Venbariarismes

No em fa por la mort. Em fa por no saber viure de debò No em fan por els fantasmes, sinó els que no ho semblen però sí que ho són No em fan por els zombies. El que em fa por és quan veig l'ànsia per devorar-nos els uns als altres No em  fan por els vampirs. Em fa por dependre tant d'algú que li xucli el que és seu No em fan por els esquelets. Em fan por les nenes que ho semblen. No em fa por la sang pintada. Em fa por la sang vessada , sobretot quan és innocent Tot i que es vesteix  de festa ingènua, al darrere hi ha una visió negra i obscura  de l'existència que ni m'agrada ni comparteixo. Més enllà de castanyes i panellets que són ben bons,reivindico la festa cristiana,  que no és la festa dels morts, sinó la festa de l'esperança,  perquè crec que el cel no és un lloc sinó  la millor de les benaurances, perquè crec que els meus són vius i no pas morts, És molt el que no conec, però és més el dolor de qui no espera Si t...

Al despertar me di cuenta de que estábamos todos a una según la promesa De tiempo y tiempo en los avatares y en las tormentas a veces no te veíamos pero allí estabas Los murmullos se repetían al unísono a veces como clamores pero a pesar de nuestra sordera te hiciste un lugar Habías escrito nuestro nombre a fuego en las coyundas secretas en la calma y en el viento Y cuando no imaginábamos surgiste y renovaste y la noche nos devolvió la promesa Glòria Vendrell i Balaguer

Ha plorat  quan s'ha aixecat el castell, quan ha arribat l'enxaneta, quan ha vist les cares d'emoció, quan ha percebut  la força... Però plora també per la injustícia, quan escolta notícies que diuen que  moren innocents, que les dones són cosificades i maltractades, que els nens pateixen soledat i violència... Plora quan s'enamora  del que veu : la muntanya sobretot, però també el mar i el cel i qualsevol bri de natura viva Plora quan veu vellets sols i abandonats amb la mirada perduda Plora quan llegeix un poema preciós o un text líric Plora quan resa i quan pensa en els seus que tant estima Plora quan la sort i la dissort del món li toca l'ànima Plora quan té mal i quan riu a riallades, quan està trista i quan és feliç Pot plorar per por o per entusiasme, per un nus al coll  o per alegria desbordada Pot plorar a la vista d'una fulla caiguda al terra, a l'acabar una feina ben feta, al so d'una  música suggerent...

Val la pena : un recinte arqueològic guarnit amb empremtes romàniques, visigòtiques, romanes i iberes, situat  entre dues rieres i a tocar del parc Vallparadís. Recentment ordenat i arreglat per a poder fer-ne una bona i suggerent presentació a qui hi arriba. Les esglésies de sant Pere, sant Miquel i santa Maria han restat sempre a la vista de tothom, però l'anàlisi exhaustiu i acurat del terreny ha tret a la llum els secrets que havien estat ocults durant molts anys. Parlem del període comprès entre el el s.IV-V  i l'any711 de la nostra era. El s.IV-V es va construir una primera basílica  de planta rectangular i d'una sola nau,  que va ser la que un segle després va servir de base per a la nova catedral. El bisbat de Barcino es va segregar i es va fundar el d'Ègara , Ireneu va ser el primer bisbe i el territori que abastava la diòcesi, anava des del Penedès fins el Montseny. Sabem fins i tot que l'any 615 s'hi va celebrar un concili. El 711 v...

Encara que la nit hagi estat molt llarga, encara que el dia anterior hagi sigut complicat i feixuc de portar, encara que faltin hores de son, independentment de trobar-se bé o malament, de que acompanyi la fortuna o la dissort, sempre trobo deliciós el sol. Especialment de bon matí, i veure com foragita les ombres, com treu cap a poc a poc, com imposa la seva llum sense ferir la fosca, i com encomana la il·lusió.  Si el dia és nuvolat i la pluja ha guanyat la partida, el sol pensament de saber que ell està a l’aguait , pendent de poder deixar-se veure, encomana com qui no vol, el millor. Penso aquestes coses molts matins, des del tren que em duu del Baix Llobregat a l’Anoia, en un trajecte preciós, de tren, de riu, de vinya, de ciutat i poble, de Montserrat i de muntanyes. Tinc la sensació que fins i tot els dies que dormo , absent del paisatge, que el sol m’observa i que frisós espera que em desperti per saludar-lo. Glòria Vendrell i Balaguer  ...

Una, dues, tres.... Una, dues, tres... Una, dues, tres...  No se’n sortia, per més que ho intentava no aconseguia perdre la por al salt. Allà dalt tot semblava més complicat que quan ho mirava des del terra. Li havien dit que era una experiència impressionant, vertiginosa, increïble... tenia ganes de tastar-ho, però els límits del seu jo eren massa importants. Les ganes la movien però la por la tenia lligada de mans i peus. La primera vegada de totes, després del terror inexplicable que havia sentit amb el vertigen ficat en els budells, va pensar que era una bogeria i que no ho tornaria a intentar mai més, però no era de mena conformista i el desig de volar era tant gran, tan suggerent i tan fort, que no era gens fàcil ni amagar-lo ni oblidar-lo, per més que ho va intentar. És per això que no va ser una sola vegada la que va pujar dalt d’aquell aparell volador amb un paracaigudes lligat al cos, sinó moltes, i totes elles van quedar en un no res. La sensació n...

Ja en feu vint-i-sis i encara que sigui un tòpic, sembla que va ser ahir. Sembla que va ser ahir quan vau arribar petits i tendres i amb tot per fer. Sembla que va ser ahir quan la casa es va capgirar per acollir-vos. Sembla que va ser ahir quan ens faltaven mans i hores per a vosaltres i per als vostres germans. Sembla que va ser ahir quan malgrat el cansament i la son, era una delícia contemplar-vos Sembla que va ser ahir que encara hi cabíeu en un sol bressol Sembla que va ser ahir i m'ho semblarà sempre, per més anys que passin. Hi ha coses que queden inserides en el temps, i és que en aquest temps meu , vostre i nostre, hem après a fer de pares. Contents i agraïts de ser-ho no em queda altra cosa que estimar-vos. Glòria Vendrell i Balaguer 8 setembre del 2016

  No hi ha possibilitat de vida humana fora del cos. Per més que canviï sempre forma part del propi jo. Vivim en ell, ens movem en ell i ens comuniquem a través d'ell. En definitiva, som en ell i no podem ser-ne fora. No tenim un cos. Som un cos. Edith Stein : l'home es pot proposar objectius després d'una reflexió merament espiritual, però no pot assolir-los sense la col·laboració del cos. Viure sàviament és viure reconciliat amb el propi cos (...) Tenir cura del propi cos és tenir-hi una relació sàvia, però obsessionar-s'hi i viure pendent del propi cos és una forma de vassallatge. Cal que siguem senyors i no servents del nostre cos. En el fons de l'ésser humà hi brolla un desig, una voluntat de viure, un alè de vida que s'articula en el seu cos, però que el transcendeix. Ve de dins i va cap a fora . Hi ha plaers que encara que tenen la font en els sentits, ultrapassen el pla de la sensualitat i toquen el nucli més íntim del nostre ésser, l'in...

Quan parlem del concepte "persona" " personal" , pensem en el que som essencialment, en el que és nostre i de ningú més, en el que ens pertany individualment. Però no deixa de ser curiós que en l'origen el terme en si ,difereix bastant del significat que li donem. "Persona" prové de la paraula grega "prosopon" (  πρόσωπον ) que literalment vol dir  "davant de la cara". Prosopons eren les màscares que sempre utilitzaven els actors en les obres de teatre del grec clàssic. Més endavant van acabar designant a qui les duia, i d'aquí fins els nostres dies, en que "el prosopon" ha esdevingut   "el personatge" i "persona"  qui l'interpreta Persona és un concepte filosòfic que tothom entén encara que sigui un ruc en filosofia i el "Personalisme" és un corrent filosòfic que s'oposa a l'Instrumentalisme, en tant que no som un recurs humà, tal com pretén l'Utilitarisme, el C...