoreta van guardar sempre el seu secret.
L’any següent per
la Festa Major, les dues eren al mig de la plaça escoltant les gralles i el repic dels tambors : la
Palminora impàvida, impertèrrita, com si res, amb aquella cara de somriure forçat
i immòbil... i la Palminoreta sota les
faldilles de la geganta, fent-la bellugar, dansa que dansa , turururú... turururú...
tururururu ... tururururu
Glòria Vendrell i
Balaguer
Setembre del 2012
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada