Venbariarismes

Aquestes coses passen, que hom passa pel costat de llocs, objectes, persones...que de tant a prop que són , pensem que ja les veurem/coneixerem/aproparem un altre dia... i passa que aquest dia acostuma a no arribar mai... però si per casualitat un dia arriba, doncs hom s’enduu la grata sorpresa de que ha estat una bona trobada... doncs això és una cosa semblant al que ens ha passat a  santa Elena de Biescas, una descoberta petita i propera a la casa on som de l’estiu, un regalet menut que ha desvetllat també menudes, però gratificants alegries.  Els dòlmens, els menhirs... les pedres en general... la història sempre m’ha seduït... però en aquest cas, tot i que l’entorn del monument megalític és immillorable, m’ha decebut llegir que el dolmen va ser destruït a la guerra civil i que el que veiem ara és una reconstrucció del 1975... una autèntica llàstima!  En canvi l’ermita que pensava que “ ni fu ni fa”, doncs mira, ves per on, la mar de bonica! ella, l’entorn, la font que

Jaca ha estat lloc de pas i de compra i de metges algunes altres vegades, però aquest cop ha estat lloc de taller d’automòbil... el cotxe del Jaume i la Maria va fer figa ahir, just i sortosament, a l’arribar a casa, a Aso de Sobremonte... per tal de solucionar-ho el més aviat possible, hem passat gairebé tot el dia a Jaca i a l’entorn , ells al taller i nosaltres fent una mica de turisme, que sempre ve de gust.  Jaca és la capital de la Jacetània, contigua al Valle de Tena que és on estem. Ocupa un lloc estratègic per ser a prop de les pistes d’esquí de Candanchú i d'Astún, per la seva proximitat amb França i per ser el nucli més poblat en l’ample llit del riu Aragón.  La recordava d’altres cops: la Ciutadella, les seves cases centenàries, la bellíssima catedral , joia del romànic espanyol i peça cabdal en el “Camino de Santiago”, el seu primitiu pòrtic que té un  timpà decorat amb un crismó envoltat de dos lleons, la Torre del Rellotge ....  Des dels ïbers, pas

Avui ben d’hora altre cop, hem enfilat la carretera fins als Banys de Panticosa i un cop allà, des del refugi, hem començat  el camí que ens durà fins els” Ibones de Machimaña” a dues hores i els “ibones Azules” a 4 hores de marxa.  La bellesa no s’ha fet pregar, tot just hem començat a pujar ja s’ha desplegat en una esbatanada de pedra i aigua que ens ha obligat a parar i contemplar el que no podem fer gairebé mai...I després ha vingut el bosc i el sol que ha tret cap per la muntanya i l’olor d’herba matinera i les rapinyaires encetant el vol...  L’Ibon Bachimaña de baix no és especialment maco, però sí que ho és el Bachimaña superior... esplendorós com ell sol, semblava que ens volés abraçar estreyent-nos el camí que ens portava més amunt, a la recerca dels ibons germans...  De nou el camí fins "l’Ibón Azul" pletòric, harmònic, suggerent...  El desnivell de més de 800 m. s’ha fet pregar, de manera que fatigats pe

Avui hem fet un camí molt concorregut, però com que sempre matinem, hem tingut la sort de gaudir del paisatge gairebé en solitud, la qual cosa s’agraeix moltíssim, acostumats com estem a brogit i a soroll que s’entafora per les orelles sense compassió. L’Ibon de Piedrafita la veritat és que com a ibón no val gran cosa, però l’entorn i sobretot el camí   ho compensa amb escreix. Els "Cúmulos del Piedrafita" m'han recordat una mica el Pla del Cadí, "La Peña Telera" ens ha fet de sentinella tota l'estona  i l a calma que a poc a poc tot ho amara , ens ha  acompanyat tot el camí i s’ha quedat amb mi vora el llac, a la vista del massís del Mont Perdut i de l’esplèndid  cel del matí... M’he recordat del  salm dels laudes del matí: “Per vos es desviu el meu cor, com terra eixuta sense una gota d’aigua” A la tarda, com que és sant Jaume i el sant doncs del Jaume, la gent del poble ens deixa les claus de l’església i a t

El dia d’avui ha estat preciós. Ben d’hora hem començat a caminar a Canfranc, en un trencall de la carretera del port de Somport, per on s’enfila el CR-11 , en direcció a Formigal, on ens recolliran a la tarda.  El paisatge preciós com sempre: aigua, pedra, pastures, sol, ocells, cims, flors, silenci... però el millor els Ibons d’Anayet!!!!! És un lloc de postal, la seva bellesa es deu a l’harmonia de l’entorn, cada cosa és al seu lloc i cada cosa fa més bonica l’altra si cap.  Després d’una ascensió pesadeta, ha estat el premi millor, l’inesperat regal que ens guardava la muntanya. Ara que ho escric intento trobar les millors paraules per descriure les emocions experimentades, però no ho aconsegueixo, tan sols m’hi puc aproximar... es quelcom inefable Després de 8 hores de travessa, de remullar els peus a llacs i rius i d’anar part del camí recordant la Cristina que és el seu sant i l’avi que ens va deixar fa 4 mesos i que aquest any no podrà celebrar el sant amb