Venbariarismes

Sé que no ho puc resoldre ni deslliurar-te ni trencar les teves cadenes que no tinc mitjans, i que els arguments no basten sé que la meva veu entre milions no pot arribar-te Però intueixo que algunes coses no són pas miratges que alguns fils invisibles entrellacen i creen fines peces de lli i aquesta tela que ens guareix com un llençol a l’albada voldria que t’acaronés les galtes que t’esguardés el somni que t’aguantés la mirada que et donés la força si et manca que cuidés dels teus en la teva absència que t’obrís cada dia els ulls a l’esperança d’un futur que esdevindrà cert, implacable i probablement diferent del que imaginem  però sé que vindrà imposant-se i impertorbable a la veritat I ho farà més enllà i per sobre de les ideologies  que a uns i altres ens puguin separar perquè al capdavall i al darrere de les reixes les ideologies no són més que fum i teranyines fugisseres Amb un bri d’aquesta tela que ens guareix...

Rabindranath Tagore Cuando nuestros ojos se encontraron a través del seto, pensé que iba a decirle alguna cosa; pero ella se fue. Y la palabra que yo tenía que decirle se mece día y noche, como una barca, sobre la ola de cada hora. Parece que navega en las nubes de otoño, en un ansia sin fin; que florece en flores de anochecer, y busca en la puesta del sol su momento perdido. Chispeaba la palabra, como las luciérnagas, por mi corazón, buscando su sentido en el crepúsculo de la desesperanza; la palabra que yo tenía que decirle. Miguel de Unamuno Desde mi cielo a despedirme llegas fino orvallo que lentamente bañas los robledos que visten las montañas de mi tierra, y los maíces de sus vegas. Compadeciendo mi secura, riegas montes y valles, los de mis entrañas, y con tu bruma el horizonte empañas de mi sino, y así en la fe me anegas Antonio Machado A la desierta plaza conduce un laberinto de callejas. A un lado, el viejo ...

Són suggerents perquè els envolta el llenguatge del misteri, ¿ Qui no ha visitat el claustre d'un monestir o de qualsevol església, i encara que sigui per escasses dècimes de segon, no s'ha sentit transportat a una altra època? A un àmbit diferent? A un espai desconegut? En qualsevol cas, la veritat és que hom s'hi troba a gust contemplant-lo i vorejant-lo. Per una estranya raó un s'hi sent com a la casa que mai hauria de deixar. És com endinsar-se en el que ens és propi, com capbussar-se en l'oceà de la història que viu en les pregoneses. Normalment els claustres i el silenci són una mateixa cosa. No hi ha cartells que el demanin el silenci, ni ningú que renyi com a les biblioteques quan es trenca, però la veritat és que gairebé ningú gosa fer-ho. El silenci respectuós s'imposa. Hi ha quelcom de sagrat en aquesta absència de brogit: és l'eloqüència de l'ànima. I no hi ha claustre sense pou o sense font. Acostuma a ser una font pe...

FRANCESC TORRALBA La Vida secreta de la pregària. Angie Editorial (...) P urgar l'espai interior per poder acollir Déu, per hostatjar la seva Paraula (...) Pregar significa reconèixer de bell antuvi, que hi ha un altre àmbit, una altra esfera, un defora encara que no s'hagi vist mai,que ningú l'ha trepitjat mai. Pregar és obrir-se a la dimensió desconeguda, indagar per terrenys nous, sortir dels itineraris fressats i aixecar la testa més amunt del que és habitual (...) En capbussar-me cap endins m'adono que en l'entranya més íntima de mi mateix, hi ha algú altre, una alteritat estranya al meu ésser que em crida i em convoca. (...) La Paraula de Déu és una novetat radical i hostatjar-la significa estar disposat a rebre dins de la pròpia casa un hoste que pot alterar fins a tal punt la vida de la casa que esdevingui un caos. Causa esglai veure com es commou el petit cosmos que hem construït amb la nostra raó. (... ) La pregària és la respirac...

Sovint parlem del cel com si es tractés d'un lloc, com si després dels paràmetres humans, més enllà de la vida que coneixem, la vida continués seguint les mateixes coordenades d'espai i de temps.  Hi ha qui creu que tot acaba amb la mort i hi ha qui creu i espera que no sigui així, però el que està clar és que en cap cas podem fer-ne cap demostració empírica. Forma part ( en els dos casos ) de l'àmbit de la fe i la creença.  Faig meves les paraules de F.Torralba quan diu que   Ningú no ho sap, ni els més saberuts. Cap planificació racional pot anticipar el final. Respecte a com acabarà i quin desenllaç tindrà el fil narratiu, no en sabem res. Només ens és lícit esperar. Ningú ens pot robar aquesta esperança amb un sil.logisme, amb una fal·làcia. Ningú no ha peregrinat fins al final dels temps per dir-nos quina és la darrera escena i quin és l'acte final de la història Però adonem-nos de que en realitat, fe i creença i ateisme i descreença són les dues ca...

FRANCESC TORRALBA, La vida secreta de la Pregària, Angle Editorial (...) Tendim a amagar-nos a projectar una imatge falsa de nosaltres mateixos i fins i tot a enganyar-nos a nosaltres mateixos. L'engany forma part de la vida quotidiana. El venedor enganya el client fent-li veure que s'ho creu. El professor enganya l'alumne exhibint uns coneixements que no té, però l'alumne enganya el professor mostrant uns continguts que no domina. Enganyar-se a si mateix és grotesc, però és un exercici quotidià. Ens enganyem dient que som feliços, però no ho som, ens enganyem dient que estimem, però no estimem; ens enganyem dient que som estimats, però no som estimats. Ens enganyem pensant que sabem més del que realment sabem i amb aquests enganys creiem que la vida és fa més suportable - " no hi ha engany més perillós" - diu Soren  Kierkegard que enganyar-se a si mateix (...) La pregària és una lluita contra l'engany. Quan l'orant està sol enfron...

Francesc Torralba No és el mateix un dia ple que un dia ocupat. L'ego s'ocupa, perquè així es distreu i a la vegada adquireix rellevància social. La plenitud no rau en l'exhibició, sinó que rau en la donació. La docència, com l'escriptura, és un exercici de donació, de buidament. També es pot però, pervertir i convertir-se en pràctiques d'exhibició egocèntrica. Quan eduquem bé, no solament donem allò que sabem, sinó que ens donem a nosaltres mateixos. Quan escrivim bé, no solament regalem un plec de fulls, sinó que entreguem un tros de la nostra ànima.

La taula us espera les olles estan al punt del bull al pessebre hi espurnegen llumetes l'arbre de fulles verdes és al racó el tió petit riu perquè ningú li ha pogut arrencar la barretina els reis  caminen seguint l'estrella que sempre brilla I jo sola al menjador, mentre observo com el sol galanteja amb nosaltres ara que hi ha un moment de dolça calma em sento afortunada de tenir-te i de poder fer-te un lloc Déu nat a l'establia Déu petit en el cor Glòria Vendrell i Balaguer Nadal 2017

Contenta, agraïda i feliç Hi ha qui té tresors al banc en forma de diners , hi ha qui té tresors en forma de joies valuoses, hi ha qui té tresors en forma de títols i prestigi i també hi ha qui te tresors ocults... Els meus tresors són ells, són els meu capital, les meves joies, el meu títol , la meva saviesa oculta i la meva alegria Cap tresor és comparable Glòria Vendrell i Balaguer Nadal 2017

"Ens ha nascut un noi, l'Emmanuel, Déu amb nosaltres" Ni la neu ni la gebrada ni el fred ni el glaç Ni la nit ni la tenebra ni la mort audaç Ni l'horror ni la guerra ni la submissió ni l'atzucac Ni la pesta ni la llàgrima ni el dolor ni el bivac No han pogut ofegar-vos No han pogut negar-vos No han pogut enderrocar-vos No podran Glòria Vendrell i Balaguer desembre del 2017

Han picat a la porta del castell... -qui hi ha? pregunta la Maria -no hi ha ningú, respon l'Abril El castell és d'elles, les princeses que hi vivien han marxat per fer-los lloc Mentrestant, aliè al castell de les noves princeses petites, el Pau desembolica regals perquè en fa sis i tot és festa. La porta del castell es tanca , s'apaguen els llums i s'encén l'espelma... sona el timbre de la casa... - qui vé? pregunta algú -és un paquet -diu el Pau- no se qui l'ha dut... I quan s'obre la caixa resulta que no és Amazon, resulta que  és el Quim ,que com que no sap fer altra cosa que riure, doncs riu mentre ens mira i riem tots mirant-lo com riu. Han picat a la porta del castell... -qui hi ha? pregunta l'Abril - Ha vingut l'Aina!- contesta la Maria Com que l'Aina no es volia perdre la festa d'aniversari del Pau ni el somriure ample del Quim,  s'ha disfressat d'angelet per poder volar ...

S'ha amagat el Tió a la muntanya, però l'Abril el trobarà encara que s'amagui La iaia li ha dit que ha de buscar un arbre marcat amb dues ralles creuades,  una vermella i una blanca... I l'Abril que s'ho creu perquè té cor de nena, busca l'arbre entre tots els arbres del bosc El gos la segueix de a prop , tot i que a ella no li agrada gaire I quan el troba, no sé qui és més feliç, si ella, si el tió, si l'arbre, o si la iaia

Vas venir amb el nom escollit de temps i temps Vas venir de matinada després d'una trencadissa d'aigües  Va ser un matí de son trencat, d'espera i de germà petit que no se n'adonava Enrojoladeta i vestida de blau vas portar més maduresa , més regals i més calma Eres... Els ullets expectants del germanet que et mirava Els pares que ja ho eren molt El diumenge que va ser més festa que mai El pit jove que s'oferia de nou Els bolquers ara experts El plor petit Els petonets a les galtes El perfum de pell de nadó Les manetes lleugerament amoratades i obertes La tendresa.... Ets... després del rastre de petits dolors, de tot el que has après i viscut de tot el que has estimat i patit... suspès en el temps que tot ho guarda, ets encara tot això... però fet del tot teu en el teu esguard de mare. Glòria, la teva mare   15/11/1981- 15/11/2017

Quina sort tenir-vos, saber que sou aliens a tot el què passa, mirar les vostres carones i saber amb certesa que és possible un altre món. M'agrada ser prop vostre, ser la vostra iaia, explicar-vos contes i cantar cançons... M'agrada quan sona el timbre i us sento pujar per les escales... m'agradarà molt tornar-te a veure, però aquest cop al mig de tots! No té preu veure-us felices i rialleres trafegant amb la cuineta o fent d'infermeres del besavi o pintant cargols de colors... No té preu veure't feliç al costat de l'avi preguntant-li coses de futbol, coleccionant cromos i demanant-me contes inacabables que et pinten els ulls de llum... No té preu veure el teu somriure encara que sigui sense so, prémer les teves cuixetes grassones i besar les teves galtones arrodonides i tendres... No té preu que la petita pantalla em faci arribar la teva veu cridanera i rematadament divertida i adonar-me del teu nasset arremangat i dels teus ulls miro...

No sabia per on passar. Feia dies que volia trobar la manera de sortir del laberint de coses que l'envoltaven i que el tenien oprimit, obcecat, atordit, cec...  Va començar foragitant la serp , però ella va tornar... després va fer el mateix amb els mohais , però aquests sempre tornaven ressorgint de la terra, impertèrrits i ferotges.... no creia que la petita llagosta fos la causant dels seus malsons, però quan  la va fer fora d'un cop de peu per si de cas, com que ella el va mirar amb aquella cara de no haver fet mai cap mal, doncs es va convèncer de que no en tenia cap culpa, però ja estava fet ... va fer trossos els troncs que li barraven el pas i va baixar per les escales de cargol fins al fons de l'espai on vivia, per veure si trobava la sortida... però al capdavall solament hi va trobar un peix empresonat que no ho sabia que ho estava i una gàbia de cel que mai s'havia usat. A vegades  li semblava que ho aconseguia i que era lluny de tot, però tot d...

Després de molts dies sense paraula,   en sorgeixen de nou però porugues i tímides de les profunditats inhòspites... És un clam ? És un prec? És un plor? Són les meves? Són les vostres?... Les deixo sortir a poc a poc... Vull que quan tornin em donin respostes Glòria Vendrell i Balaguer Octubre 2017

En un tres i no res cauran les fulles però abans hauran de ser marronoses grogues o vermelles M’agradaria ser a baix per recollir-les i ser un ocell perquè la caiguda fos lleugera En un tres i no res solament quedarà el tronc de l’arbre S’hauran perdut per sempre les fulles? M’agradaria ser allà dalt per albirar-ho i ser brisa i que no torb, per retornar-les En un tres i no res  Glòria Vendrell i Balaguer Octubre 2017

El valle de Ansó és la vall més occidental de la Jacetania, limita amb el valle navarrès de Roncal, amb el Bearn francès i amb el valle de Hecho. Ansó és un poble típic del pirineu aragonès , però el que paga de debò la pena és la capçalera de la vall, acostar-se fins al bosc de Zuriza , que és una vall dins de la vall que a la vegada es desplega en dues d’altres d’origen glaciar. Des de Zuriza doncs, hom pot caminar on li vingui de gust perquè un cop allà, res té desperdici. Avui nosaltres hem agafat la ruta que va fins el coll “de Estribiella” i “el Achar de Alano” sense cap intenció més que la de gaudir d’un nou dia de paisatges preciosos , de caminar uns quants kilòmetres per fer gana i d’acomiadar-nos de l’últim dia a les muntanyes. ; De manera que tot i que no hem arribat a cap de les fites tradicionalment establertes en el mapa , sí que hem fet un mos prop del pas de Tachera i hem sigut prou feliços als peus del “Achar”... una preciositat feréstega i solitària c...

A Roncesvalles s'hi creuen tres històries: "La Chanson de Roldan", els pelegrins de Santiago de Compostela i el rei Sancho famós per la batalla de "Navas de Tolosa"(1612) i per la seva alçada, ja que els seus ossos conservats dins la tomba del claustre ens donen una mida de 2,20m.  La Chanson de Roldan és un poema èpic escrit a finals del s. XI. Es tracta del "cantar de gesta" més antic escrit a Europa en llengua romanç. Narra la venjança dels vascons a Carlemagne quan aquest  havia destruït Pamplona el 778. En la batalla va morir el cavaller Roldan; Per això el cantar porta el seu nom.  Representació de la "Chanson de Roldán" L'Església de sant Maria ( real col·legiata de Roncesvalles) la va fer construir Sancho VII (s.XII-XIII) acabant sent un dels millors exemples del gòtic navarrès. L'escultura també gòtica de la "Virgen de Roncesvalles", presideix l'altar i la nau central. Com gairebé s...