8 de juliol del 1980- 8 de juliol del 2010 : 30 anys
![](https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhSQhXRYclfOESUXrhyphenhyphenBUXnKAAgvE1vuWX13ho6Z9yOnFTE-eyLSHEr3LcQtwdgGA5uKIuo_e8oBzI7qkSijXLwC3DnG_b1UxY9qsT0DzqT1Sqv-ViJl_NMD1m3VU8r9aKdSTUM4W-tyunk/s400/ismael+i+mama+-+C%C3%B2pia.jpg)
Després d’un diumenge de festa, per la boda d’uns cosins, una trencada alta d’aigües , ens va posar a tots en òrbita,... tot van ser nervis i expectació. Eres el primer per a tot i per a tots.
Vas irrompre i tot ho vas canviar. Llavors no ho entenia. Ho vivia solament i ho vivia com podia, perquè no en sabia més.
Et mirava tan petit i tan depenent, que tenia por de no estar a l’alçada i de no fer de mare prou bé. Vam passar nits junts : tu plorant i volent explicar-te, i jo plorant també, per no saber què em deies i per no poder consolar-te.
Vas plorar des que vas començar a viure, sense parar, com si estiguessis incòmode o enfadat amb el món que tenies per estança, però a poc a poc vas anar trobant el teu lloc, i jo també.
Vam aprendre tu i jo, que hi ha coses que simplement s’han de passar. Vam aprendre que sovint ,l’ única cosa que ens salva , de tantes angúnies estranyes, és l’abraçada silent, encara que sigui de nit i dormida. Vam aprendre a fer-nos grans i madurs: tu per primera vegada dins el món i jo, per primera vegada amb tu.
Va ser com la porta oberta a un paisatge inabastable.
Va ser com el codi d’accés a un programa que no té caducitat.
Va ser com la clau de volta de l’edifici que encara estem bastint.
Després diuen que els pares eduquen els fills, però a mi em sembla cada cop més, que els fills ens eduquen i ens ensenyen tantes coses als pares!
Et mirava tan petit i tan depenent, que tenia por de no estar a l’alçada i de no fer de mare prou bé. Vam passar nits junts : tu plorant i volent explicar-te, i jo plorant també, per no saber què em deies i per no poder consolar-te.
Vas plorar des que vas començar a viure, sense parar, com si estiguessis incòmode o enfadat amb el món que tenies per estança, però a poc a poc vas anar trobant el teu lloc, i jo també.
Vam aprendre tu i jo, que hi ha coses que simplement s’han de passar. Vam aprendre que sovint ,l’ única cosa que ens salva , de tantes angúnies estranyes, és l’abraçada silent, encara que sigui de nit i dormida. Vam aprendre a fer-nos grans i madurs: tu per primera vegada dins el món i jo, per primera vegada amb tu.
Va ser com la porta oberta a un paisatge inabastable.
Va ser com el codi d’accés a un programa que no té caducitat.
Va ser com la clau de volta de l’edifici que encara estem bastint.
Després diuen que els pares eduquen els fills, però a mi em sembla cada cop més, que els fills ens eduquen i ens ensenyen tantes coses als pares!
Glòria Vendrell i Balaguer
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada