Venbariarismes

Una nit que els arbres nus de fulles es batien amb el vent que enfurismat volia emportar-se'n del bosc tants com pogués, vet aquí que una pedra petita, un codolet, va demanar aixopluc a les pedres grans, perquè tenia por que el vent també a ella se l'endugués. Com que les pedres no temien el vent perquè li podien plantar cara amb la seva rigidesa construïda a còpia de temps i temps, ni tan sols es van immutar per la demanda del còdol petit que somicava als seus peus. Els arbres, de mena més sensibles, perquè són vulnerables al fred i a moltes altres coses, li van oferir un llit de fulles on poder amagar-se del vent, de manera que sense pensar-s'ho gaire, va acceptar la invitació.  Pel cansament i la por acumulada, esgotada i sense esma per res més, va dormir i dormir sota les fulles caigudes, malgrat la basarda del fred que les va gelar al matí. Potser castigades per la seva indiferència, la gent de la contrada deia que les pedres grosses es planyien de nit en nit i que els...

El Grau era un vent, un tímid i gandul ventijol que vivia al coll de Pessons. La seva vida era simple i avorrida fins que va arribar la notícia de l'amenaça de foc que venia de l'altra banda de les muntanyes. Van ser les margarides i els narcisos els que van destapar l'alerta - morirem tots cremats! - repetien amb esglai, - diuen que quan una cresta de foc toca la capçalera de la vall, que tot ho destrueix amb la seva gola infernal!!!- repetien una i una altra vegada buscant inútilment l'ajuda d'algú. El Grau es va despertar de la seva llarga letargia de temps i temps i es va adonar  que per fi podria fer alguna cosa, que no en va era vent i que si vivia allà d'antuvi havia de ser per alguna raó. De manera que va començar a bufar i bufar com no ho havia fet mai, amb tanta força i empenta , que no solament va retrocedir el foc, sinó que va fer venir núvols amics plens d'aigua , que van omplir  la vall d'estanys i d'estanyols.  L'aigua fresca que ...

Com que  la Torre Bernat de So li oferia protecció, la flor groga hi vivia a prop. A cavall entre francesos i catalans, la torre i l'església es van convertir en una fortificació i en aixopluc per a ella. Calia que fos així perquè l'indret era al costat de camins d'entrada a la península, com el Pimorent o el Coll de la Perxa. No per casualitat els àrabs van batejar el lloc "Medinet-el Bab", que vol dir "Ciutat de la Porta" i tampoc per casualitat, els romans, com a bons estrategs,  s'hi van establir molt abans, tal com mostren les ruïnes de l'antic fòrum. El cas és que  des que el rei Carles I, l'any 1528 havia concedit a Llívia el títol de VILA i especialment des del Tractat dels Pirineus, el seu petit racó havia deixat de ser un lloc resguardat i arrecerat de tothom en el qual amb prou feines aconseguia ser-hi dempeus  any rere any. Es va convertir en una flor poruga i aburgesada. Malgrat la primavera incipient, no gosava sortir del tot. L...

  Va sentir soroll de gent que venia i amb prou feines va poder ficar el cap sota el bolet primerenc. Les granotes el cridaven de dins de la bassa perquè anés amb elles, però ell poruc i atemorit, no va gosar bellugar-se d'on era. La rugositat solcada del seu dors negre va permetre que es confongués amb la fullaraca en estat de podridura a causa de la molta humitat de l'entorn. Però el bolet era massa petit per protegir-lo i li va demanar que marxés, se li podia fer malbé el bonic i incipient capell... Aprofitant un moment de calma, el llimac negre va córrer tant com va poder cap al bosc de Gausac, en direcció al Pla Bataller.  El petit bolet li va assegurar que era buit de gent a aquelles hores. Tan cansat hi va arribar, que després de refer el seu cos sota l'aigua de la font, es va quedar ben adormit vora una de les pedres que va trobar  en aquell bonic avetar.  Però l'ensurt va ser molt gran en despertar-se de bon matí i adonar-se que molts diumengers estaven arri...

A Tredòs hi vivia una bruixeta bona. Era amiga dels ossos i de l'àguila de pedra i fusta  que sempre estaven prop del riu. Sovint jugaven llançant-se per la cascada, després pujaven fins a l'ermita i tornaven a baixar fins al punt on es trobaven l'Aiguamòg i la Garona. Tot era gatzara i riures. Va ser així fins que  hi va anar a viure la bruixa vella de l'Aran. Aquella no tenia mai ganes de jugar, ans al contrari, va construir una garjola, on diuen que hi tancava els nens per menjar-se'ls després que estiguessin ben grassos, com en el conte de Hansel i Gretel.  La bruixeta petita va témer per la seva contrada i pel seu nom... ella també era una bruixa, però una bruixa bona i no podia permetre que ningú pertorbés el seu petit racó de la vall. Va utilitzar  els poders que li havia donat l'arriu i el bosc, va entrar dins els somnis dels habitants de Tredòs i els va convèncer de construir un camí bonic, prop de l'aigua que era amiga seva, un camí ombrívol i fres...