Venbariarismes

Em fa feliç que en facis vuitanta poder celebrar-los amb tu, per a tu i des de tu Em commou la teva història i els teus anys És tot un plaer acompanyar-te en la tendresa del temps que passa per tot el que tenim en comú i pel que m'has donat però també pel que encara hem de viure, preciós i valuós, com la teva vida Encara que un dia l'aparença ens separi, em consola enormement saber que estaràs sempre Glòria Vendrell i Balaguer octubre del 2014

Camino pel mig : entre el mar i la sorra, just en el tros on la sorra és humida, on se'm mullen els peus,on el mar no té prou força per arrosegar-me endins. Camino mirant el mar i els llindars de l'horitzó, però en canvi vaig sempre en direcció paral·lela, deixant-lo de banda. Saber on vull anar m'ajuda a caminar. L'escultura del passeig marítim m'orienta. És un senyal al final del camí que m'indica en tot moment que no m'he perdut, que les coses van bé. M'agrada que les ones em llepin els peus, fins i tot quan em mullen desenfrenadament.  És majestàtic i poderós el mar. Em fascina i em fa por a la vegada. Algun dia deixaré la franja de sorra humida i no tindré por del mar, i em vindràs a buscar en una besada salada i te m'emportaràs mar endins... però mentre no arribi aquest dia seguiré caminant amb el mar de costat, vigilant de no perdre mai de vista la punxeguda escultura del passeig , amb l'alè del sol darrere  escalf...

Fa poc que hem sabut que ets nena, però no una nena qualsevol, sinó l’Abril, la meva néta, la tercera en ordre de vinguda a la família. Quan es té el primer fill, un es qüestiona , com es pot estimar més? com es podrà estimar a un segon? serà un amor dividit ? repartit ? diferent?... i el cas és que quan ve el segon i el tercer i els que siguin, la maternitat de debò no minva sinó que creix, no és divideix sinó que es multiplica. Malgrat la feina, les nits sense dormir i els maldecaps per fer mans i mànigues amb un sou, sempre és una riquesa. És veritat que es perd la “ llibertat “ que coneixem i que tractem a diari, però es guanya en LLIBERTAT interior, que a la cap i a la fi, és la més valuosa i l’única que res ni ningú ens pot prendre. Dic tot això perquè quan neix el primer nét, hom podria pensar les mateixes coses que quan es té el primer fill , però sortosament la vida sempre ens sorprèn. És veritat que no és el mateix ser mare que ser iaia, però també és verita...

https://www.facebook.com/iscreb De nou tot recomença les palmeres del claustre han agafat enbranzida el curs és vell i bon company aviat la tardor em durà més hores de treball l’estudi es tornarà constant i prou grat, com gairebé sempre i em preguntes “ acabar?” ... “ per a què ?” contesto després d’un any en vindrà un altre i si són inacabables, tant se val ! perquè el cas és que et trobo interesant , però sobretot un plaer, poder retrobar-te  Glòria Vendrell i Balaguer Octubre 2014

www.ojodigital.com Ploro pel que t’han robat mentre dormies et sento molt a prop quan pateixes l’angoixa de la mort de lluny m’arriben els teus clams, em truquen a la porta i s’escolen pels llindars Ploro per tots els que ja no poden fer-ho els sento molt a prop de lluny m’arriben gemecs somorts es fiquen dins del meu llit Ploro per no poder fer altra cosa que plorar us sento molt a prop i m’agradaria que ho sabéssiu de lluny m’arriba tot el dolor del món s’entafora entre les vísceres ocultes, arrecerat de tot. Glòria Vendrell i Balaguer Setembre del 2014

Em desconcerta una mica quan sento i llegeixo opinions que reivindiquen el valor del pas dels anys, de les arrugues a la pell, de les marques en el cos pel desgast , la malaltia , el treball etc Dic que em desconcerta una mica perquè per una banda vull pensar que és així, però hi ha una altra banda que em fa pensar que tot plegat és una subtil ensarronada per endolcir els d’estralls que ens fa la vida a mida que anem afegint-li anys. Sovint vivim en aquesta dicotomia i en aquest desconcert ( per això i per a altres coses ) sense saber massa a quina banda fer cas, però una cosa sí que és certa ( fa pocs dies li deia a una fillola meva) que per exemple , la flor del presseguer o del que sigui , pot ser preciosa i encisadora, però el que realment ens importa és el fruit, el préssec : ningú planta un camp de préssecs per recollir-ne les flors ; cal que aquestes morin per esdevenir fruit. Tant de cara a nosaltres mateixos com de cara als que ens envolten que també es ...

Fins i tot pels que no són amants de la muntanya, Andorra és el lloc dels Pirineus que tothom coneix, tant si s'hi ha estat com si no. Parlem d' un Petit país ple d' historia a cavall entre dos altres països més grans: el país dels Pirineus en diuen. Malgrat el trànsit i el tràfec, malgrat els bafs de Caldea, malgrat el comerç de tabac i de tot, malgrat els aparadors de colònies i perfums, malgrat sembli un hiper-mega supermercat a l' aire lliure, les entranyes d' Andorra no es resignen a perdre la seva essència: Sorteny, Madriu i altres petites valls de la vall mare en són un exemple.  A Andorra la vella l' esforç és molt més gran, però sortosament queda la pedra mil.lenària, el riu i el cel i les  muntanyes altes preservant el seu esguard des de dalt. Glòria Vendrell i Balaguer Agost del 2014

La Seu d'Urgell en una cruïlla de camins, ha estat visitada des de molt antic. No sé si va ser Hèrcules l'egipcià el 1699 aC o no, però el cert és que per la seva situació, resulta molt creïble pensar que era un lloc on hom s'hi trobava bé, el lloc ideal per fer-hi estada i casa. De fet les primeres restes de les que sembla tenir-ne constància es troben al turó de Torreciutat i daten del Bronze final. La seva catedral, l' única romànica a Catalunya , apart d'esplèndida, també té regust d'antic, ja que les recents excavacions arqueològiques hi han trobat vestigis paleo-cristians. La història més recent va lligada a les Olimpíades de Barcelona del 1992: Al pas per la Seu, el Segre va ser refet i bellament reconduït . Sense Olimpíades, avui és oci, passeig, hortet i tot el que un es vulgui imaginar. El que està clar doncs, és que a més a més de muntanya , de magnífiques vistes al Cadí i de punt estratègic per a les anades i vingudes pel Pirineu, d...

església de santa Coloma d'Arsèguel Arsèguel és un poblet de l'Alt Urgell, que fa de porta d'entrada del massís del Cadí. Dés d'allà, les vistes de la muntanya rocosa són espectaculars, tant quan la roca és vermella al cap del dia, com quan és blanca per la neu de l'hivern. L'església de Santa Coloma que és d'origen romànic ( encara en manté trets ) és el primer que hom es troba a l'arribar. Resulta especialment bonica si s'hi arriba al capvespre, quan les llums són més tendres. el Cadí des d'Arsèguel Del castell dels Cadell en queden restes disperses  pel poble. Una passejada lenta permet trobar-ne alguna. Expliquen que Arsèguel és el poble català de l'acordió i que un cap de setmana  a l'any es celebra una trobada d'acordionistes del Pirineu i que aquesta és la festa més antiga de música popular que es celebra. plaça de l'acordió Els carrers són càlids com la llum, les fonts fresques i ...

part baixa "Quer" sembla ser que siginifica " roca ", de manera que  "Querforadat" significaria " rocaforadada". La roca és ben clar que hi és, però el forat no ho és tant de clar que hi sigui , malgrat el que expliquin les dites populars. El que sí és veritat és que parlem d'un lloc molt bonic, on la roca que va mantenir el castell, continua sent part de la gràcia que té aquest racó de l'Alt Urgell, al peu del Cadí.  entrada del poble part alta Dés del Querforadat , l'excursió cap el Tossal del Quer , on queden les restes d'una torre de guaita, passant pel coll de l'Eruga ,és tot un plaer, especialment per la vista imponent del Cadí i dels boscos de pi negre i roig  que l'acoixinen. primer rovelló de la temporada coll de l'Eruga restes de la torre de guaita del Tossal del Quer Tossal del Quer vista  vessant nord , des del Tossal del Quer  Glòria Vendrel...