Venbariarismes

Encara que la nit hagi estat molt llarga, encara que el dia anterior hagi sigut complicat i feixuc de portar, encara que faltin hores de son, independentment de trobar-se bé o malament, de que acompanyi la fortuna o la dissort, sempre trobo deliciós el sol. Especialment de bon matí, i veure com foragita les ombres, com treu cap a poc a poc, com imposa la seva llum sense ferir la fosca, i com encomana la il·lusió.  Si el dia és nuvolat i la pluja ha guanyat la partida, el sol pensament de saber que ell està a l’aguait , pendent de poder deixar-se veure, encomana com qui no vol, el millor. Penso aquestes coses molts matins, des del tren que em duu del Baix Llobregat a l’Anoia, en un trajecte preciós, de tren, de riu, de vinya, de ciutat i poble, de Montserrat i de muntanyes. Tinc la sensació que fins i tot els dies que dormo , absent del paisatge, que el sol m’observa i que frisós espera que em desperti per saludar-lo. Glòria Vendrell i Balaguer  ...

Una, dues, tres.... Una, dues, tres... Una, dues, tres...  No se’n sortia, per més que ho intentava no aconseguia perdre la por al salt. Allà dalt tot semblava més complicat que quan ho mirava des del terra. Li havien dit que era una experiència impressionant, vertiginosa, increïble... tenia ganes de tastar-ho, però els límits del seu jo eren massa importants. Les ganes la movien però la por la tenia lligada de mans i peus. La primera vegada de totes, després del terror inexplicable que havia sentit amb el vertigen ficat en els budells, va pensar que era una bogeria i que no ho tornaria a intentar mai més, però no era de mena conformista i el desig de volar era tant gran, tan suggerent i tan fort, que no era gens fàcil ni amagar-lo ni oblidar-lo, per més que ho va intentar. És per això que no va ser una sola vegada la que va pujar dalt d’aquell aparell volador amb un paracaigudes lligat al cos, sinó moltes, i totes elles van quedar en un no res. La sensació n...

Ja en feu vint-i-sis i encara que sigui un tòpic, sembla que va ser ahir. Sembla que va ser ahir quan vau arribar petits i tendres i amb tot per fer. Sembla que va ser ahir quan la casa es va capgirar per acollir-vos. Sembla que va ser ahir quan ens faltaven mans i hores per a vosaltres i per als vostres germans. Sembla que va ser ahir quan malgrat el cansament i la son, era una delícia contemplar-vos Sembla que va ser ahir que encara hi cabíeu en un sol bressol Sembla que va ser ahir i m'ho semblarà sempre, per més anys que passin. Hi ha coses que queden inserides en el temps, i és que en aquest temps meu , vostre i nostre, hem après a fer de pares. Contents i agraïts de ser-ho no em queda altra cosa que estimar-vos. Glòria Vendrell i Balaguer 8 setembre del 2016

  No hi ha possibilitat de vida humana fora del cos. Per més que canviï sempre forma part del propi jo. Vivim en ell, ens movem en ell i ens comuniquem a través d'ell. En definitiva, som en ell i no podem ser-ne fora. No tenim un cos. Som un cos. Edith Stein : l'home es pot proposar objectius després d'una reflexió merament espiritual, però no pot assolir-los sense la col·laboració del cos. Viure sàviament és viure reconciliat amb el propi cos (...) Tenir cura del propi cos és tenir-hi una relació sàvia, però obsessionar-s'hi i viure pendent del propi cos és una forma de vassallatge. Cal que siguem senyors i no servents del nostre cos. En el fons de l'ésser humà hi brolla un desig, una voluntat de viure, un alè de vida que s'articula en el seu cos, però que el transcendeix. Ve de dins i va cap a fora . Hi ha plaers que encara que tenen la font en els sentits, ultrapassen el pla de la sensualitat i toquen el nucli més íntim del nostre ésser, l'in...

Quan parlem del concepte "persona" " personal" , pensem en el que som essencialment, en el que és nostre i de ningú més, en el que ens pertany individualment. Però no deixa de ser curiós que en l'origen el terme en si ,difereix bastant del significat que li donem. "Persona" prové de la paraula grega "prosopon" (  πρόσωπον ) que literalment vol dir  "davant de la cara". Prosopons eren les màscares que sempre utilitzaven els actors en les obres de teatre del grec clàssic. Més endavant van acabar designant a qui les duia, i d'aquí fins els nostres dies, en que "el prosopon" ha esdevingut   "el personatge" i "persona"  qui l'interpreta Persona és un concepte filosòfic que tothom entén encara que sigui un ruc en filosofia i el "Personalisme" és un corrent filosòfic que s'oposa a l'Instrumentalisme, en tant que no som un recurs humà, tal com pretén l'Utilitarisme, el C...

No hi ha res com veure un fill feliç, és impagable. No sé si és cosa de mares o de què, però és ben bé així. No sé que us depararà la vida, però demano Déu que sigui secret o evident company vostre No sé on sereu ni què fareu, però en qualsevol cas, encara que lluny,  sempre prop de mi Tot i que ja no cal guarir-vos com abans, hi ha lligams indestructibles que no marxen És que la porta de la Vida sempre està de bat a bat, des de que es va obrir No hi ha res com veure't feliç Glòria Vendrell i Balaguer agost del 2016

L'objectiu era arribar a Cracòvia a les Jornades Mundials de la Joventut amb el Papa Francesc, de manera que el país i  la ciutat de sant Joan Pau II ( iniciador d'aquestes jornades ), ens ha brindat una magnífica experiència turística , però sobretot espiritual. Igual que a la resta de Polònia i a la veïna Txèquia, els joves pelegrins ho omplen tot a vessar. Cracòvia és la festa dels sentits i de la fe i un espectacle poder ser.hi ,veure-ho i gaudir-ho. Hem contemplat el riu Vístula (Wisla)  des de diferents indrets, hem visitat el centre històric i el barri jueu , hem entrat a la sinagoga i hem cantat en hebreu " Shemà Israel", recordant tots els jueus massacrats als camps propers d'Auschwitz i Birkenau  que vam visitar fa dos dies,( pell de gallina). Ha estat una llàstima no tenir temps per visitar  la fàbrica d'Oskar Schindler , hagués estat també molt bé! Una altra visita programada i gairebé obligada pel seu renom, han estat les mines ...