Què és ser persona?

Quan parlem del concepte "persona" " personal" , pensem en el que som essencialment, en el que és nostre i de ningú més, en el que ens pertany individualment. Però no deixa de ser curiós que en l'origen el terme en si ,difereix bastant del significat que li donem.

"Persona" prové de la paraula grega "prosopon" (  πρόσωπον ) que literalment vol dir  "davant de la cara". Prosopons eren les màscares que sempre utilitzaven els actors en les obres de teatre del grec clàssic. Més endavant van acabar designant a qui les duia, i d'aquí fins els nostres dies, en que "el prosopon" ha esdevingut   "el personatge" i "persona"  qui l'interpreta

Persona és un concepte filosòfic que tothom entén encara que sigui un ruc en filosofia i el "Personalisme" és un corrent filosòfic que s'oposa a l'Instrumentalisme, en tant que no som un recurs humà, tal com pretén l'Utilitarisme, el Capitalisme i tot tipus de totalitarismes.

Però dit tot això, si del que es tracta és de saber qui som en profunditat, trobo que ens ajuda força el concepte "persona" en el seu sentit original, perquè al capdavall tots portem màscares per representar qui no som o per amagar el que no volem mostrar i assumim personatges imposats , volent o sense. Dir que això no és veritat és una autèntica  fal·làcia. Siguem honestos i admetem que no som tant autèntics com voldríem, ni tan originals, ni tan purs com hauríem de ser, si és que això és possible, perquè potser no ho és de possible... Potser no existeix un jo diferent del que coneixem,  potser solament és una projecció, un idealisme, una quimera... El jo real és el que tenim i la realitat és complexa.

Però per a mi la qüestió fonamental és adonar-se i reconèixer humilment que aquesta és la veritat de la nostra condició. Qui som de veritat de veritat, quan creixem i ens movem entre centenars i milers de condicionants i variabilitats...és difícil saber-ho (insisteixo, si és que es pot),  Voler esbrinar-ho, intentar treure les màscares i desempallegar-nos del que no som és el gran repte i la grandesa que tenim. Però tinc la impressió de que les màscares es succeeixen una rere l'altra sense descans.

Serà que som això? serà que ser persona és anar assumint personatges al llarg de la vida fins que trobes el que t'encaixa? fins que encertes amb  la màscara a la mida de tu?... No sé respondre, però si sé que no podem defallir en aquesta lluita descarnada per ser, encara que no sapiguem massa qui, perquè mentre estiguem en aquesta tasca, doncs que  cap totalitarisme ni cap pensament únic ni res políticament correcte, hi te res a fer per més que vulgui, amb màscares o sense.

I per últim, des del meu jo creient, no tinc més remei que afirmar, que al capdavall de tot, el més important no és saber qui som,  filosòfica o psicològicament, sinó saber com i quant en som d'estimats i d'importants als ulls de Déu. A ell no li importen les màscares.

Glòria Vendrell i Balaguer

agost del 2016

Veure text relacionat: 'Cares i carotes'