diumenge, 30 d’agost de 2015

Pau, Abril i Maria


Es diu que hi ha amors que maten, però no és el cas perquè els de la foto són amors que donen i que extreuen vida.

Els néts venen a ser com el regal colofó després d'una vida entregada als fills, com la cirereta del pastís, el repòs després del combat de la jovenesa, la placidesa després del neguit del futur, el delit, la dolça descendència, l'allargament de l'amor...

Des que vaig saber que era iaia perquè la incipient vida del Pau petit ja donava senyals en el ventre de l'Anna, doncs que cada cop que els veig, cada cop que penso en ells ( que ja són tres), se'm dibuixa un somriure de galta a galta impossible d'esborrar. A vegades em passa això quan sóc en públic i me n'adono perquè algú em mira amb cara de sorpresa, segurament pensant : " per què somriu aquesta ?"... hi ha coses que brollen de dins sí o sí.

Primer va ser orgull de mare, ara orgull de iaia... no serà que és també orgull de filla per la vida rebuda? no serà orgull de vida, que malgrat tantes desgràcies i tant de dolor en el món , de nou  se'ns presenta cada dia fresca i menuda, innocent i petita, però grandiosa i il·lusionant com el Pau, l'Abril i la Maria?

Sóc una iaia " flipada", deu de ser això...

Glòria Vendrell i Balaguer
agost del 2015

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada