En Guillem ha arribat a casa

Conte participant  en el concurs de FEDECATA. " Lactancia  y crianza"
Autora : Glòria Vendrell i Balaguer
Il.lustracions : LLuís Inarejos i Vendrell 

Tot era enrenou a casa del Genís i la Mariona. Feia un parell d’hores  que havia arribat un nou membre a la casa.  Es deia Guillem i tenia els ulls ben oberts.
Mentre el papa Genís havia anat a comprar algunes coses i la mama Mariona endreçava la roba del petitó, una colla de personatges contemplaven en secret i  embadalits,  al nouvingut:
-          Ooohhhhhh que n’és de bonic !
-          I de grassonet !
-          Mira quines galtones !
-          Oooooohhhhhhhhhhhhh!
 Quan es va  fer de nit, tots els nostres personatges, com que no es podien adormir per l’emoció del  naixement del petit Guillem, es van  adonar de que el menut ja feia estona que  plorava, i  el pitjor era, que semblava que ni el pare ni la mare no se n’havien assabentat.
-          Hem de fer alguna cosa pobrissó! -  es deien els uns als altres
La senyora pastanaga insistia fora de si, en que si  el Guillem plorava , era perquè tenia gana, que ella aniria al seu bressol i el faria menjar.
Però va tornar la senyora pastanaga sense èxit. Després hi va anar la senyora botifarra i també el senyor bistec, i no hi va haver res a fer : el Guillem plorava i plorava.
 El que passa, és que a vosaltres no us vol perquè el Guillem encara no té dents i no pot mastegar!-  va dir el senyor farinetes- ja veureu com tinc raó, quan mengi una cullerada de les meves farinetes dolces, s’hauran acabat els plors.
 Al cap d’uns minuts, el Guillem va tornar a encetar el plor,  i el senyor farinetes va entrar de nou , on eren tots, recelós i avergonyit.
-          M’ha llepat una miqueta, però tot d’una, m’ha escopit...-  buf !!! deu de ser que no li he agradat prou.
 - Ara em recordo, que els nadons porten a la boca xumets, i que mentre xuclen i xuclen, es van adormint- va dir la senyora pastanaga, i tot dirigint-se a un xumet arrodonit de color groc, que dormitava sobre un prestatge, li va dir:   corre a veure el Guillem, que si continua així no podrem dormir ningú ! au afanya’t!
 La veritat és que de moment es van adormir tots dos : el xumet, que era molt mandrós,  dins la boca del Guillem i també el Guillem. Per uns moments va regnar la calma, però va durar  ben poc
 Per la finestra tancada que donava a una balconada, entraven  tènues rajos de la llum dels fanals. I amb la llum, també van entrar,  la “bruixota del vespre”  i els” fantasmons de la nit”.
El Guillem plorava esglaiat. Tenia por d’aquells éssers estranys, que no havia vist mai i que gosaven interrompre el seu plàcid i recent somni. 
 Quan la “bruixota del vespre “ i els “ fantasmons de la nit” entren amb la llum dins les cases, ja no en poden sortir, fins que no es fa de dia. Quan passa això, els  nens i les nenes, abracen els peluixos que dormen amb ells, tanquen els ulls dues vegades ben fort i ja no tenen més por.
El xumet, que va avisar tothom del que passava, va demanar a l’osset de peluix que anés a consolar al petit Guillem.
 “ La bruixota del vespre” i “ els fantasmons de la nit”, es van cansar de fer por i de tan cansats com n’estaven, perquè no eren pas dolents,  al final, es van adormir en un racó de la cambra , sense que ningú els molestés.
 Però el Guillem va tornar a plorar.
-          Deu estar avorrit d’estar-se tot el dia i tot a la nit,  dins del bressol sense fer res!- van dir el zing- zing i la piloteta - hauríem d’anar-hi totes les joguines plegades... si més no, amb una o una altra es podrà entretenir.
-          Apa! Anem-hi!- van dir totes
Però el Guillem era massa petit per saber jugar i no va deixar de plorar.
  Quina pudor! – va dir el tren de roba- em sembla que aquest nen s’ha fet cacotes!!!!  deu de ser per això que plora. .... aviseu al senyor bolquer que vingui i que  li deixi el culet ben net... avia’m si així es tranquil·litza!
Ni tan sols quan va tenir el culet ben net, el Guillem no va deixar de plorar.  Primer plorava una miqueta, però cada cop més i més...
 Una veu molt seriosa va sortir de dins de la farmaciola:
-          Això ho arreglaré jo!  - va dir el senyor xarop- com que el Guillem no sap parlar perquè és petit, no sap explicar-nos que li fa mal alguna cosa: potser la panxa, o les orelles..... mmmmhhhhh.... o potser el coll !.... sigui el que sigui, jo en tinc la solució : una culleradeta del meu suc, i oli amb un llum!, ja veureu com tot ho arreglo- va tornar a repetir el senyor xarop.
Tot va ser en va. El senyor xarop es va tornar a ficar dins la farmaciola : el Guillem continuava plorant.
 Tots els nostres personatges es van resignar a dormitar amb les orelles ben tapades, per tal de no sentir el petit plorar, tristos i decebuts...

Tot d’una es va fer  el silenci:
-          Ei nois!  ..... mmmhhhh.... sembla que el Guillem  ja no plora..... ?????- va xiuxiuejar la piloteta
-          Renoi!  És veritat !.... com deu haver estat això?- va afegir el senyor bolquer
Encuriosits per saber quina era, aquella mena de cosa portentosa, que havia succeït perquè el Guillem hagués deixat de plorar, de puntetes i amb molta cura de no despertar-lo, van obrir la porta de l’habitació..... nnnnyyyyiiiiccccccccc........
La mama Mariona era asseguda en una cadira que havia al costat del bressol. Tenia agafat el Guillem  en una abraçada. Ell semblava un cuc, entortolligat al pit de la seva mare. Primer xuclava i xuclava.  Després somreia i la mirava. No es deien res , però semblava ben bé,  que tot s’ho explicaven.
Finalment el Guillem es va adormir com un peixet , dins una peixera dolça d’aigua.

-           

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El conte de la bola de l’arbre de Nadal

La cicatriu d'en Roc

Portsmouth natura

Tolerancia i especificitat

Santa Maria de Refet i EL LLOC

Un conte d'hivern

Valle de Bujaruelo

NENS

?????

El país que no tenia princesa