Venbariarismes

Havia una vegada una terra que va ser gel. Fa milions d'anys d'això, però n'han quedat les empremtes. Res ni ningú imaginava el que esdevindria.  La pedra nua sepultada en el fred no tenia ni esma per pensar. En tenia prou amb desempallegar-se del seu cor petri que no podia bategar . Restava inerta en el llit que la conduïa lenta però inexorablement a un final que ignorava i que de totes totes semblava molt llunyà. I no s’equivocava.  Van caldre vents impetuosos, tempestes, sol ardent, però sobretot la calma densa i el silenci que ho amarava tot i que feia callar tot intent de despertar... I es va anar obrint la vall ,com qui obre el ventre de la mare per treure’n el nadó, però va ser a càmera lenta, sense cap pressa, com si el temps estigués captiu en cada espurna de la glacera. I el gel es va fer aigua i després herba i després bosc, i després nosaltres. El pi petit no en té ni idea d’on prové , però porta escrit en l’ADN del seu tronc l’empremt...

lafeixapedraseca.com "Al món no s’ha inventat res"  ja que "l’originalitat consisteix en tornar a l’origen" A. Gaudí Un vianant passant al costat d’una obra pregunta què estan fent tres treballadors que realitzen la mateixa feina.  El primer li respon: «Estic transportant pedres d’aquí cap allà»;  El segon diu: «Apilo blocs per aixecar un mur»;  El tercer afirma: «Estem construint una catedral " Tres maneres diferents de veure una mateixa realitat. S’imaginen quin dels tres obrers sent una predisposició a sentir-semés realitzat?  El primer només es fixa en allò que literalment fa;  El segon descobreix la conseqüència immediata de per què ho fa;  El tercer en parla en primera persona del plural, de manera inclusiva –estem– i albira l’obra final, a llarg termini, aquella que realment modelarà el paisatge de la ciutat en e...

Jesús Massana TERESA DE CALCUTA La vida és una oportunitat, aprofita-la. La vida és bellesa, admira-la. La vida és una benedicció, gaudeix-ne. La vida és un somni, fes-lo realitat. La vida és un repte, afronta’l. La vida és un joc, juga-hi. La vida és quelcom preuat, cuida-la. La vida és quelcom valuós, conserva-la. La vida és un misteri, descobreix-lo. La vida és una promesa, compleix-la. La vida és dolor, supera’l. La vida és un himne, canta’l. La vida és un combat, accepta’l. La vida és una aventura, desafia-la. La vida és una tragèdia, enfronta-t’hi. La vida és sort, mereix-la. La vida és vida, defensa-la.

Tot just acaba d’arribar la primavera i els han fet fora de la paret on feia un parell de mesos que hi eren. El cigró està molt enrabiat, malgrat que l’ou, tan simpàtic com sempre li repeteix que millor així perquè es podran treure la bufanda, ara que ja no fa tan fred ! El gra d’arròs també remuga que remuga , i de tant que ho fa no pot obrir ni els ulls i se li ha posat la cara blava de no gosar ni respirar, de tant enfadat com està La pastanaga li pica l’ullet i li diu que no n ’ hi ha per tant... Al capdavall, si més no,  a ell sí que l’estimen els nens, sobretot quan va servit amb tomàquet... no com ella, que per més que s’hi esforça, no acostuma a caure gaire simpàtica... - i mira que contesta estic sempre!    -  li replica. El pa també està content perquè es podrà treure la bufanda i així es podrà deixar tallar... fins ara no podia perquè feia un fred que pelava ! El calamar està moix... ell no vol ser ni a la paret penjat, ni en el plat...

L'Elogi de Viure Joan Maragall El valor del treball humà no el determina el tipus de treball, sinó el fet que és una persona qui el realitza. Estima el teu ofici, la teva vocació, la teva estrella, allò per a què serveixes, allò en què et sents un entre els homes.  Esforça’t en la teva tasca com si de cada detall que penses, de cada mot que dius, de cada peça que hi poses, de cada cop del teu martell, en depengués la salvació de la humanitat. Car en depèn, creu-me. Si oblidat de tu mateix fas tot el que pots en el teu treball, fas més que un emperador que regís automàticament els seus estats; fas més que el qui inventa teories universals només per satisfer la seva vanitat, fas més que el polític, que l’agitador, que el qui governa. Pots negligir tot això i l’adobament del món. El món s’arreglaria bé tot sol, només que tothom fes el seu deure amb amor a casa seva. ...

es.123rf.com «Cadascun de vosaltres és com un gran sac que al llarg dels cursos anem omplint amb moltes assignatures: matemàtiques, literatura, història, biologia, esports, dibuix… Però el més important de tot això no són els continguts, sinó que és el propi sac. És a ell a qui hem de dirigir la nostra atenció preferent.»

Mercè Rodoreda  El bosc era espès d'arbres de fulla petita i atapeït de roques llises cobertes de molsa groga, les unes damunt de les altres fent muntanya. Estirat a la vora de les pedres no tenia ni esma de pensar. Un escorpí s'acostava amb el fibló enlaire : caminava a poc a poc però recte cap a mi. Un ocellot gros i negre se li va tirar al damunt el temps de dir amén i se'l va endur (...) No sabia on era. Tots els pestells de les portes que volia obrir estaven rovellats... fins que un pestell va girar... una mà forta em va agafar un turmell i vaig poder ofegar el crit que m'anava a sortir de la boca (...)

www.scrapymanualidades.com  La nina de rínxols grocs feia temps que havia caigut del prestatge on feia ja uns quants anys que hi seia amb les altres nines. Al principi, quan es va trobar a terra, el món se li va fer un munt i pensava que no se’n sabria avenir a la nova vida , lluny de les altres nines. Va pensar que el primer que havia de fer era tallar-se els rínxols , tenyir-se el cabell ben fosc i sortir al carrer a veure món. Abans de sortir va guardar els rínxols dins del banc de vímet que amagava gelosament vestigis i relíquies passades de totes les nines que havien viscut en el lloc. Però quan s’acabava el dia i tornava a casa i mirava des del terra el prestatge enlairat de les nines, totes elles encara tan senceres i tan impol·lutes... sentia nostàlgia dels seus rínxols grocs i obria el banc de vímet i no havia dia que no pogués evitar una llàgrima. Cansada de vagar pel món fent cara de nina que ja no ho és, de fer veure que era qui no era, de carre...

Quan el dia s’ha reclòs a la cambra oculta entre el mar i la muntanya ha vingut un vent de llevant que encara portava colors de l’alba s’ha desconcertat la mirada que no sabia on bufava però a poc a poc, acostumada a mirar no amb els ulls sinó amb l’ànima ha vist que no era un miratge i que allà també hi estava   Glòria Vendrell i Balaguer     febrer del 2014           

    R. Tagore     Si no hablas, llenaré mi corazón de tu silencio          y lo tendré conmigo     y esperaré quieto como la noche en su desvelo estrellado,     hundida pacientemente mi cabeza.     Vendrá sin duda la mañana,      se desvanecerá la sombra      y tu voz se derramará por todo el cielo,     en arroyos de oro

No li diguis, no la vigilis, no la controlis, no l'alliçonis, no la miris, no la manis... Encara que hi siguis, encara que ho creguis, encara que et sobreestimis, encara que ho vulguis... Perquè és lliure, perquè t'equivoques, perquè no la coneixes, perquè no confies, perquè no l'escoltes... Probablement serà difícil, però ella trobarà la manera. No podràs trencar-la per dins. No. Glòria Vendrell i Balaguer gener del 2014

trovador.ning.com del llibre " Con cartones por la calle " d' Enrique Richard (...) Y te planteas aquello de lo " urgente y lo importante". Y tú no puedes cubrir lo urgente si el otro no quiere, porque de lo que está necesitado es de lo importante. Lo importante no pasa por tener un techo. Necesita ante todo, respeto, reconocimiento de su dignidad y que su soledad sea escuchada (...) MORIR EN LA CALLE La soledad se le llevó la vida Nadie lo reclamó y se perdió en la calle. Su vida se escapó sin advertirlo nadie, sin echarle de menos nadie, sin estrecharle la mano nadie, sin cerrarle los ojos nadie... Alguien de entre los muchos que pasaron, se acercó con miedo y avisó : -quizás está muerto... -¿quien es? -no sé: Alguien-nadie que cayó en la acera... alguien -nadie que durmió en el banco... alguien-nadie que aprovechó el cajero alguien-nadie que vivió sin nadie... alguien-nadie que quedo sin nadie... A ENRIQUE SEVI...

Del llibre " Con Cartones por la calle "  d' Enrique Richard ... Pero lo que pasa es que cuando paseo por las calles y me fijo, me encuentro con que áquel que está en el banco con bolsas, sucio, sin nada que hacer, es Amir y yo le conozco y él me conoce a mi. Y aunque vive y se mueve en la calle, es una persona que tiene una historia, una vida, una esperanza... Pero resulta que porqué no tiene papeles, me dicen que no tiene derecho a existir. ¡Y lo llamamos ilegal! ¡como si alguna persona pudiese tener ese atributo por el hecho de nacer ! No sé si mi acercamiento, si mi reclamar derechos para Amir, si el exigir darle asistencia social y seguimiento como al resto de los mortales, estará provocando el efecto llamada. No lo sé, a lo peor sí, ¿ pero que hago? ¿ qué hacemos con Amir? (...) y cuando los políticos han exprimido hasta la saciedad el efecto llamada, echan mano a recortar sus derechos. La mejor manera de no reconocer derechos es no considerarlos personas, ...

Portava molt de temps repartint caixes de regals de porta en porta. Cada matí quan es llevava frisava per veure les carones dels petits quan obrien els seus presents... era un plaer indescriptible!... solament per això pagava la pena totes les hores que hi dedicava per buscar el regal adequat, per encertar amb l’embolcall més bonic, per a fer targetes dedicades amb el nom de cadascun dels nens i nenes i per endevinar el moment precís en que ells eren a casa per tal de trobar-los com si res. Molta gent li deia que “ què en treia de tanta feina per a res!”, però ella no hi parava orelles perquè era feliç amb el que feia . De manera que dia rere dia havia anat creixent el nombre de caixes de regals i el nombre de carones d’alegria. Però alguna cosa poc clara ho havia enterbolit tot i aquell matí, amb el fred punyent a la cara, per primer cop va tenir peresa de sortir de casa a repartir regals, tot i que no era desgana de petits ni tan sols desgana de treball ... ...

Acostumats com estem als grans esdeveniments universals o particulars, ens passa que no prestem gaire atenció als petits detalls i a les coses menudes que aplegades fan possible que l’esdeveniment ho sigui. Solament les coneix qui les prepara. Als ulls de qui no hi ha participat acostumen a passar inadvertides i és curiós perquè en realitat són del tot imprescindibles ! Això passa en les festes però també passa en totes les altres coses. Hi ha una infraestructura enorme de petiteses que predisposen que la vida ho sigui de debò. El que vull dir és que la nostra capacitat d’estimar , de perdonar, d’apreciar les coses belles i de viure com paga la pena viure, ve precedida d’un seguit inacabable de coses petites i fins i tot ínfimes que hem rebut de tanta i tanta gent que en el cúmul de la història passada i present, han fet possible el nostre ARA. El que tinc clar és que aprendre a esbrinar i trobar les “petiteses” que han envoltat i que envolten la nostra vida, és un p...

La madoninna de Roberto Ferruzzi Del Joan Pau Inarejos i Vendrell : Una de les funcions més antigues de la música és adormir. Així de pràctic i de prosaic. Melodies com ‘El cant dels ocells’ o ‘El noi de la mare’ han estat humils cançons de bressol abans d’esdevenir himnes culturals. Qualsevol mare sap que l’acompanyament rítmic del son no és cap banalitat ni cap tràmit, sinó un moment de màxima dedicació i deteniment. La cançó de bressol és un gènere de l’art. Secret i recollit: per a un únic espectador. La cançó de bressol es com l’àtom de la física quàntica: s’esvaeix amb la mirada de l’intrús. Mai s’hi pot interferir, ningú pot posseir des de fora aquest alletament de la paraula. Si ho fa, la veu comença a trontollar i la vocalista marxa a l’encalç d’un lloc més apartat. El curiós és que, si s'hi para una orella indiscreta, es comprova que hi ha poques cançons de bressol mal interpretades. Sembla que, en aquest registre subtil, la veu humana treu la seva millor ...

www.mirada.es Els carrers eren plens de gom a gom, malgrat la crisi. Llums de colors, estrelles tentinejants, angelets inexpressius, Pare Noels amb campanetes, botigues engalanades amb cintes brillants, música nadalenca que s’escapa per sota de les portes estenent per les voreres una catifa ensucrada i grisosa... i algun que altre pessebre discret darrera un aparador. Aquest és l’espectacle mentre algú que ni compra, ni té, ni expressa res perquè ja no té esma, ni escolta música enganxifosa , ni pretén engalanar res... al so de les campanetes llunyanes i a la vista d’altres estrelles, assegut entre cartons pudents, pensa per un moment que aquell nadó de bolquers protagonista de les Festes, va haver un dia que potser sí que havia tingut alguna cosa a veure amb ell... En un tres i no res, tot es fa fosc i en la quietud més solemne li sembla veure algú que ve... que li estén la ma, que el besa i que l’acarona amb tendresa ... Glòria Vendrell i Balaguer Desembre d...

  "Et dono gràcies perquè has ocultat aquestes coses als savis i intel·ligents i les has revelat als senzills" Mateu 13,25  I en la nit del misteri hem cantat, les antigues cançons de la mula i l'infant i els tres Reis i l'estrella. I oferíem la nit amb els ulls i les mans Miquel Martí Pol "Hazme noche ,el poeta de estas almas despiertas que contemplan maravilladas la luz de las estrellas " Rabindranath Tagore Quan vinguis m'agradaria preguntar-te , saber muntanyes de  coses ,  veure el final del fil prim que s'allargassa al meu davant i que m'estira... però en tinc prou si et quedes molt a prop nostre Glòria Vendrell i Balaguer

www.maristmusig.org.aug Hi ha dones i homes de política, homes i dones d’esport, homes i dones de ciència… Cadascun d’elles i d’ells marquen el calendari de la seva vida amb tèmpores diverses... Doncs per a mi que sóc dona de fe, ha arribat un temps ric, dens i prenyat de significat : l’advent, el temps de l’esperança.  Així doncs comencem l’any litúrgic amb “l’espera “. Però no és una espera resignada, ni amorfa, ni indiferent, ni “acomodada” ni “perquè toca “. És una espera viva i tensa, unida al desig de les coses valuoses, de les realitats que ens vesteixen per dins i no pas per fora. La clau està en el “ desig”. En la mida que aquest és fort i creix, en la mateixa mida l’espera es torna més de debò i sobretot més gratificant i significativa. Ja fa uns quants segles que deia Sant Agustí, que si existeix la set, que forçosament ha d’existir aigua que l’apagui , el poeta R. Tagore parlava d’una flauta senzilla de canya que esperava ser omplerta de música , la n...

blog.grr.es A d’ahir que et vaig conèixer B de bellesa que s’insinua C de clos D de dolor que crema E d’esperança que no falla  F de fortalesa en la tempesta G de gust de mar H d’hermètic i d’hermenèutica I d’Ismael J de juliol al Pirineu L de lilà del jardí que cuides M d'un mas que no oblido N de nosaltres NY de nyaps inevitables O d’orelles que sempre escolten P de pedres amigues Q de quimeres R de rius d’aigües dolces S de sal que preserva de la destrucció T de terra humida de pluja U d’ulls que miren el que no es veu V de Vida plena X de xop de penes Z de zel per tu d’ençà que et vaig conèixer Glòria Vendrell i Balaguer novembre 2013