Venbariarismes

Passa de tant en tant, però passa, que un dia agafes un llibre, i no és pel que diu, ni per com ho diu, però no el pots deixar... que passi això amb novel.les interesantíssimes, és bastant normal, però que passi amb un llibre que no fa més que dir coses que has sentit dir moltes vegades , encara que sigui de diferents maneres... és tot un triomf! Suposo que això té a veure, en que existeix un llenguatge de l’ànima, que quan aconsegueix fer diana en el que de debò paga la pena, és com si tot el món es parés: es queden a soles, el cor desitjós i la veu de qui estima portentosament. Es tracta d’un amor que solament podem intuir. De fet, quan l’olorem una mica, per mica que sigui, els plecs de la pell s’obren, i fan camins, en els inescrutables i obscurs a vegades, camins de l’ànima. El títol del llibre ja és prou suggerent : “ Esta noche en casa”. En el desgavell de la nostra vida, en les eficàcies del dia a dia, en l’anar i venir, en les presses i en tantes superficialitats, una ...

“Hay que tomar una de estas dos resoluciones: fe o ateísmo. La indiferencia, el libre-pensamiento, las domésticas, alicortas - incredulidad o descreimiento - no son sino varios intentos para demorar la gran decisión, "la apuesta ". J.L Aranguren Però en realitat , apostar per creure , o per dir que Déu no existeix, no deixa de ser , les dues cares de la mateixa moneda. En qualsevol dels dos casos, apel.lem algú que és fora de nosaltres. Però en els dos casos hi ha dos interlocutors : un que parla i l’altre que sovint calla. Però , com que som fills de l’empirisme i estem tan acostumats a les evidències i als absolutismes, ens resulta molt complicat treure conclusions en àmbits diferents. Però , no tenim més remei que pensar a Déu, des de les nostres premisses, i això és el que fem. Però , sortosament, Déu no és com nosaltres, és més que nosaltres, és radicalment diferent de nosaltres, és l’ALTRE, és inabastable, inefable....

D’ençà de tu Tot va ser nou Si mirava a tothora, si m’adormia en un cluc, si somiava a deshora, tu hi eres. Sempre. Des que tu ets tu he après a esperar tantes coses! Des que vaig pensar en tu he deixat enrere tantes noses! Tu ho omplies tot. Sempre Si estimo i espero és per tu Si ploro i anhelo és en tu Si m’alço i m’aixeco és per a tu Si confio i camino és des de tu Tu hi ets Sempre Si un dia no em trobes a punt Si un dia em veus cansada i vençuda Si un dia no dono el que vols I surt allò que jo no voldria, No t’amoïnis per mi,que tot passa Des que tu ets, jo sempre sóc , mare i fill, filla i mare. Glòria Vendrell i Balaguer

Los estoicos dicen : entrad dentro de vosotros mismos; allí es donde encontraréis vuestro descanso; y eso no es verdad. Los otros dicen : salid de vosotros; buscad la verdad en la diversión; y esto no es verdad. La felicidad no está ni dentro ni fuera de nosotros: está en Dios, dentro y fuera de nosotros. (J.L. Aranguren citando a Pascal )

Los trabajadores tienen necesidad de poesía como de pan. Necesidad de que su vida sea una poesía. Ninguna poesía concerniente al pueblo, es auténtica, si no entran en ella, la fatiga y el hambre y la sed que nacen de ella. La religión puede se la fuente de esta poesía. (J.L.Aranguren citando a Simone Weil )

"El cel era blau fosc, i contra aquest blau de tan amunt, s'hi retallaven els terrats de les dues cases de pisos de l'altra banda del carrer, amb les galeries encarades. .. Em semblava que tot el que feia ja ho havia fet, sense que pogués saber, ni on ni quan, com si tot fos plantat i amb arrels, en un temps sense memòria." Mercè Rodoreda

" Tú me has traido amigos que no conocía. Tú me has hecho sitio en casas que me eran extrañas. Tú me has acercado a lo distante y me has hermanado con lo desconocido" R.TAGORE

"Solo una cosa hace soportable la monotonía: una luz de eternidad , la belleza" SIMONE WEIL Afegeix-hi un peu de foto Catedral de Toledo " Me gustaría que vieras todos los días, cosas tan hermosas, tú y todos losque son capaces de gozar con lo que es bello. Por suerte, el cielo es bello en todas partes " SIMONE WEIL

" La desdicha del mundo entró en mi alma" Simone Weil

" Me gustaría que vieras todos los días, cosas tan hermosas, tú y todos los que son capaces de gozar con lo que es bello. Por suerte, el cielo es bello en todas partes " SIMONE WEIL

La contemplació de la natura, en totes les seves cares i en tots els seus aspectes, és una de les coses que més ens acosta, secreta e íntimament a Déu. El paisatge solament està en la mirada de qui contempla. Per dir-ho d’alguna manera, objectivament parlant, la natura solament és una acumulació de coses més o menys disposades amb gràcia, però l’apreciació de l’harmonia i de la bellesa està solament en l’ull expectant . La natura ens pot sorprendre, quan no ho esperàvem, però també la podem fer més bella, en relació a la nostra predisposició. La nostra realitat- el món, ens pot semblar un lloc inhòspit i estrany, si solament el mirem amb els nostres ulls, però pot ser el lloc d’aixopluc de l’amor de Déu, si el mirem amb els ulls de la fe. L’Esperit Sant revesteix amb la seva saviesa, tant la creació, com l’ésser humà, com les coses creades pels homes i les dones, com els estatges més interiors de l’ànima. Certament, tot és Paraula. Tot ens parla de Déu. Jugava per ...

Davant de les pedres d'una tartera, solament ens queda la humilitat: el món ja hi era abans que nosaltres. Al peu del massís del Mont Perdut, sota la seva glacera, una immensa tartera sembla que toqui el cel. Quan la creues, a poc a poc , pots adonar-te de la seriositat de les pedres, posades allà, des de fa milers d’anys, estàtiques , inalterables, silencioses i espectadores del pas del temps i de la història. Quan contemplem la nostra vida petita, ficada en les coordenades diminutes de la nostra existència, perdem de vista que el món és molt més que nosaltres i que la història va més enllà del que nosaltres pensem. No som pas el centre de l’univers, malgrat ens ho sembli a vegades. Quan miro el cel que han creat les teves mans, la lluna i els estels que hi has posat,  jo dic:  Què és l'home, perquè te'n recordis? Què és un mortal, perquè el tinguis present?» Salm 8,5  Déu meu, com podria ponderar els teus designis? Com podria comptar-los d'un...

La vida dels ocells és un regal Siguin menuts, o grans, de colors vistosos o un simple pardal, transmeten la frescor de la providència de Déu. Suggereixen llibertat, amplitud de cor per la seva volada, innocència, gratitud... i tantes coses, totes elles dons de Déu. Han estat creat per a la llibertat ,com nosaltres. Déu té cura dels ocells, els procura aixopluc , aliment i vestit. Quan els engabiem, perden tot el seu encant.... Ens passa el mateix a nosaltres : ens capfiquem en tancar-nos en gàbies d’or,on no ens falti de res, oblidant que la nostra vocació és la de la llibertat i que Déu és provinent i que cuida de nosaltres. Pregunta, doncs, a les bèsties i t'instruiran, o bé als ocells, i seràs instruït. Parla amb la terra i aprendràs, t'ho explicaran els peixos de la mar. ¿Qui no sap, d'entre tots ells, que «és la mà del Senyor qui ho ha fet»?  Job 12,7-9 Els meus ulls vetllaran per tu. Salm 32,8 b. Conec d'un a un , els ocells que van p...

Els secrets més bonics, com els bolets, solen estar amagats i necessiten d'un temps de pacient espera i de preparació Els bolets, fruits preuats de la tardor, no són fruit de l’atzar. Ha calgut una llavor molt de temps, al terra , oculta i en unes condiciones climàtiques i atmosfèriques determinades : la humitat, el sol, la pluja prèvia etc. El nostre món, dominat per les presses, pel soroll i per les eficàcies, hauria d’aprendre dels bolets, la paciència, el silenci i l’esperança. Això és el que Déu fa amb nosaltres : és pacient amb les nostres impaciències, calla davant les nostres ignoràncies i tot ho espera de nosaltres. Ara guardo silenci. No obriré la boca, perquè ets tu qui ho fas tot.  Salm 39,10 Senyor, el meu cor no és ambiciós ni són altius els meus ulls; visc sense pretensions de grandeses o de coses massa altes per a mi. Jo em mantinc en pau, tinc l'ànima serena. Salm 131,1-2  Tingues paciència i t'instruiré Job 36,2 P...

Tot i la boira a la muntanya, tot i una sobtada tempesta, sempre torna a lluir el sol. Després de la nit, sempre ve el dia. Mai mai la mort te l'última paraula El mar és signe de benedicció i de vida, però també signe de mort. En el moment que menys ho esperem pot aparèixer una tempesta sobtada que posi en perill la nostra vida. A la muntanya, a la llum del sol, tot és preciós ,càlid i confortable, però si alguna vegada, ens ha sobtat la nit, quan encara hi érem, tot canvia : tot són ombres, incerteses, pors, perills... La saviesa de Déu il.lumina la nostra realitat de bé i de mal, però igual que passa amb els arbres a l’hivern, la mort no té l’última paraula. És possible, malgrat tot, una altra Vida. El sol, amb la seva resplendor, fa veure tota cosa, i les obres del Senyor són plenes de la seva glòria.  Sir 42,16 El sol surt, el sol es pon, anhelant d'arribar al lloc d'on tornarà a sortir.  Qo 1,5 Que n'és, de dolça, la llum! Que n'és, d...