Tots Sants i commemoració dels fidels difunts- La castanyada i Hallowen


Amb la festa de Tots Sants i la Commemoració dels fidels difunts, el que tenim són dues festivitats unides per la tradició, arrelades en festes i costums ancestrals. Anem a pams:

Per una banda, cal dir que la Castanyada era un antic àpat funerari. Les castanyes es menjaven en família amb una cerimònia de culte que estava amb relació al culte als morts. Hi havia la creença que per cada castanya que es menjava aquella nit, una ànima era alliberada del purgatori.

Com que normalment amb la tardor arribava el fred (sobretot abans) sobre el s. XVIII, les castanyeres van anar sortint pels carrers oferint castanyes torrades. S’hi van afegir també els moniatos (producte típic de la tardor)

Pel que fa als panellets, se sap que servien d’ofrena funerària i que se servien en l’àpat que se servia després de la mort d’un familiar.

Des de l’antiguitat, tots els canvis en les estacions suposaven també un canvi de comportament en les societats ramaderes i agrícoles i això afavoria reflexions familiars al voltant de les tradicions i dels valors socials i religiosos. A la tardor, a causa del fred, del canvi de llum, de la caiguda de les fulles, etc es va fer propici reflexionar sobre la mort. Això explica en certa forma l’origen primitiu de la festa de Tots Sants.

Per altra banda, ens trobem amb la festa de Halloween que s’ha popularitzat especialment per la cinematografia dels EUA. Les societats antigues contemplaven la mort com quelcom natural. Avui en dia, però, no passa el mateix. La mort natural s’amaga i com que s’amaga especialment als infants (però no les morts catastròfiques) els morts acaben sent personatges fantasiosos que fan por ( zombis, carabasses, calaveres, fantasmes, etc.). Sense aquest canvi de mentalitat no es pot comprendre aquesta banalització de la mort, que es mostra per l’acceptació ràpida i demolidora de “Halloween” en la nostra cultura. Vegem-ne els orígens:

Es tracta d’una festa cèltica anomenada Samhain, que vol dir “final de l’estiu “que coincidia amb el solstici de la tardor. Es creia que amb l’arribada del Samhain es creava una mena de pont o via estreta per on podien circular els esperits dels morts ( tant els bons com els dolents) entre la terra i “el més enllà”. Els esperits bons eren rebuts amb cordialitat i amb festeig, però els esperits dolents es foragitaven. Per a foragitar-los es feien servir màscares i espelmes enceses en les finestres de les cases que ajudaven als esperits dolents a retrobar el camí de retorn.


La festa de Tots Sants s’ha separat expressament del dia dels difunts (cosa que s’oblida sovint) la qual se celebra el dia 2 de novembre.


Les dues festes tenen història:

Cristianitzant la festa  Lemuria que els romans dedicaven als morts el 13 de maig, situant la mort dins del temps de pasqua (resurrecció) es recordava els màrtirs, de manera que Bonifaci IV en el s. VII va instituir la festa “de Tots Sants” consagrant “El Panteó Romà" a la verge Maria i a tots els màrtirs (per als romans, tal com la paraula Panteó indica, era un temple consagrat a tots els deus) A partir d’aquell moment, cada any es va celebrar el culte als màrtirs (Tots els Sants difunts) però la forta tradició (sobretot d'origen celta) va fer retornar la celebració a la tardor.

Gregori IV (s.IX) va fixar la celebració de “Tots Sants” a l’1 de novembre.

Al final del s. X va ser agregada la commemoració dels difunts (tots els difunts), l’endemà del dia de “Tots Sants”, però va ser un segle després, quan els monjos de Cluny van formalitzar l’esdeveniment, creant un dia de “Commemoració dels Fidels Difunts".

Al s. XIII el papa Urbà IV va instituir la festa “dels Difunts “el dia 2 de novembre, establint la pràctica de recordar els difunts, adoptant un costum cultural molt antic.


El cel és ple de sants (alguns canonitzats i altres no). La festivitat ens posa la mirada en el cel. Ens recorda quina és la nostra veritable pàtria, que la nostra existència té sentit, que la mort no té l’última paraula, que la felicitat (la benaurança) és la santedat, que significa viure en la presència de Déu. El cel és la màxima expressió del que aquí podem viure com a penyora. És la visió bella i salvífica del més enllà en contra de les visions obscures i terrorífiques o simplement ignorades.


La comunió dels Sants significa que ells participen activament en la vida de l’Església, que hi ha una Església a la terra i una Església al cel, però al capdavall una sola Església.


En la Commemoració dels fidels difunts, seguint el costum de recordar els “nostres “, posem en la presència de Déu tots els que ens han i hem estimat . Es tracta d’un sa exercici d’amor i de respecte per la nostra vida i per la dels nostres predecessors.

Així doncs, ens adonem que tant la “castanyada “com “Halloween “són festes antigues de caràcter tradicional, amb relació a la mort. El que no podem oblidar és que el rerefons de la festa de “Halloween “a part de no ser “de casa” ( que seria el menys important) és que ens ofereix una presentació irreal, ingènua i banal de la mort, allunyant-se molt i molt de la riquesa que ens brinda la festivitat cristiana de Tots Sants i la Commemoració dels Fidels Difunts.

Glòria Vendrell i Balaguer
octubre del 2013



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El conte de la bola de l’arbre de Nadal

La cicatriu d'en Roc

Portsmouth natura

Tolerancia i especificitat

Santa Maria de Refet i EL LLOC

Un conte d'hivern

Valle de Bujaruelo

NENS

?????

El país que no tenia princesa