Venbariarismes

Piscina baptismal s. IV de la primitiva construcció paleocristiana No he aconseguit saber de qui era la Domus romana del subsòl de la plaça del Rei de Barcelona. El que sí que sembla segur, és que el seu propietari, a causa de la seva conversió al cristianisme, va cedir part de la seva llar , probablement les seves termes privades, per a la construcció d'un primer nucli episcopal.  Ben poques coses sabem d'aquest romà convers ,  però algunes sí: sabem que era ric, perquè calia ser ric per disposar de termes privades, que  la seva casa, a l'estil romà, estava organitzada al voltant d'un peristylum, que era una mena de pati que permetia l'entrada de llum i les reunions familiars i que forçosament havia de ser de classe benestant, perquè per viure dins de les muralles de Barcino, havia de ser-ho. Del que va ser la domus en queden mostres que es poden visitar, però el que em crida poderosament l’atenció són els esdeveniments que es van succeir i que e...

Dieu-me “Heidi” “happy” “hippie”, diue-me com vulgueu, però no em digueu que això no és un “chute” de letícia, un oasi de quietud, una treva en aquest temps, una ocasió per a somriure, un gaudi per als sentits?  Roselles, margarides, pa d’àngel, lliris, roses, geranis, malves, olivardes, semprevives, camamirles, calamentes, dent de lleó, aromàtiques i tantes altres, totes elles oferint els seus colors a qui els vulgui. Els grocs de les mans quan el sol marxa, els vermells de les coses quan comencen, els roses de les pestanyes quan s’acluquen, els verds dels dies tendres, els liles dels treballs petits, els blancs de tot allò que s'espera, els morats de les llàgrimes que no són inútils, els marrons de la vinya que desperta i tots els colors sense nom. Quan torno a casa, després d’agrair tenir una germana amorosament boja , que m’ha indicat un dels molts camins bonics que hi ha, i també d’agrair tenir aquests dies, un gos per passejar, m’acompanya un ocell que canta...