Venbariarismes

Sé que no ho puc resoldre ni deslliurar-te ni trencar les teves cadenes que no tinc mitjans, i que els arguments no basten sé que la meva veu entre milions no pot arribar-te Però intueixo que algunes coses no són pas miratges que alguns fils invisibles entrellacen i creen fines peces de lli i aquesta tela que ens guareix com un llençol a l’albada voldria que t’acaronés les galtes que t’esguardés el somni que t’aguantés la mirada que et donés la força si et manca que cuidés dels teus en la teva absència que t’obrís cada dia els ulls a l’esperança d’un futur que esdevindrà cert, implacable i probablement diferent del que imaginem  però sé que vindrà imposant-se i impertorbable a la veritat I ho farà més enllà i per sobre de les ideologies  que a uns i altres ens puguin separar perquè al capdavall i al darrere de les reixes les ideologies no són més que fum i teranyines fugisseres Amb un bri d’aquesta tela que ens guareix...

Rabindranath Tagore Cuando nuestros ojos se encontraron a través del seto, pensé que iba a decirle alguna cosa; pero ella se fue. Y la palabra que yo tenía que decirle se mece día y noche, como una barca, sobre la ola de cada hora. Parece que navega en las nubes de otoño, en un ansia sin fin; que florece en flores de anochecer, y busca en la puesta del sol su momento perdido. Chispeaba la palabra, como las luciérnagas, por mi corazón, buscando su sentido en el crepúsculo de la desesperanza; la palabra que yo tenía que decirle. Miguel de Unamuno Desde mi cielo a despedirme llegas fino orvallo que lentamente bañas los robledos que visten las montañas de mi tierra, y los maíces de sus vegas. Compadeciendo mi secura, riegas montes y valles, los de mis entrañas, y con tu bruma el horizonte empañas de mi sino, y así en la fe me anegas Antonio Machado A la desierta plaza conduce un laberinto de callejas. A un lado, el viejo ...

Són suggerents perquè els envolta el llenguatge del misteri, ¿ Qui no ha visitat el claustre d'un monestir o de qualsevol església, i encara que sigui per escasses dècimes de segon, no s'ha sentit transportat a una altra època? A un àmbit diferent? A un espai desconegut? En qualsevol cas, la veritat és que hom s'hi troba a gust contemplant-lo i vorejant-lo. Per una estranya raó un s'hi sent com a la casa que mai hauria de deixar. És com endinsar-se en el que ens és propi, com capbussar-se en l'oceà de la història que viu en les pregoneses. Normalment els claustres i el silenci són una mateixa cosa. No hi ha cartells que el demanin el silenci, ni ningú que renyi com a les biblioteques quan es trenca, però la veritat és que gairebé ningú gosa fer-ho. El silenci respectuós s'imposa. Hi ha quelcom de sagrat en aquesta absència de brogit: és l'eloqüència de l'ànima. I no hi ha claustre sense pou o sense font. Acostuma a ser una font pe...

FRANCESC TORRALBA La Vida secreta de la pregària. Angie Editorial (...) P urgar l'espai interior per poder acollir Déu, per hostatjar la seva Paraula (...) Pregar significa reconèixer de bell antuvi, que hi ha un altre àmbit, una altra esfera, un defora encara que no s'hagi vist mai,que ningú l'ha trepitjat mai. Pregar és obrir-se a la dimensió desconeguda, indagar per terrenys nous, sortir dels itineraris fressats i aixecar la testa més amunt del que és habitual (...) En capbussar-me cap endins m'adono que en l'entranya més íntima de mi mateix, hi ha algú altre, una alteritat estranya al meu ésser que em crida i em convoca. (...) La Paraula de Déu és una novetat radical i hostatjar-la significa estar disposat a rebre dins de la pròpia casa un hoste que pot alterar fins a tal punt la vida de la casa que esdevingui un caos. Causa esglai veure com es commou el petit cosmos que hem construït amb la nostra raó. (... ) La pregària és la respirac...

Sovint parlem del cel com si es tractés d'un lloc, com si després dels paràmetres humans, més enllà de la vida que coneixem, la vida continués seguint les mateixes coordenades d'espai i de temps.  Hi ha qui creu que tot acaba amb la mort i hi ha qui creu i espera que no sigui així, però el que està clar és que en cap cas podem fer-ne cap demostració empírica. Forma part ( en els dos casos ) de l'àmbit de la fe i la creença.  Faig meves les paraules de F.Torralba quan diu que   Ningú no ho sap, ni els més saberuts. Cap planificació racional pot anticipar el final. Respecte a com acabarà i quin desenllaç tindrà el fil narratiu, no en sabem res. Només ens és lícit esperar. Ningú ens pot robar aquesta esperança amb un sil.logisme, amb una fal·làcia. Ningú no ha peregrinat fins al final dels temps per dir-nos quina és la darrera escena i quin és l'acte final de la història Però adonem-nos de que en realitat, fe i creença i ateisme i descreença són les dues ca...

FRANCESC TORRALBA, La vida secreta de la Pregària, Angle Editorial (...) Tendim a amagar-nos a projectar una imatge falsa de nosaltres mateixos i fins i tot a enganyar-nos a nosaltres mateixos. L'engany forma part de la vida quotidiana. El venedor enganya el client fent-li veure que s'ho creu. El professor enganya l'alumne exhibint uns coneixements que no té, però l'alumne enganya el professor mostrant uns continguts que no domina. Enganyar-se a si mateix és grotesc, però és un exercici quotidià. Ens enganyem dient que som feliços, però no ho som, ens enganyem dient que estimem, però no estimem; ens enganyem dient que som estimats, però no som estimats. Ens enganyem pensant que sabem més del que realment sabem i amb aquests enganys creiem que la vida és fa més suportable - " no hi ha engany més perillós" - diu Soren  Kierkegard que enganyar-se a si mateix (...) La pregària és una lluita contra l'engany. Quan l'orant està sol enfron...

Francesc Torralba No és el mateix un dia ple que un dia ocupat. L'ego s'ocupa, perquè així es distreu i a la vegada adquireix rellevància social. La plenitud no rau en l'exhibició, sinó que rau en la donació. La docència, com l'escriptura, és un exercici de donació, de buidament. També es pot però, pervertir i convertir-se en pràctiques d'exhibició egocèntrica. Quan eduquem bé, no solament donem allò que sabem, sinó que ens donem a nosaltres mateixos. Quan escrivim bé, no solament regalem un plec de fulls, sinó que entreguem un tros de la nostra ànima.

La taula us espera les olles estan al punt del bull al pessebre hi espurnegen llumetes l'arbre de fulles verdes és al racó el tió petit riu perquè ningú li ha pogut arrencar la barretina els reis  caminen seguint l'estrella que sempre brilla I jo sola al menjador, mentre observo com el sol galanteja amb nosaltres ara que hi ha un moment de dolça calma em sento afortunada de tenir-te i de poder fer-te un lloc Déu nat a l'establia Déu petit en el cor Glòria Vendrell i Balaguer Nadal 2017