" La societat pal·liativa" Byung-Chul Han

Vuitanta-vuit pàgines que es llegeixen quasi devorant. Aquest filòsof de moda en fa cinc cèntims de la necessitat del dolor i de l'obsessió que tenim per desterrar-lo el més lluny possible. En canvi, ell defensa la necessitat de dotar-lo de sentit, fa servir el conte de la princesa que tenia un pèsol al matalàs i afirma que si fem desaparèixer el "dolorós" pèsol de la nostra vida, començarem a notar altres dolors, que els matalassos són tous, per exemple. ... Al cap i a la fi, diu, el que fa mal, és justament el persistent sense sentit de la pròpia vida... i no "el pèsol" o el "matalàs" o qualsevol altre objecte de dolor.

I parlant del també famós virus de moda, diu que quan ens preocupem exclusivament de la supervivència, que ens assemblem al virus,, aquest ésser no-mort, que no fa més que multiplicar-se, és a dir, que sobreviu sense viure realment (...) com més es redueix la vida a simple supervivència, més por es té a morir. Ens faríem un favor ben gran si aprenguéssim a distingir entre viure i sobreviure, viure té connotacions positives i estimulants, sobreviure no.

Sense haver-lo llegit mai, fa anys que en vaig parlar d'això a https://tuit.cat/3w1fy, afirmant que les coses més valuoses estan protegides pel dolor. Ell és filòsof, jo no, però quan hom parla amb veritat, hi ha un sensum especial que hi connecta. 

"La vida indolora en una felicitat permanent haurà deixat de ser una vida humana. La vida que defuig i proscriu la negativitat se suprimeix a si mateixa. Mort i dolor van junts. En el dolor s'anticipa la mort, però una vida sense mort ni dolor, ja no és vida humana. sinó una vida de morts vivents. L'home abjura de si mateix per a sobreviure. Possiblement,  assoleixi la immortalitat, però haurà pagat el preu de la vida"