Venbariarismes

    En temps de Nadal, anar un dia qualsevol a fer quilometres i arribar a Brunyola, ha estat com un petit miratge, més quan no t'ho esperes, més quan el dia és nítid i amable i més encara quan arreu ressona allò "del verb es va fer carn i va habitar entre nosaltres". En dies com avui, amb l'agraït sol d'hivern i el fred del matí, contemplant la petita església parroquial de sant Fruitós, amb el seu portal adovellat, adossada a l'antic castell, del qual n'aprofita una de les seves torres, he pensat que és un regal viure, un regal tot el que se m'ha donat i un regal poder veure petiteses tan belles, impregnades de l'eloqüent silenci de Nadal. Glòria Vendrell Balaguer Desembre 2024 E

Després de consultar algunes fonts, però especialment després d'haver-hi estat amb la família anglesa i de llegir (traduint amb el Lens) els panells explicatius escampats pel parc, puc dir que Staunton Country Park és una zona verda històrica situada a Hampshire, Anglaterra. El parc inclou una granja ornamental, un llac, estructures decoratives, un laberint, les marques al terra del que va ser en el seu dia una gran mansió, un jardí emmurallat i hivernacles. L'any 1820, un cop adquirit (no sé a qui) per Sir George Thomas Staunton, un polític i botànic de l'època, la veritat és que el va transformar en el que avui podem veure. Després de passar per les mans de diferents propietaris, en l'actualitat i des del 1987  és un parc públic per a gaudi de qui hi vulgui anar. Doncs abans de Nadal hi vam anar nosaltres, acompanyats d'ell i elles. Un lloc realment encisador, on fins i tot els troncs dels arbres i els bolets amarats a la seva fusta hi tenen el seu lloc d'enca...

  Salo, Que el cel s'obri per a tu aquest matí Que ell i Ell, que t'esperen, ja siguin amb tu Que el fred incipient de l'hivern que s'ensuma  no congeli el teu record tan potent Que m'hagués agradat veure't un últim moment... Però ens veurem de nou, en el cel teu que també és el meu  perquè al capdavall és el mateix Salo lluitadora, Salo autèntica, Salo estimada,  que siguis feliç No crec en l'atzar, i per això sé que no és casualitat  que hagis marxat el primer diumenge d'advent. Glòria Vendrell Balaguer 2 desembre 2024

  Moltes fulles amigues havien caigut de l’arbre. Amb el vent i les fortes pluges, no s’hi va poder fer res. Esclafits, torbonades, cel grisenc obrint finestres a banda i banda i l’aigua anhelada que s’havia trastocat. Amb el nou dia va estirar-se tant com va poder sobre la tija seca de tardor i va veure un rastre de mort en el sòl. Malgrat tanta pena fonda, va agrair adonar-se que no era sola, altres fulles esgrogueïdes com ella eren a prop, amb el blau del cel fent capçada.   Plor i dolor, molt. Glòria Vendrell Balaguer Novembre 2024

La meva mare que té alzheimer, a la nit es desperta sovint demanant pel seu pare o per la seva mare, que evidentment fa anys i pams que van morir. A vegades és solament un murmuri, un sospir... però a vegades és un lament, un desconsol i no és gens fàcil tranquil·litzar-la. Encara que la meva mare tingui les neurones trasbalsades, el que ella fa, en realitat és més rellevant del que pugui semblar a priori, i jo que soc de mena de rebuscar sentit a les coses, em vaig adonar que la seva demanda és també la meva i la de tota persona. Necessito saber que la meva vida no és una casualitat, que no estic sola en el món, malgrat la meva gran família, necessito tenir la certesa que la vida m'ha estat donada, que res és absurd, necessito en definitiva un pare i una mare, però no la mama que està malalta d'alzheimer i el papa de cor feble i cansat, sinó que és una altra paternitat i maternitat transcendent la que necessito com a primera cosa, la que em dona seguretat, la que em comunica c...

 . Quan passis per allà no t'oblidis de recordar i quan no hi passis també Quan la llarga tasca de l'any t'enterboleixi, no deixis que pugui amb tu Quan et sembli que estàs sol, no és veritat Quan els enyoris, deixa que t'enlluernin les boniques llums que has viscut Quan et costi, t'afeixugui, t'inquieti… no la perdis, la pau No és cap cabòria ni cap utopia Ho hem celebrat a cor endins i a cor enfora aquests dies Glòria Vendrell Balaguer La Bruna 2024  

El Convento de san Francisco, la Alameda, la Basílica de Santa María la Mayor, las ruinas de santo Domingo, el Santuario de la Virgen Peregrina, el Ponte do Burgo, la Plaza de la Herrería, la Plaza de la Leña, la Plaza de las cinco Rúas, la Plaza da Pedreira, el Mercado de Abastos... tot això és Pontevedra, però evidentment no solament això. És també pas del camí de sant Jaume, que no és poc, és capital de las rías baixas per ser a la vora del riu Lérez en un estuari que forma la ría de Pontevedra, lloc d'estada de grecs i de romans, abandonada per la corona de Castella però formiguer socio-cultural des d'abans de la guerra civil espanyola.  L'hem visitat i hi hem passat força vegades en l'anar i venir d'aquest juliol pelegrí. És bonica. M'ha agradat anar-hi. Hi ha moltes coses boniques que no saps que ho són fins que t'hi apropes, passa també amb tantes altres coses quotidianes que ens envolten... solament cal un moment de calma i una mirada atenta per adon...

Recordava molt vagament Vigo de fa molts anys, diuen que ha canviat molt i per a bé. Han estat un parell de visites molt curtes, un tast.  És ben cert allò que a Vigo "o se sube o se baja", el terreny elevat fent-li coixí li ha fet lloc des del "Vicus romà". Atacada per les tropes germàniques, pels pirates i més darrerament per l'armada anglesa i els exèrcits napoleònics, ha resistit el pas del temps, segurament per la força de la ria que l'identifica i que li atorga personalitat.  És una ria en forma de falca, la més meridional de les ries baixes, riquíssima en nutrients i moltes coses més, però és especialment bellíssima quan el sol treu cap sobre les seves aigües que tot seguit es tenyeixen de daurats enlluernadors. Hi hagué un vespre i un matí, i fou el primer dia. Gen 1,5 Glòria Vendrell Balaguer juliol 2024  

Després de molt de temps amb ganes de fer-ho, aquest juliol hem fet el Camí de sant Jaume, el portuguès. Podria dir i repetir moltes coses que es diuen quan hom en fa l'experiència, com  la saviesa del propi camí, els boscos d'eucaliptus, els "cruceiros" arreu, les petites esglesietes oferint aixopluc, les fonts, els rierols, les marques inconfusibles que mai ens abandonen, els gaiters que ens esperonen, la piuladissa constant  de merles, rossinyols i mallerengues, l'emocionant arribada... però sincerament no trobo res millor que el que diu Alberto Solana en el seu llibre "El enigma compostelano" . Ho faig meu de totes totes: La cuestión jacobea no busca establecer prioridades sobre que es primario y secundario, sino que lo estudia como concepto integral. El Camino de Santiago es cauce de una ruta de peregrinación y contenido ideológico y cultural de la misma, y ambos, cauce y contenido, deben cuidarse, pues definen su identidad geográfica, histórica y c...