Venbariarismes

FRANCESC TORRALBA La Vida secreta de la pregària. Angie Editorial (...) P urgar l'espai interior per poder acollir Déu, per hostatjar la seva Paraula (...) Pregar significa reconèixer de bell antuvi, que hi ha un altre àmbit, una altra esfera, un defora encara que no s'hagi vist mai,que ningú l'ha trepitjat mai. Pregar és obrir-se a la dimensió desconeguda, indagar per terrenys nous, sortir dels itineraris fressats i aixecar la testa més amunt del que és habitual (...) En capbussar-me cap endins m'adono que en l'entranya més íntima de mi mateix, hi ha algú altre, una alteritat estranya al meu ésser que em crida i em convoca. (...) La Paraula de Déu és una novetat radical i hostatjar-la significa estar disposat a rebre dins de la pròpia casa un hoste que pot alterar fins a tal punt la vida de la casa que esdevingui un caos. Causa esglai veure com es commou el petit cosmos que hem construït amb la nostra raó. (... ) La pregària és la respirac...

Sovint parlem del cel com si es tractés d'un lloc, com si després dels paràmetres humans, més enllà de la vida que coneixem, la vida continués seguint les mateixes coordenades d'espai i de temps.  Hi ha qui creu que tot acaba amb la mort i hi ha qui creu i espera que no sigui així, però el que està clar és que en cap cas podem fer-ne cap demostració empírica. Forma part ( en els dos casos ) de l'àmbit de la fe i la creença.  Faig meves les paraules de F.Torralba quan diu que   Ningú no ho sap, ni els més saberuts. Cap planificació racional pot anticipar el final. Respecte a com acabarà i quin desenllaç tindrà el fil narratiu, no en sabem res. Només ens és lícit esperar. Ningú ens pot robar aquesta esperança amb un sil.logisme, amb una fal·làcia. Ningú no ha peregrinat fins al final dels temps per dir-nos quina és la darrera escena i quin és l'acte final de la història Però adonem-nos de que en realitat, fe i creença i ateisme i descreença són les dues ca...

FRANCESC TORRALBA, La vida secreta de la Pregària, Angle Editorial (...) Tendim a amagar-nos a projectar una imatge falsa de nosaltres mateixos i fins i tot a enganyar-nos a nosaltres mateixos. L'engany forma part de la vida quotidiana. El venedor enganya el client fent-li veure que s'ho creu. El professor enganya l'alumne exhibint uns coneixements que no té, però l'alumne enganya el professor mostrant uns continguts que no domina. Enganyar-se a si mateix és grotesc, però és un exercici quotidià. Ens enganyem dient que som feliços, però no ho som, ens enganyem dient que estimem, però no estimem; ens enganyem dient que som estimats, però no som estimats. Ens enganyem pensant que sabem més del que realment sabem i amb aquests enganys creiem que la vida és fa més suportable - " no hi ha engany més perillós" - diu Soren  Kierkegard que enganyar-se a si mateix (...) La pregària és una lluita contra l'engany. Quan l'orant està sol enfron...

Francesc Torralba No és el mateix un dia ple que un dia ocupat. L'ego s'ocupa, perquè així es distreu i a la vegada adquireix rellevància social. La plenitud no rau en l'exhibició, sinó que rau en la donació. La docència, com l'escriptura, és un exercici de donació, de buidament. També es pot però, pervertir i convertir-se en pràctiques d'exhibició egocèntrica. Quan eduquem bé, no solament donem allò que sabem, sinó que ens donem a nosaltres mateixos. Quan escrivim bé, no solament regalem un plec de fulls, sinó que entreguem un tros de la nostra ànima.

  No hi ha possibilitat de vida humana fora del cos. Per més que canviï sempre forma part del propi jo. Vivim en ell, ens movem en ell i ens comuniquem a través d'ell. En definitiva, som en ell i no podem ser-ne fora. No tenim un cos. Som un cos. Edith Stein : l'home es pot proposar objectius després d'una reflexió merament espiritual, però no pot assolir-los sense la col·laboració del cos. Viure sàviament és viure reconciliat amb el propi cos (...) Tenir cura del propi cos és tenir-hi una relació sàvia, però obsessionar-s'hi i viure pendent del propi cos és una forma de vassallatge. Cal que siguem senyors i no servents del nostre cos. En el fons de l'ésser humà hi brolla un desig, una voluntat de viure, un alè de vida que s'articula en el seu cos, però que el transcendeix. Ve de dins i va cap a fora . Hi ha plaers que encara que tenen la font en els sentits, ultrapassen el pla de la sensualitat i toquen el nucli més íntim del nostre ésser, l'in...

Francesc Torralba, La clase de religión. Una propuesta humanizadora, PPC, Madrid, 1999 En el plano de la opinión pública, la cuestión de la enseñanza religiosa ha adquirido proporciones de debate nacional, y ello se debe, fundamentalmente, a unainadecuada delimitación de la disciplina y a la presencia de determinados prejuicios que obstaculizan un análisis hondo de la cuestión. Más allá de las posturas apologéticas y antiapologéticas, que son remilgos de otra época, de lo que se trata aquí es de pensar la razón de ser del saber religioso en la esfera de la educación pública, y no sólo privada, y de pensarlo desde argumentos racionales y no desde estrategias políticas o intereses religiosos. Desde nuestro punto de vista, el saber religioso, tal y como aquí se ha definido, debe estar presente en la esfera de la educación pública por distintas razones que, a continuación, vamos a tratar de sintetizar en los siguientes itinerarios argumentativos: El argumento antropológico ...

mensagens.culturamix.com Suposo que sempre han passat coses en el món i no precisament fantàstiques. Està clar que la globalització de la informació ens serveix en safata tant el bo com el dolent. A diari el dolor del món em trasbalsa. És per això que  he desenterrat dels meus apunts algunes de les coses que va dir Francesc Torralba l'abril del 2011 en una jornada acadèmica a l'iscreb. Les faig meves del tot: L’esperança es relaciona amb la capacitat de somiar. El somni nocturn no genera esperança, però sí els somnis diürns. Sense somni no hi ha esperança. Tota realitat ve precedida per un somni.... què somiem avui? Si no hi ha somni, no hi haurà realitat.  Però el desig humà no es realitza mai. La nostra capacitat de desitjar és molt gran. Hi ha una desproporció molt gran entre el desig i la realitat. Un desig que no es pot sadollar... si aquest desig s’apaga, s’apaga la història . Sant Agustí diu que res pot apagar aquest desig. Solament Déu ho pot fer. L’espe...

F. Torralba: Potser perquè la qüestió sobre el sentit s'ha desplaçat al pla privat, i des del punt de vista social es parteix de la idea de que cadascú l'ha de madurar individualment. Potser perquè vivim en un univers plural i divergent, on els éssers humans partim de concepcions del món diferents i donem respostes diferents a la mateixa pregunta pel sentit. O potser perquè vivim instal·lats en una cultura satisfeta i còmoda amb ella mateixa, on es considera que la qüestió del sentit és banal i pretèrita. Sigui per una o altra raó, el fet és que la pregunta sobre el sentit és pràcticament absent dels processos formatius habituals, no solament en la família, sinó ens les institucions educatives socials. V.Frankl : El sentit de la vida, en cap cas depèn d'allò que esperem de la vida, sinó més aviat i de manera exclusiva d'allò que la vida espera de nosaltres ( no es tracta de que ens fem preguntes nosaltres, sinó que ens experimentem nosaltres mateixos com els...