Venbariarismes

“ La presión externa puede en cierta medida reducir  la responsabilidad del individuo,  pero eliminarla nunca”  A. Einstein. La societat del benestar, tot i que ens ha aportat tantes coses positives, penso que a la cap i a la fi ens n’ha aportat també moltes de negatives. Hauríem de poder pensar en les conseqüències que ha suposat. Acostumats ( mal acostumats ) a que el “papa-estat” solucioni tots els problemes, més que mai ara en temps de crisi, ens trobem orfes, desatesos, vulnerables i insegurs. La història humana ha vingut marcada per les relacions socials i pel teixit de solidaritat que creen.  Els homes i les dones sempre han tingut cura dels fills, dels avis, dels malalts, dels orfes i les vídues, dels que no tenien treball,dels pobres,  dels forasters...bé o malament, estem d’acord, però n’han tingut cura. Les dificultats de tots tipus han estat nombroses. S’han comès moltes aberracions fruit de la ignorància, de la manca de cul...

L'arbre, malgrat aparentment li caiguin les fulles, si es manté arrelat a la terra, tornarà a tenir fulles i a donar fruit. L’observació dels boscos a la tardor i a l’hivern és tot un missatge d’esperança: La contemplació del tronc de l’arbre nu ens recorda la humilitat. Ens convida a la paciència. Hem d’esperar que hagin caigut totes les fulles, esperar que acabi el fred , esperar les pluges humides de la primavera, ja que quan aquesta arribi puntual, com sempre, revestirà els arbres, de nou, de verdor i de vida. A l’estiu els fruits ja seran visibles. Ha calgut un temps. L’única cosa que ha estat necessària ha estat que l’arbre estigués quiet i pacient i ben arrelat a la terra. Aquesta és la Bona Nova del cristianisme : la mort ja no té poder. Crist ha ressuscitat. S’inaugura una vida nova. L’Esperit Sant vessat en els nostres cors , ens possibilita participar de la mateixa vida de Crist. Solament ens cal una cosa : ser conscients de la nostra pròpia realitat de...

Se había sumergido en la pobreza,como se sumergen tierra adentro los hombres que cavan locamente, en busca de oro. Y es precisamente la calidad positiva y apasionada de este aspecto de su personalidad, lo que constituye un reto a la mentalidad moderna, en todo el problema de la persecución del placer. Ahí está precisamente, el hecho histórico, y ahí está junto a él, otro hecho moral, casi igualmente innegable. Es cierto que prosiguió en su carrera heroica y nada natural, desde el momento en que se fué, vistiendo su camisa de crin por los bosques invernales, hasta que en su misma agonía, deseó yacer desnudo sobre la tierra desnuda, para mostrar que nada poseía y nada era. Y podemos decir, casi con la misma honda certidumbre, que las estrellas, al pasar sobre aquel cuerpo enjuto y consumido, yaciendo sobre el suelo roqueño, pudieron (siquiera una vez en sus brillantes rodeos sobre el mundo de la humanidad que lucha ) contemplar a un hombre feliz. Sobre la vida de Sant Francesc d'Assí...