Venbariarismes

Quan el dia s’ha reclòs a la cambra oculta entre el mar i la muntanya ha vingut un vent de llevant que encara portava colors de l’alba s’ha desconcertat la mirada que no sabia on bufava però a poc a poc, acostumada a mirar no amb els ulls sinó amb l’ànima ha vist que no era un miratge i que allà també hi estava   Glòria Vendrell i Balaguer     febrer del 2014           

    R. Tagore     Si no hablas, llenaré mi corazón de tu silencio          y lo tendré conmigo     y esperaré quieto como la noche en su desvelo estrellado,     hundida pacientemente mi cabeza.     Vendrá sin duda la mañana,      se desvanecerá la sombra      y tu voz se derramará por todo el cielo,     en arroyos de oro

No li diguis, no la vigilis, no la controlis, no l'alliçonis, no la miris, no la manis... Encara que hi siguis, encara que ho creguis, encara que et sobreestimis, encara que ho vulguis... Perquè és lliure, perquè t'equivoques, perquè no la coneixes, perquè no confies, perquè no l'escoltes... Probablement serà difícil, però ella trobarà la manera. No podràs trencar-la per dins. No. Glòria Vendrell i Balaguer gener del 2014

trovador.ning.com del llibre " Con cartones por la calle " d' Enrique Richard (...) Y te planteas aquello de lo " urgente y lo importante". Y tú no puedes cubrir lo urgente si el otro no quiere, porque de lo que está necesitado es de lo importante. Lo importante no pasa por tener un techo. Necesita ante todo, respeto, reconocimiento de su dignidad y que su soledad sea escuchada (...) MORIR EN LA CALLE La soledad se le llevó la vida Nadie lo reclamó y se perdió en la calle. Su vida se escapó sin advertirlo nadie, sin echarle de menos nadie, sin estrecharle la mano nadie, sin cerrarle los ojos nadie... Alguien de entre los muchos que pasaron, se acercó con miedo y avisó : -quizás está muerto... -¿quien es? -no sé: Alguien-nadie que cayó en la acera... alguien -nadie que durmió en el banco... alguien-nadie que aprovechó el cajero alguien-nadie que vivió sin nadie... alguien-nadie que quedo sin nadie... A ENRIQUE SEVI...

Del llibre " Con Cartones por la calle "  d' Enrique Richard ... Pero lo que pasa es que cuando paseo por las calles y me fijo, me encuentro con que áquel que está en el banco con bolsas, sucio, sin nada que hacer, es Amir y yo le conozco y él me conoce a mi. Y aunque vive y se mueve en la calle, es una persona que tiene una historia, una vida, una esperanza... Pero resulta que porqué no tiene papeles, me dicen que no tiene derecho a existir. ¡Y lo llamamos ilegal! ¡como si alguna persona pudiese tener ese atributo por el hecho de nacer ! No sé si mi acercamiento, si mi reclamar derechos para Amir, si el exigir darle asistencia social y seguimiento como al resto de los mortales, estará provocando el efecto llamada. No lo sé, a lo peor sí, ¿ pero que hago? ¿ qué hacemos con Amir? (...) y cuando los políticos han exprimido hasta la saciedad el efecto llamada, echan mano a recortar sus derechos. La mejor manera de no reconocer derechos es no considerarlos personas, ...

Portava molt de temps repartint caixes de regals de porta en porta. Cada matí quan es llevava frisava per veure les carones dels petits quan obrien els seus presents... era un plaer indescriptible!... solament per això pagava la pena totes les hores que hi dedicava per buscar el regal adequat, per encertar amb l’embolcall més bonic, per a fer targetes dedicades amb el nom de cadascun dels nens i nenes i per endevinar el moment precís en que ells eren a casa per tal de trobar-los com si res. Molta gent li deia que “ què en treia de tanta feina per a res!”, però ella no hi parava orelles perquè era feliç amb el que feia . De manera que dia rere dia havia anat creixent el nombre de caixes de regals i el nombre de carones d’alegria. Però alguna cosa poc clara ho havia enterbolit tot i aquell matí, amb el fred punyent a la cara, per primer cop va tenir peresa de sortir de casa a repartir regals, tot i que no era desgana de petits ni tan sols desgana de treball ... ...

Acostumats com estem als grans esdeveniments universals o particulars, ens passa que no prestem gaire atenció als petits detalls i a les coses menudes que aplegades fan possible que l’esdeveniment ho sigui. Solament les coneix qui les prepara. Als ulls de qui no hi ha participat acostumen a passar inadvertides i és curiós perquè en realitat són del tot imprescindibles ! Això passa en les festes però també passa en totes les altres coses. Hi ha una infraestructura enorme de petiteses que predisposen que la vida ho sigui de debò. El que vull dir és que la nostra capacitat d’estimar , de perdonar, d’apreciar les coses belles i de viure com paga la pena viure, ve precedida d’un seguit inacabable de coses petites i fins i tot ínfimes que hem rebut de tanta i tanta gent que en el cúmul de la història passada i present, han fet possible el nostre ARA. El que tinc clar és que aprendre a esbrinar i trobar les “petiteses” que han envoltat i que envolten la nostra vida, és un p...

La madoninna de Roberto Ferruzzi Del Joan Pau Inarejos i Vendrell : Una de les funcions més antigues de la música és adormir. Així de pràctic i de prosaic. Melodies com ‘El cant dels ocells’ o ‘El noi de la mare’ han estat humils cançons de bressol abans d’esdevenir himnes culturals. Qualsevol mare sap que l’acompanyament rítmic del son no és cap banalitat ni cap tràmit, sinó un moment de màxima dedicació i deteniment. La cançó de bressol és un gènere de l’art. Secret i recollit: per a un únic espectador. La cançó de bressol es com l’àtom de la física quàntica: s’esvaeix amb la mirada de l’intrús. Mai s’hi pot interferir, ningú pot posseir des de fora aquest alletament de la paraula. Si ho fa, la veu comença a trontollar i la vocalista marxa a l’encalç d’un lloc més apartat. El curiós és que, si s'hi para una orella indiscreta, es comprova que hi ha poques cançons de bressol mal interpretades. Sembla que, en aquest registre subtil, la veu humana treu la seva millor ...

www.mirada.es Els carrers eren plens de gom a gom, malgrat la crisi. Llums de colors, estrelles tentinejants, angelets inexpressius, Pare Noels amb campanetes, botigues engalanades amb cintes brillants, música nadalenca que s’escapa per sota de les portes estenent per les voreres una catifa ensucrada i grisosa... i algun que altre pessebre discret darrera un aparador. Aquest és l’espectacle mentre algú que ni compra, ni té, ni expressa res perquè ja no té esma, ni escolta música enganxifosa , ni pretén engalanar res... al so de les campanetes llunyanes i a la vista d’altres estrelles, assegut entre cartons pudents, pensa per un moment que aquell nadó de bolquers protagonista de les Festes, va haver un dia que potser sí que havia tingut alguna cosa a veure amb ell... En un tres i no res, tot es fa fosc i en la quietud més solemne li sembla veure algú que ve... que li estén la ma, que el besa i que l’acarona amb tendresa ... Glòria Vendrell i Balaguer Desembre d...

  "Et dono gràcies perquè has ocultat aquestes coses als savis i intel·ligents i les has revelat als senzills" Mateu 13,25  I en la nit del misteri hem cantat, les antigues cançons de la mula i l'infant i els tres Reis i l'estrella. I oferíem la nit amb els ulls i les mans Miquel Martí Pol "Hazme noche ,el poeta de estas almas despiertas que contemplan maravilladas la luz de las estrellas " Rabindranath Tagore Quan vinguis m'agradaria preguntar-te , saber muntanyes de  coses ,  veure el final del fil prim que s'allargassa al meu davant i que m'estira... però en tinc prou si et quedes molt a prop nostre Glòria Vendrell i Balaguer

www.maristmusig.org.aug Hi ha dones i homes de política, homes i dones d’esport, homes i dones de ciència… Cadascun d’elles i d’ells marquen el calendari de la seva vida amb tèmpores diverses... Doncs per a mi que sóc dona de fe, ha arribat un temps ric, dens i prenyat de significat : l’advent, el temps de l’esperança.  Així doncs comencem l’any litúrgic amb “l’espera “. Però no és una espera resignada, ni amorfa, ni indiferent, ni “acomodada” ni “perquè toca “. És una espera viva i tensa, unida al desig de les coses valuoses, de les realitats que ens vesteixen per dins i no pas per fora. La clau està en el “ desig”. En la mida que aquest és fort i creix, en la mateixa mida l’espera es torna més de debò i sobretot més gratificant i significativa. Ja fa uns quants segles que deia Sant Agustí, que si existeix la set, que forçosament ha d’existir aigua que l’apagui , el poeta R. Tagore parlava d’una flauta senzilla de canya que esperava ser omplerta de música , la n...

blog.grr.es A d’ahir que et vaig conèixer B de bellesa que s’insinua C de clos D de dolor que crema E d’esperança que no falla  F de fortalesa en la tempesta G de gust de mar H d’hermètic i d’hermenèutica I d’Ismael J de juliol al Pirineu L de lilà del jardí que cuides M d'un mas que no oblido N de nosaltres NY de nyaps inevitables O d’orelles que sempre escolten P de pedres amigues Q de quimeres R de rius d’aigües dolces S de sal que preserva de la destrucció T de terra humida de pluja U d’ulls que miren el que no es veu V de Vida plena X de xop de penes Z de zel per tu d’ençà que et vaig conèixer Glòria Vendrell i Balaguer novembre 2013

www.conocemundo.es Quan es va obrir la finestra el primer cop, van volar per l’habitació uns quants papers que estaven sobre l’escriptori , els quals van quedar sota el llit desordenats i amagats de la resta de coses. L’escalf nocturn del llit encara impregnava els mobles i els objectes de l’estança, però amb la segona ventada sobtada, les ales de la finestra van espetegar contra la paret amb violència. Ningú no podia protegir el lloc perquè eren hores de ningú, així que en aquest segon obrir i tancar de finestra, quan es van trencar els vidres en trossos grans i menuts, van acabar de volar els papers que quedaven sobre l’escriptori així com els llibres ,els discos , els vídeos , els CDS ... L’escalf va abandonar l’habitació empès pel vent que irrompia amb una força creixent. Coixins, roba de llit i les coses que pesaven menys van formar petits remolins sords i fugaços. En cada obrir i tancar de finestra, que ara ja no tenia vidre, cruixia la fusta i grinyolava el que...

L'hivern passat no hi eren. Tan sols eren record d'una tardor anterior. Però han passat moltes coses entre les fulles i la seca paret : han sorgit llavors noves, que esplendoroses ( cada any més) han vessat  i han omplert  les teulades i el jardí.  La gama cromàtica és com un ventall que s'obre a poc a poc i sense pressa  A la primavera hi va ser el verd vigorós i tendre.   A l'estiu el verd intens assolellat Ara és el temps del roig No tothom el veu el jardí i les fulles. És un secret poc compartit. Tot i que jo no les planto són ben meves,  perquè sóc jo qui les miro  i diuen que en la mirada hi és tot ! És l'esguard càlid que treu cap de bon matí tenyint de roig tot el que troba.   Les meves fulles no passen comptes, no em jutgen, no pregunten res... són sempre a la vora, al tast, al perfum, a l'espera d'una nova tardor. Està a punt de venir qui les arrenca fins l'any que ve. Gairebé mai tinc temps d'ac...

Mar de precioses ombres  d’ombres del matí que es lleva prop de tu tu que et confons amb les ones ones de plata plata de sol sol de migdia migdies de tu que vius esperant a la sorra  sorra tòrrida de llum de la llum que es veu des de la meva finestra de la finestra que sospira pel desig del mar... Però el mar s’amaga del sol del sol del capvespre del capvespre gandul... Mar de precioses ombres d’ombres secretes i geloses de tu Glòria Vendrell i Balaguer novembre del 2013

dibuix de la Montse Vendrell i Balaguer La Maria castanyera tenia dins del seu cistell un munt de castanyes rodones i lluentes, però d’entre totes elles, n’hi havia una de petitona que s’havia guanyat totes les simpaties de la nostra castanyera. Li deia que a ella no la vendria mai, ni a la plaça ni al mercat ni a cap lloc, de tan bonica com era !! La petita castanyeta contenta que contenta, però a les altres castanyes no els hi feia gens de gràcia tot plegat: - Carai! Perquè ha de ser ella la preferida !!! no hi ha dret !!! que té ella que no tinguem nosaltres ?  La mala maror va anar en augment fins el punt de que una nit mentre la castanyeta petita dormia dins el cistell, totes les altres van decidir que a l’endemà, quan la Maria Castanyera anés a la muntanya a collir més castanyes, que sense que ella se n’adonés, que la llençarien del cistell per no veure-la mai més... així ja no n’hi hauria de preferides !!! I així va ser : en un revolt del bosc, a...

Amb la festa de Tots Sants i la Commemoració dels fidels difunts, el que tenim són dues festivitats unides per la tradició, arrelades en festes i costums ancestrals. Anem a pams: Per una banda, cal dir que la Castanyada era un antic àpat funerari. Les castanyes es menjaven en família amb una cerimònia de culte que estava amb relació al culte als morts. Hi havia la creença que per cada castanya que es menjava aquella nit, una ànima era alliberada del purgatori. Com que normalment amb la tardor arribava el fred (sobretot abans) sobre el s. XVIII, les castanyeres van anar sortint pels carrers oferint castanyes torrades. S’hi van afegir també els moniatos (producte típic de la tardor) Pel que fa als panellets, se sap que servien d’ofrena funerària i que se servien en l’àpat que se servia després de la mort d’un familiar. Des de l’antiguitat, tots els canvis en les estacions suposaven també un canvi de comportament en les societats ramaderes i agrícoles i això afavoria reflexions familiar...

www.imagui.com He begut de moltes copes el vi a vegades ha estat agre però és veritat que el glop que ha entrat esquerp sovint ha caigut dins com gota dolça. De tant en tant, quan menys ho penso, l’agredolç pren formes variades pren rostre en totes les coses i em costa distingir entre el vi bo i el que no Ahir a la nit, amb el pes de les hores passades vaig pensar d’embriagar-me però aquest matí, al llevar-me amb la vista posada en les teulades emblanquinades per la nova llum, he llançat la copa que esclafida lluny de mi ha deixat escapar tot el beuratge Em quedo sola esperant la darrera copa que ha de venir. Glòria Vendrell i Balaguer octubre del 2013

colores en la vida_Nedyalko Ivanov/planetagris.net Bernanos , novelista, assajista  i dramaturg francès , preocupat per la psicologia humana, pel que fa a la pugna entre el bé i el mal i entre la fe i la desesperació, va dir alguna cosa semblant a això : un enterrador que tingui fe no cal que vagi de color negre. Pot dur qualsevol color, perquè duu dins seu tots els colors de la vida. Si matem això, matem l'última esperança de la humanitat.... Plantem cara doncs a la uniformitat, al pensament únic, a la filosofia de moda, a la tendència dominant, a la inèrcia, al devenir absurd... encara que totes aquestes coses aparentment semblin formar part dels colors de la vida, en realitat , si aconseguim despertar de la letàrgia present, ens adonarem amb sorpresa de que totes elles en realitat són negre intens. Sentia dir fa pocs dies que en el món en que vivim cal fer la "tasca de l'escombra", ´que és la tasca de qui neteja, de qui desfà nusos, de qui possibilita la ...

Ha plogut sobre les teulades de casa meva i en cada forat petit hi ha penetrat una espurna de foscor tèbia i tímida, però decidida a quedar-s’hi. S’ha tenyit el cel d’un groc- vermell que desconeixia. Des de la balconada de casa em sento una mica perplexa per l’espectacle i em quedo muda a l’espera del que hagi d’esdevenir. La lleu tenebra es manté en el seu lloc i no vol marxar, malgrat els meus intents desesperats per foragitar-la i malgrat l’escletxa de llum que vol trencar la fosca groguenca i vermellosa. Com que no hi puc fer res, espero darrera la finestra de la balconada, una mica en secret, no sigui que la pluja gelosa vingui a buscar-me a mi també.  I en el transcurs de les hores adormides pel soroll de la pluja que cau sense treva, també m’acabo adormint, somiant que em faig amiga de l’aigua ... malgrat que la foscor tèbia i tímida no abandona mai els forats petits de les teulades, arriba un moment que en els meus ulls clucs hi brilla la llum de l’al...