Venbariarismes

Caldas de Reis és una població de Pontevedra que hom es troba en el camí portuguès de sant Jaume. Punt de sortida i d'arribada, tot i que per a nosaltres ha estat punt intermedi (es diu així perquè és el lloc on va néixer Alfons VI  de Castella) , vila termal amb aigua a dojo, jardins neoclàssics, ponts d'origen romà,  esglésies  com les de Santa Maria , San Estevo de Saiar i i Santo André d'origen romànic, ha estat un puntet  bonic en el “Camí”i ens ha ofert més ganes de seguir. En arribar ens esperava l'anyell de pedra, que no estava degollat com el de l'Apocalipsi, però sí marcat amb una creu curiosa i suggerent, la qual m'ha semblat ben significativa per a tot camí, sigui el que sigui.  Ets digne de prendre el llibre  i d’obrir-ne els segells Ap 5,9 Glòria Vendrell Balaguer juliol 2024

  Petites joies del “Camí” "Si passes vora la vinya d’un altre, pots menjar tot el raïm que vulguis fins a saciar-te;  però no t’enduguis res dins el cistell" Dt 23,25

  Diuen que quan els pelegrins de sant Jaume  se saludaven, ho feien així: un deia "Ultreia" que vol dir "continua endavant!", i l'altre contestava "Et suseia", que vol dir "i més enllà".  Quan he vist el caragol que avui he trobat "al Camí", interiorment li he dit "Ultreia!", no ho he dit fort perquè la gent no pensés que era boja parlant amb un petit mol·lusc, però m'ha fet pensar... són aquestes coses que em passen quan camino lluny de ciutats i de cabòries quotidianes. Probablement, ell mai arribi al destí que tants ens hem proposat, però és que potser ell sap quin és el seu destí?… ell camina, quan es cansa, s'atura i reposa dins la closca, quan plou ,aprofita per estirar les banyes i hidratar el seu cos cansat, i camina, camina... Tantes vegades no sabem què fer, què pensar, per on anar, com actuar... el caragol d'avui m'ho ha revelat sense parlar, solament caminant, a pas lent, que no és el meu o el ...

Atalaia sobre la Coruña sentinella sobre l'Atlàntic zelador de vestigis romans guardià de vaixells alcàsser fortalesa Irromps de sobte majestàtic alçat sobre la feréstega costa  Als teus peus la mar i la rosa dels vents  Senyorívol Il·lustre Preciós Glòria Vendrell Balaguer juliol 2024

Finisterre és evocador: el mar ingent, les últimes roques agosarades que planten cara a la fúria de l'aigua,  la llunyania incerta, la gamma de blaus del cel i de l'oceà, els crits de les gavines, algun veler perdut en la immensitat... Fins al s.XV tothom pensava que era la fi del món, que no hi havia res mar enllà. La descoberta de les Amèriques a l'altra banda de l'Atlàntic va canviar tots els esquemes assumits fins al moment.  També n'hi ha molts que pensen que hi ha un punt on tot s'acaba que hi ha un penya-segat insalvable, que no hi ha res més...  però avui, contemplant l'imponent  espectacle que ens ofereix la natura, he sentit molt endins la certesa del més enllà, l'esperança del que no sé però que crec, l'enfilall de vides connectades amb l'escuma marina latent, en una dansa suggerent, captivadora, fascinant... Glòria Vendrell Balaguer juliol 2024  

  Quan vaig a un lloc nou, sovint em passa, tot i que no sempre, que m'agrada saber-ne coses a posteriori. A priori no té el ganxo que té "el després". La història i l'arqueologia són especialment fascinants quan hi has estat, quan has tocat i has vist, quan les històries prenen cos i forma en els sentits. Percebre, olorar, imaginar reconstruir dins la ment, sentir com batega la vida transcorreguda a cavall dels segles... Els llibres són útils i necessaris, les guies turístiques, els reportatges, els estudis... tot ho és, segur!, però fins que tot aquest material no agafa ales, no pot volar ni transcendir, necessita ser complimentat amb el més important: ser-hi. És per això que per a tantes religions i en el meu cas el cristianisme, és importantíssima la geografia, són indispensables les peregrinacions, fer nostre el topos on el logos  s'ha fet carn, saber que el que creiem no és una utopia, sinó que la història té noms i cognoms, que els esdeveniments són concre...

Hi havíem anat fa bastants anys, molts per a ser sincera. Feia temps també que teníem ganes de tornar-hi, però com que han estat un parell d'anys de remodelacions, entre això i el temps de còvid... Però bé, el cas és que finalment hi hem tornat.  Ha estat preciós recordar la masia, el seu porxo, els arcs folrats d'enfiladisses, la paret rocallosa, les escales llegendàries del comte Arnau, la petita ermita, la vista de Gombrèn, el pla de dalt amb l'església romànica de sant Pere, el "Mal pas", la font i el refugi de les Planelles,  el camí de l'avenc de sant Ou i sobretot la vista del Pedraforca, que fins i tot entre núvols tèrbols, produeix una sensació difícil d'explicar. Després de la llarga sequera , ha estat quasi un prodigi gaudir de tanta aigua, de les argelagues en plena esplendor,  de l'exquisidesa dels narcisos, de tanta exuberància de flors i de fullatge, de tanta ufanor… quasi prodigiosa també la visita de la guineu, que sense por s'ha a...

  El santuari del Paller està situat a 2 km de Bagà, a l'alt Berguedà, en un paratge de muntanya mitjana de roques i garrics, amb una plana al davant, on hi ha la font dels Banyadors, que és la que ha donat origen al torrent. És un edifici històric del s.XVIII, tot i que el lloc originari és la masia del Paller de Dalt, on encara hi ha restes de l'església esmentada l'any 1200, que depenia del monestir de Bagà. Però al marge de tota aquesta informació, n'hi ha una altra de més subtil i més significativa: al matí hi havia un eloqüent silenci, hi havia restes de gèlida rosada, hi havia flors acolorides tenyides de sol, hi havia una dent de lleó tot just escapçada pel vent, hi havia ocells de tota mena que parlaven amb les branques dels faigs i els plataners... I al capvespre hi havia una petita imatge de Maria, hi havia una llum ataronjada, que convidava al recolliment , hi havia unes brases a punt i hi havia la calma. Mentre un  silenci  tranquil embolcallava l’univers i...

  Bagà havia estat sempre un poble de pas cap al túnel del Cadí, ho havia estat fins aquest cap de setmana que hi hem passejat i caminat pels seus entorns. Antigament emmurallada, solament en queda algun petit vestigi. La seva església parroquial dedicada a Sant Esteve és una transició entre el romànic i el gòtic, les parets despullades dels afegits del temps, la seva bonica portalada i els arcs de mig punt i ogivals, en donen testimoni. Capital històrica de l'Alt Berguedà, filla de la baronia de Pinós, amb un centre d'interpretació del catarisme… Molta història fins que la crisi del carbó la va fer petita i per dir-ho d'alguna manera menys important. Però la importància rau en qui la mira, en qui la visita, en el bon gust que deixa sorprendre's per una trobada de gegants i per les colles geganteres, però sobretot per una estona creuant l'antic pont medieval sobre el Bastareny per anar al "Parc de la vila de Bagà" i adonar-se com la primavera engalana qui ...

  El  Bastareny  neix a Gisclareny, al parc natural Cadí- Moixeró, en un entorn idílic, ens ho ha semblat avui especialment perquè  és un matí de primavera com feia temps que no se'n veia cap: aigua a dojo, ocells que es deixen sentir sense vergonya, sol agraït... tot ha propiciat que l'encontre fos tan bonic  i suggerent.  El Cadí recull tota l'aigua de la pluja i del desgel, però no se la queda per a ell, la cedeix generosament als sobreeixidors de l'entorn, el bullidor de la llet, el bullidor de sant Esteve, la Font del Violí... La roca calcárea com que és permeable és la que possibilita tot aquest procés, però arriba un moment, com en totes les coses, que la roca s'esgota, s'acaba, i l'aigua necessàriament fa tot el possible per emergir. El Bastareny té una vida molt curta, ja que mor al Llobregat, a Guardiola de Berguedà, malgrat això les seves aigües s'utilitzen per a la indústria i pel gaudi dels que contemplem i escoltem  la seva Dou, la seva p...

Res millor que això, ni cap títol, ni cap treball, ni cap projecte, ni cap viatge, ni cap aventura, ni cap cosa imaginable, res millor que tots vosaltres! Dono gràcies a Déu per haver-nos concedit la gràcia d'obrir-nos a la Vida.   Felicitats Lluís i Maria!   Glòria Vendrell Balaguer 6 abril 2024

A classe d'ètica hem vist la pel·lícula “la Vida és bella" i posteriorment hem fet alguns exercicis  que han conclòs amb una tasca creativa sobre la mateixa temàtica. Calia fer un relat, un poema, un muntatge musical, un còmic, un dibuix, un reportatge fotogràfic, un article d'opinió  etc... el que fos, on cadascun dels alumnes es trobés a gust. Fer de profe no sempre és gratificant, però quan ho és, ho és molt. Aquesta és una molt petita mostra d'un d'aquests espais gratificants, perquè despertar la creativitat tantes vegades adormida o simplement gandula, és un dels reptes que més m'agrada afrontar i molt més encara, quan t'adones que alguns d'ells i d'elles han gaudit en fer-ho. Adonar-se que la vida és bella per se , que malgrat tantes coses dolentes, impera la bellesa, no solament de les grans gestes, sinó també la de la quotidianitat, per a molts és un descobriment i un privilegi envejable. “La vida és meravellosa” ( León Trosky, atrapat en u...

  La mona com a ritual  L’entrega de la mona és un ritus iniciàtic, destinat a marcar el pas del temps en la persona. Normalment és el padrí qui regala la mona als seus fillols tot i que en moltes contrades també és costum de regalar la mona als néts, nebots i fins i tot als fills. Els padrins fan la funció de protectors, de guies de la persona que per la seva curta edat encara està indefensa i desprotegida. Però no només això, sinó que el fet de rebre la mona, o no, és el que explica a l’infant en quin moment de la seva vida està, si ja s’ha fet gran o encara no. Entre els cristians, només reben la mona els infants que encara no han fet la comunió. Una vegada l’infant ha fet la comunió, deixa de rebre la mona.  La simbologia associada als ous  La simbologia més important de la mona de Pasqua és la que suggereix la presència d’ous, de veritat o de xocolata. Menjar ous per Pasqua és una pràctica molt estesa a molts pobles d’Europa, on a més a m...