Venbariarismes

  Bagà havia estat sempre un poble de pas cap al túnel del Cadí, ho havia estat fins aquest cap de setmana que hi hem passejat i caminat pels seus entorns. Antigament emmurallada, solament en queda algun petit vestigi. La seva església parroquial dedicada a Sant Esteve és una transició entre el romànic i el gòtic, les parets despullades dels afegits del temps, la seva bonica portalada i els arcs de mig punt i ogivals, en donen testimoni. Capital històrica de l'Alt Berguedà, filla de la baronia de Pinós, amb un centre d'interpretació del catarisme… Molta història fins que la crisi del carbó la va fer petita i per dir-ho d'alguna manera menys important. Però la importància rau en qui la mira, en qui la visita, en el bon gust que deixa sorprendre's per una trobada de gegants i per les colles geganteres, però sobretot per una estona creuant l'antic pont medieval sobre el Bastareny per anar al "Parc de la vila de Bagà" i adonar-se com la primavera engalana qui ...

  El  Bastareny  neix a Gisclareny, al parc natural Cadí- Moixeró, en un entorn idílic, ens ho ha semblat avui especialment perquè  és un matí de primavera com feia temps que no se'n veia cap: aigua a dojo, ocells que es deixen sentir sense vergonya, sol agraït... tot ha propiciat que l'encontre fos tan bonic  i suggerent.  El Cadí recull tota l'aigua de la pluja i del desgel, però no se la queda per a ell, la cedeix generosament als sobreeixidors de l'entorn, el bullidor de la llet, el bullidor de sant Esteve, la Font del Violí... La roca calcárea com que és permeable és la que possibilita tot aquest procés, però arriba un moment, com en totes les coses, que la roca s'esgota, s'acaba, i l'aigua necessàriament fa tot el possible per emergir. El Bastareny té una vida molt curta, ja que mor al Llobregat, a Guardiola de Berguedà, malgrat això les seves aigües s'utilitzen per a la indústria i pel gaudi dels que contemplem i escoltem  la seva Dou, la seva p...

Res millor que això, ni cap títol, ni cap treball, ni cap projecte, ni cap viatge, ni cap aventura, ni cap cosa imaginable, res millor que tots vosaltres! Dono gràcies a Déu per haver-nos concedit la gràcia d'obrir-nos a la Vida.   Felicitats Lluís i Maria!   Glòria Vendrell Balaguer 6 abril 2024

A classe d'ètica hem vist la pel·lícula “la Vida és bella" i posteriorment hem fet alguns exercicis  que han conclòs amb una tasca creativa sobre la mateixa temàtica. Calia fer un relat, un poema, un muntatge musical, un còmic, un dibuix, un reportatge fotogràfic, un article d'opinió  etc... el que fos, on cadascun dels alumnes es trobés a gust. Fer de profe no sempre és gratificant, però quan ho és, ho és molt. Aquesta és una molt petita mostra d'un d'aquests espais gratificants, perquè despertar la creativitat tantes vegades adormida o simplement gandula, és un dels reptes que més m'agrada afrontar i molt més encara, quan t'adones que alguns d'ells i d'elles han gaudit en fer-ho. Adonar-se que la vida és bella per se , que malgrat tantes coses dolentes, impera la bellesa, no solament de les grans gestes, sinó també la de la quotidianitat, per a molts és un descobriment i un privilegi envejable. “La vida és meravellosa” ( León Trosky, atrapat en u...

  La mona com a ritual  L’entrega de la mona és un ritus iniciàtic, destinat a marcar el pas del temps en la persona. Normalment és el padrí qui regala la mona als seus fillols tot i que en moltes contrades també és costum de regalar la mona als néts, nebots i fins i tot als fills. Els padrins fan la funció de protectors, de guies de la persona que per la seva curta edat encara està indefensa i desprotegida. Però no només això, sinó que el fet de rebre la mona, o no, és el que explica a l’infant en quin moment de la seva vida està, si ja s’ha fet gran o encara no. Entre els cristians, només reben la mona els infants que encara no han fet la comunió. Una vegada l’infant ha fet la comunió, deixa de rebre la mona.  La simbologia associada als ous  La simbologia més important de la mona de Pasqua és la que suggereix la presència d’ous, de veritat o de xocolata. Menjar ous per Pasqua és una pràctica molt estesa a molts pobles d’Europa, on a més a m...

 

  "Un gran silenci embolcalla la Terra," diu una homilia antiga. El dissabte Sant és una Paraula portentosa que any rere any em toca el moll de l'ós. És la Paraula que necessito, la que asserena dins meu l'anhel constant del descans del cor. Dissabte Sant és el temps de viure abscòndita en Ell, és el temps de la paciència que no tinc, el temps del silenci que plora per fer-se lloc...  "El Rei dorm" diu també l'antiga homilia.... Que s'adormin amb ell totes les urgències, tots els calendaris, totes les preocupacions, totes les coses a fer... Tot Glòria Vendrell Balaguer Dissabte Sant 2024

Ara que ja som al llindar de la Setmana Santa, després de la bonica celebració de Rams, malgrat els mals presagis que auguren alguns pel nostre món, malgrat les guerres, malgrat tants innocents massacrats i malgrat tantes altres incomprensions que m'envolten, confesso que crec en la Vida Eterna, que l'esperança que em mou no és qualsevol cosa i que sé molt bé de qui em refio. Any rere any, les litúrgies de les festes d'aquesta setmana em capbussen en el millor dels misteris, en la certesa que ni cap mort ni cap altre mal passa inadvertit, perquè totes les llàgrimes estan recollides en el clot de la seva mà. Gràcies pel Marc, el nou net, per l'esperada pluja que avui amara el jardí i per la Pasqua que arriba, portentosa com sempre! Glòria Vendrell Balaguer Abril 2024

Cada cop que vas a un lloc, encara que hi hagis anat moltes vegades, sempre hi trobes alguna cosa diferent, especial, nova... Això és el que em passa quan vaig a Portsmouth. El primer de tot és el trosset de família que hi tenim allà, que a vegades passen mesos que no ens veiem, sort de les videotrucades!, però dit això, que és sense cap mena de dubte el més canviant i el més bonic, en els nostres passejos amb ells, no puc passar per alt tants edificis canviants amb llum o sense, tanta espurnes del mar que no havia vist mai, tants petits moments, tants petits detalls, tantes petites estones, tants matins i capvespres diferents, tantes llums distintes, tantes pedretes de la platja desiguals, tantes ullades al cel des de l'avió, tant i tant sempre per descobrir! Penso que el fet de sortir de casa i anar a un altre lloc, segurament ho propicia, però la veritat és que quan hi soc, quan em trobo embadalida en la tasca de perseguir la bellesa minúscula de les coses, m'ado...

La veritat és que aquest any he llegit molts bons llibres, però aquest m'ha sorprès molt, és molt recomanable: per a creients perquè aporta arguments científics raonables ben sòlids, i això és fascinant, per a agnòstics perquè els convida a seguir buscant la veritat, i això és irrenunciable, i per a ateus perquè anima a replantejar les coses, i això és molt convenient. Deixant de banda la segona part, de la qual salvo l'apartat de filosofia, quan relaciona l'existència de Déu amb les matemàtiques (fa pensar molt), és especialment interessantíssima tota la primera part, on es reflexiona a partir de l'univers i la cosmologia! En definitiva, Dios existe o no existe: la respuesta a la pregunta acerca de Dios existe independientemente de  nosotros; y es binaria. Es sí o es no. Hoyle:  en efecto, el Big Bang es, en realidad, un despliegue sumamente organizado en varias fases. No tiene nada de  una explosión fortuita, desordenada o aleatoria. Corresponde a un proceso muy cuida...

  "Les portes de l'aurora i del crepuscle, s'omplen de goig" salm 64 Aquesta és la imatge de l'últim crepuscle de l'any 2023. Gràcies al "súper macro" de la càmera del mòbil, els rajos vespertins s'han convertit en centenars de cercles de llum de tots els colors possibles que té la gamma del sol, i tots ells entaforats entre un dels xiprers del jardí d'Ordal, mentre la mama-iaia-besàvia dormita somiant ves a saber què!, mentre el papa-avi-besavi medita i resa, conscient que li ha estat regalat un altre any, mentre a la cuina fumeja el tiberi d'avui i de demà, mentre el David i el Lluc juguen amb la terra , mentre la casa es prepara per rebre tots els que encara han de venir, mentre el gos respira amb dificultat perquè ja és molt vellet... Captar una mil·lèsima dels seus matisos, m'emociona, em fa pensar que s'assembla una mica a la seva llum, a la llum de Qui estimo més que res, a la llum que s'ha fet carn  entre nosaltres aqu...

La creativitat és una eina per afrontar tota mena de reptes. Totes les persones som creatives per naturalesa i és un dels dons més grans que tenim. El repte passa per comprendre que es pot estimular i que es pot fer créixer. En la complicada tasca de fer de professora d’ètica en un moment en què els valors, la intel.ligència espiritual, la reflexió i l’argumentació no estan gens ni mica de moda i tenint en compte que la nova LOMLOE ha posat molts pals a les rodes, és especialment significatiu i gratificant veure com alumnes de quart ESO gaudeixen d’un parell de sessions dedicades a parlar de la creativitat i a estimular-la.  A partir d’elements de tot tipus, agafats a sorteig ( una cadira, dos escuradents, una màquina d’escriure vella, un tronc, papers de diari, una granota disecada i i molts altres) han hagut d'inventar objectes imaginaris amb alguna utilitat. Ha sorgit un artilugi per donar de menjar, una manera artística de pintar quadres, aparells de locomoció divertits...

Vaig anar a Mura diverses vegades, entre els anys 1973 i 1974, amb el grup de muntanyeres de l’escola. Anàvem a la casa familiar de la Montserrat Roca, que era llavors la cap de l’escola. Van ser unes estades entranyables, on em vaig acabar d’enamorar de la natura. Va ser fàcil fer-ho quan el poble, que encara no era turístic, estava abocat a l’aigua transparent que saltava fresca pel llit de pedra de la riera, quan ens podíem aplegar en una casa particular sense necessitat de “permisos i inspeccions” amb el bon joc educatiu que donava això!, quan els camins i caminois que portaven fins al Montcau eren bocins de noies enjogassades que eren felices pel sol fet d’estar juntes, quan les fonts menudes ens feien companyia a les anades i vingudes, des de les dues vessants de la muntanya… realment era molt fàcil, goso dir que quasi irremeiable. Hi vaig tornar el 1996 amb tota la família quan ja érem molts, a l’alberg que encara hi ha al costat de la bonica església romànica de sant Martí, hi ...

Fem experiència de silenci com a eina religiosa, ho faig amb un sol alumne de 4 d’ESO que és de la SIEI. L’Alejandro, malgrat les seves mancances intel·lectuals, ha entès molt bé de què es tracta. Observa, calla i va anotant el que veu i les sensacions que nota. Li he demanat que no tingui cap pretensió que no sigui la de sentir-se a gust en el silenci. L’observo de lluny i m ‘embadaleix veure’l immers en la seva tasca d’observació. Ho fa molt millor que molts altres alumnes que he tingut i que no eren de la SIEI. Em ve al cap allò de Jesús “Has ocultat aquest misteri als savis i el reveles als petits”. Per part meva, jo que mai havia entrat en aquest tros de pati mig ocult, aparentment brut i deixat, m’alegro de trobar-hi petits tresors, que són invisibles als ulls i a la ment, si no es fa el silenci necessari i paradoxalment en un espai de temps suposadament innecessari.   “Parla’m Senyor, que el teu servent t’escolta”. I Sam 3 Glòria Vendrell Balaguer novembre 2023